imatges, paraules...

OMAN | Nadal 11/12

2012-01-07T10:48:00.000-08:00

Tornar a un país que ja coneixes amb algú que hi va per primer cop és una experiència molt enriquidora.

D'una banda vius tota l'emoció del qui descobreix nous llocs, noves ciutats, noves ruïnes, i de l'altra et sents una mica amfitrió quan tornes als indrets coneguts.

A més, et mires el país d'una altra manera, recordant les vivències passades i amb una mica més de profunditat, entenent més la seva gent, el seu estil de vida.

Aquest és el cas del meu últim viatge a terres aràbigues, al Sultanat d'Oman.

Com cada vegada que torno a un lloc que conec, les primeres hores mantinc els ulls oberts com a taronges tota l'estona. Com un nen embadalit amb un anunci de Nadal, tot em desperta sentiments positius, records agradables que he mitificat durant els anys d'absència. En aquest cas, però, la realitat no em fa caure el mite, Oman és tant com jo recordava.

A més, ara faig una mica de guia. Amb nosaltres ha vingut l'Àngel, company estimat d'altres aventures, que viatja a Oman per primera vegada. No és difícil explicar-li res a l'Àngel, perquè sempre abans de viatjar a algun lloc s'ha llegit uns quant articles, algun llibre o alguna guia i, sobre tot, ha consultat el mapa. Així, aquest cop ha estat ell qui ha proposat molts dels llocs que hem visitat tots tres per primera vegada. Les propostes han estat un èxit. La passejada pel Wadi Shab ens va regalar unes magnífiques piscines naturals per refrescar-nos al final del camí. La ciutat de Sur, pàtria del mític Simbad el Marí, amagava una dàrsena tradicional de construcció de Daws, el típic vaixell omanita, on vam veure el treball artesà de construcció tant de naus reals com de grans rèpliques en miniatura. A les platges de Ras al Jenz vam poder veure, per fi, tortugues marines que pugen a pondre els ous de nit a la platja. Com si fóssim uns exploradors del segle XIX ens vam endinsar en fortaleses abandonades que evoquen el passat del país. Vam descobrir la immensitat del desert de Wahiba, on també ens esperava una mostra sense preu de l'alegria i l'hospitalitat omanita, i els paisatges gairebé lunars de l'illa de Masirah .

I, a més de tots aquests nous descobriments, tot el que ja coneixíem del nostre anterior viatge i que podeu consultar al meu article del Nadal de 2008/2009.

Encens, perfums, les platges de Salalah, el somriure de les seves gents, la netedat, la seguretat.... tots els tòpics que hem pogut confirmar, un cop més, a la terra dels àrabs del mar.

GRÈCIA | Agost 11

2011-09-10T12:03:00.000-07:00

Després de travessar tota Bulgària, per fi arribàvem a Grècia.

Només passar la frontera, ens va semblar que el paisatge canviava radicalment. Els verds dels boscos donaven pas als colors torrats i groguencs de l'herba seca de les ribes de la Mediterrània i per primer cop en molts dies tornàvem a veure oliveres! Tot ens indicava que ens estàvem apropant al nostre mar, que estàvem tornant una mica a casa.

La nostra primera parada parada grega era Ouranoupoli, el petit port d'on s'agafa el ferry per anar al Mont Athos, la muntanya sagrada dels ortodoxos.

De fet el territori sagrat és tota una península on només s'hi pot accedir per mar i on només poden anar els homes... i els animals mascles tret de les gallines!

El Mont Athos està habitat per monjos ortodoxos grecs, russos, romanesos i serbis, repartits en 20 monestirs que s'agrupen de cinc en cinc. L'organització política és la mateixa que al segle XII ja que és un territori independent de Grècia. Per accedir-hi has de demanar un permís que et permet passar-hi com a màxim quatre dies i que només atorguen cada dia a cent ortodoxos i a deu que no ho siguin.

A nosaltres ens havien concedit el permís, estàvem a Ouranopuoli i només calia esperar al mati següent per agafar el vaixell fins a Dafne, el port de la muntanya sagrada.

El nostre imaginari era ple d'estampes de l'edat mitjana, monjos al llom d'ases recorrent petits camins empedrats dirigint-se a monestirs fortificats, una natura verge.....

Un petit paradís natural amb vint petites joies de l'art bizantí declarades patrimoni de la humanitat on regna la pau.

En arribar a Dafne vam seguir la massa d'homes que agafaven un autobús que ens portaria fins a Kariés, un minúscul poblet que fa de capital de l'estat monàstic. Tothom sabia perfectament on anava tret de nosaltres. Un cop a Kariés la gent, millor dit els homes, es van repartir en petit grups i van marxar al llom.... de vehicles tot-terreny conduits per monjos! La nostra primera decepció, tot el territori està cobert de grans pistes per on circulen grans 4x4 que porten monjos i visitants d'un monestir a l'altre i que en la majoria dels casos ocupen el lloc dels petits camins que nosaltres imaginàvem. Dels ases, és clar, ni rastre.

Un cop a Kariés vam anar trucant els monestirs on volíem pernoctar i per tot arreu estava ple. No vam tenir en compte que era el cap de setmana de la Mare de Déu d'agost, i per tant hi havia centenars de peregrins. D'altra banda no és un lloc gens preparat per fer turisme. Els peregrins coneixen els costums, el lloc, els monestirs.... i els vilatans no estan acostumats a ajudar als estrangers perduts que, com nosaltres, es troben una mica fora de lloc.

A més, el fet de no veure cap dona i, sobre tot de saber que no n'hi havia cap a uns quants quilòmetres a la rodona, et provoca una sensació estranya, gens agradable...

Finalment el que havia de ser una estada idíl·lica i gairebé mística de quatre dies al mont sant, es va convertir en una nit a l'hostal de Kariés i una petita passejada visitant un parell de Monestirs.

Una experiència que s'ha de repetir amb una millor preparació i potser amb algun grec que ens acompanyi...

Per refer-nos de la decepció i retrobar-nos amb la nostra estimada Grècia, tres dies a la platja: sol, mar i un menjar excel·lent. Ben aviat havíem oblidat el nostre desengany.

La nostra ruta pel nord hel·lènic ens dirigia cap a les muntanyes de Macedònia en busca dels boscos on viu l'ós bru dels Balcans.

Abans, però, d'endinsar-nos a les muntanyes, una parada obligatòria a Tessalònica. Passejant per la capital macedònica recordava la primera vegada que hi vaig anar, ara fa onze anys. En aquella ocasió la ciutat em va enamorar, i aquest cop no m'ha decebut.

Després del parèntesi urbà, cap a la muntanya.

Gairebé sense buscar-lo vam trobar Ninfeon, un petit poble de muntanya on s'ha conservat l'arquitectura tradicional en pedra i on destaca notablement l'edifici de l'antiga escola que un veí ric i il·lustre va fer construir per als nens de la població.

A Ninfeon hi ha una associació, Arkturos, que es dedica a la recuperació i la protecció de l'ós grec.

Arkturos ha creat una reserva on els ossos que vivien als circs o les fires, poden viure ara en llibertat però tutelats pels humans.

Un treball interessant que expliquen molt bé i amb molta il·lusió els treballadors del projecte.

Al vespre una tranquil·litat absoluta, els carrers gairebé buits, les llums i les converses de les terrasses de la plaça, la brisa suau i fresca.... tot sembla extret d'un relat de ficció, però és cert.

Per seguir el rastre de l'ós marró, vam dirigir-nos al parc natural dels llacs de Prespes. Aquest parc s'estén al voltant de dos llacs que fan de frontera entre Grècia, Albània i la República democràtica ex-iugoslava de Macedònia.

Vam agafar com a punt de partida i retorn de les nostres caminades el poble de Psarades, l'únic que se situa a la vora del gran llac.

Durant el dia els nostres passejos ens mostraven petjades i excrements d'ós, ruïnes de gran basíliques de fa molts segles, petites ermites, ànecs i pelicans i moltes hectàrees de cultius de mongetes que és el producte estrella de la regió i és conegut i reputat a tota Grècia.

Al capvespre un passeig en barca ens fa descobrir les petites ermites que van construir alguns monjos al segle XII aprofitant algun forat de la roca vora el llac. El sol acostant-se a la costa albanesa il·lumina amb una llum intensa i ataronjada una de les capelles. Un regal que mai oblidaré.

Per acabar el recorregut dels parcs del nord ens vam dirigir al Parc de Bicos-Oos , a la regió de l'Epir.

De camí no vam poder estar-nos de visitar Meteora, la famosa vall dels monestirs penjats a la roca. Tot i que, com ja sabíem, és un lloc extremadament turístic, no deixa de tenir el seu encant.

Un cop a Bikos-Oos vam buscar lloc per allotjar-nos a la vila de Monodendri, un altre poblet de postal de les muntanyes gregues.

Des de Monodendri es pot accedir al congost de Bikos, que és la principal atracció del parc i el més profund del món, en alguns trams supera els 1200 metres de profunditat!

La gorja ha marcat la vida dels pobles de la regió fent aparèixer centenar de ponts i calçades que avui els seus habitants mostren orgullosos. És també un bon lloc per qui li agrada caminar. Nosaltres vam anar de Monodendri al poble de Bikos, on vam dormir una nit, i de tornada al punt de sortida.

El camí et regala molts paisatges diferents, boscos humits i verds, tarteres grises i assoleiades, la llera seca del riu amb grans blocs i petits còdols i cap al final, com si d'una recompensa al caminant es tractés, el riu que surt del subsol formant uns meandres paradisíacs d'aigües turquesa, cristal·lines i molt fredes!

El final del nostre viatge s'apropava. Passaríem les últimes hores a Ioànina, la capital de l'Epir.

Ioànina va ser la capital de l'estat que va crear el mític Ali Pasha, un rei albanès casat amb una grega que va voler expulsar els turcs de Grècia.

La vila, que s'estén a la vora d'un llac, no és molt gran però és una ciutat viva i jove gràcies a la universitat que és una de les més importants del país hel·lènic. Les pintades que van fer els estudiants aquests últims mesos de revolta encara es poden llegir a les façanes dels bancs i els edificis oficials.

Passejant pel casc antic es descobreixen els minarets encara dempeus de les mesquites de la vila, els petits carrerons empedrats i les muralles que la protegien. A la vora del llac, es poden agafar els vaixells que et porten a la seva única illa. Al vespre el barri de l'antic mercat s'omple de terrasses animades sorolloses i plenes fins a dalt.

Al matí següent vam fer les últimes compres a Grècia i vam dirigir-nos a Igoumenitsa per agafar el ferry que ens duria a Itàlia, per tornar a casa per carretera.

No ens vam poder estar de veure per últim cop les costes de l'Adriàtic i dinàrem a Parga, un antic poble de pescadors que, tot i haver-se convertit en un centre turístic, no pot amagar la seva bellesa.

Al capvespre esperàvem el vaixell amb la sensació de tornar a casa i, alhora, de marxar de casa perquè Grècia ens ha recordat un cop més que també és casa nostra.

ROMANIA | Agost 11

2011-09-04T03:23:00.000-07:00

Vam començar el nostre viatge per Romania entrant per un lloc inusual. Després de creuar el nord d'Itàlia, Eslovènia, Croàcia i Sèrbia, arribàvem a la ciutat de Timişoara de nit i en mig d'un caos circulatori provocat per la celebració d'una gran festa al centre de la ciutat.

Des de la finestra de l'hotel, vam poder intuir dos dels atractius de la vila: la impressionant catedral ortodoxa i els parcs que envolten el centre creant un cinturó verd que relaxa els habitants.

Al dia següent, passejant pels carrers de la ciutat, podíem confirmar les nostres expectatives. Timişoara és una petita vila on es pot veure clarament les influències dels diferents períodes històrics que ha viscut Romania. Construccions bizantines, otomanes, barroques o dels més purs estils centreeuropeus es barregen de tant en tant amb els edificis racionalistes de l'època Ceauşescu. Les grans terrasses dels cafès em recorden que sóc a les portes de l'Orient encara que de tant en tant una façana o un campanar em fa pensar que em passejo per un barri del centre d'Europa. Aquesta sensació ens perseguirà durant tot el viatge.

En mig de tota aquesta barreja alegre i viva, una reproducció de la lloba alletant Ròmul i Rem recorda als romanesos els seus orígens llatins, dels quals estan tant orgullosos.

La ciutat de Roma va regalar als municips romanesos més importants aquesta estàtua per conservar-ne record.

La segona etapa del viatge va ser els monts Apuseni.

Només sortir de la ciutat, vam entrar en el món rural romanès. De sobte, les imatges em recordaven el camp del nostre país trenta o quaranta anys enrere. Grups de dones amb el mocador al cap que segaven a mà grans camps de farratge, carros de cavalls carregats de muntanyes de palla, gent batent a mà a les eres i pallers, molts pallers pertot arreu! Tot semblava una estampa del passat.

La diferència a Romania entre el món rural i la vida de les ciutats encara és molt gran i això fa que convisquin dues formes de vida molt diferenciades.

Ens va sorprendre la quantitat de cases que llogaven habitacions al petit poble on vam decidir passar tres dies, Garda de Sus. Després vam comprovar que als romanesos del sud els agrada anar a passar els dies de calor a les muntanyes del nord, on havíem de dormir amb una manta.

Els dies de Garda van ser tranquils. Caminades al mati i descansar a la tarda. Vam començar a familiaritzar-nos amb la gastronomia local i a acostumar la nostra oïda al romanès, una llengua germana que ens va captivar.

Després dels monts Apuseni, ens vam dirigir cap a la regió de Maramureş, passant per Transilvània on vam aprofitar per visitar la seva capital, Cluj-Napoca.

Vam quedar-nos a Singuet, una petita ciutat a la frontera amb Ucraïna, per poder visitar des d'allà les esglésies de fusta que són el principal atractiu de la regió.

Cada poble té la seva església, però n'hi ha unes quantes que han estat declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Impressiona pensar que aquells petits edificis, fabricats completament de fusta, alcen la seva agulla volent alcançar el cel des de fa més de tres-cents anys!

També s'ha de visitar el cementiri de Sapanta, que anomenen el cementeri alegre. La veritat és que els colors vius de les tombes, els dibuixos i els textos fan somriure als visitants i en cap moment sents l'atmosfera pesant d'aquests llocs.

La nostra destinació següent era la Bucovina, una regió al nord de Moldàvia coneguda pels seus monestirs pintats que també són a la llista de patrimoni de la humanitat.

Per arribar-hi vam haver de creuar els Càrpats, una imatge també per recordar d'aquest viatge, les muntanyes recobertes de boscos verds i tupids i un monestir a cap d'amunt d'un coll, espectacular....

Els monestirs de la Bucovina són un tresor. Completament recoberts de pintures tant a l'interior com a l'exterior, són una peça d'art gegant que et deixa sense paraules. Centenars de personatges i escenes, sants, savis, àngels, filòsofs... Tothom que té un paper a la història de la religió ortodoxa té el seu petit espai a alguna paret dels monestirs de la Bucovina.

Després dels monestirs, i ja de camí cap a Bucarest, vam fer una etapa a Transilvània. Com no podia ser d'una altra manera, vam visitar el castell de Bran, que es relaciona actualment amb el mític compte Dràcula. Tot i la referència turística, el sanguinari personatge no hi va viure mai, potser hi va passar un parell de nits, però en realitat és un castell creat pels croats i que la família reial romanesa va utilitzar com a residència de repòs durant el segle XIX, remodelant-lo i adaptant-lo a les seves necessitats, donant-li l'aspecte de castell de conte que té avui.

A Transilvània també vam visitar la ciutat de Braşov i tot un seguit de pobles del voltant amb esglésies fortificades que servien per amagar el gra i els habitants en cas d'atacs otomans o tàrtars i la ciutat de Sibiu.

L'origen de les poblacions d'aquesta zona és alemany. Centenars d'habitants teutons de l'imperi austro-hongarés van arribar a terres transilvanes per repoblar-les i evitar el creixement de l'imperi otomà. Van ser la majoria de la població fins el final de la segona guerra mundial quan, sota l'acusació de col·laboració amb el règim nazi, van ser expulsats del país.

Per acabar el nostre periple romanès vam passar un parell de dies a la capital, Bucarest.

Bucarest és una ciutat en constant transformació. Queda molt poc del seu nucli antic original i cada etapa de la seva història ha anat afegint la seva personalitat. Això la converteix en una ciutat d'aspecte europeu amb un regust oriental important.

L'última etapa amb canvis importants per l'urbanisme de la capital va ser la dictadura de Ceauşescu. Els deliris de grandesa del tirà van fer enderrocar gran part del Bucarest històric per construir una gran avinguda a l'estil dels Champs Élysées (això sí, uns metres més llarga i uns metres més ampla que l'avinguda parisenca) i un gran edifici de govern, la Casa del Poble, que és el segon edifici més gran del món després del Pentàgon.

La veritat és que l'efecte que desitjava és del tot aconseguit, el conjunt impressiona....

Visitant l'interior del palau et pots fer una idea de l'obsessió megalòmana del dictador i la seva esposa.

Actualment l'edifici és la seu del Parlament i del Senat, potser ara sí que és realment la casa del poble...

Com la majoria de les gran ciutats d'orient, Bucarest no té grans monuments coneguts, però de seguida et captiva.

Romania ha estat un gran descobriment, una bona cura per molts prejudicis.

Un país on és fàcil trobar espais verges de turisme de masses i que encara té molt d'autèntic .

Sortint de Bucarest vam agafar direcció sud fins a Bulgària. Havíem de creuar tot el país per arribar a la nostra destinació següent: Grècia.

París | Pasqua 2011

2011-04-25T03:32:00.000-07:00

Imatges de París....

....Els passatges de la ciutat, dels més chic als més degradats, obscurs i retorçats. Del París de la llum i el luxe noucentista al París popular i misteriós.

....El punt zero al capvespre. La llum del sol tocant La Défense, il·luminant d'un taronja intens la façana de Nôtre-Dame

.....Un petit bar. Les taules enganxades, petites, plenes... La música de fons i els prestatges de la barra plens d'ampolles, de fotos, copes, tasses.... Un gran mirall duplicant el minúscul local i reflectint la llum de les lampadetes modernistes que l'il·luminen.

....Gran avingudes, amples, lluminoses. Grans voreres , grans edificis .... una ciutat plena de petits restaurants, petites terrasses on seiem gairebé tocant-nos, plena de petites botigues que amaguen grans tresors, una petita xocolateria, una petita formatgeria, una petita perfumeria de colors clars i aroma intens.

Tenerife | Setmana blanca 2011

2011-03-13T01:52:00.000-08:00

Ja puc imaginar la cara d'incrèduls quan llegireu en aquest article que les imatges que veureu no fan justícia al que he viscut a Tenerife, com sempre! em direu. Doncs sí, les imatges gairebé mai fan justícia del que us vull mostrar, però en el cas de Tenerife, com en molts d'altres, la meva càmera i jo som incapaços d'aproximar-nos a la grandesa del Teide, al silenci del barranc de Masca, al clarobscur dels boscos d'Anaga, al vertigen de la carretera de Taganana, a la immensitat dels penya-segats de Los Gigantes o fins i tot a la solera dels carrers de la Laguna. No és un tòpic tampoc si us dic que a tot això se li ha d'afegir el tracte cordial, calorós i amable de la gent de l'illa.

És el primer cop que viatjo a les Illes Canàries però en molts moments he experimentat aquella estranya sensació de dejàvu que tenim de vegades quan vivim situacions molt semblants a d'altres que ja hem passat. Des del parlar dels trinerfenys fins a la seva arquitectura tradicional, passant per la exuberància dels seus boscos i l'impacte feréstec dels seus penya-segats, m'han fet dubtar moltes vegades d'on era. Tan aviat podia creure'm a Cabo Verde, com al Brasil, a Cuba o a qualsevol altre racó de les Antilles.

Però a més d'aquests records ficticis, el viatge a Tenerife també m'ha portat descobriments sorprenents.

He pogut descobrir l'atmosfera indescriptible dels paisatges volcànics del parc del Teide. Fer-se de nit als peus del gran volcà és una immensa paleta de tonalitats vermelles i ocres que van desfilant emmarcades dintre de les grans línies negres que dibuixen les colades de les successives erupcions. Fer-se de dia amb tot el que abasta la vista recobert d'una fina capa de neu, és un altre descobriment màgic.

També han estat per mi un gran descobriment els vins de Tenerife. Sabia que existia una certa tradició vinícola a l'illa, però no sabia que a la província de Santa Cruz de Tenerife tenen cinc denominacions d'origen. A més del reconeixement de la D.O., els vins tinerfenys que vaig poder tastar em van semblar excel·lents.

I finalment un altre descobriment, el Carnaval a l'illa de Tenerife, i em sembla que a totes les Canàries, és interminable! Potser el fet de ser una festa prohibida durant molts anys els obliga ara a recuperar terreny i per això el Rei de la disbauxa i la carn balla amb la vella Quaresma i fins i tot li furta algunes potes fins deixar-la gairebé coixa!

Si ja heu llegit fins aquí recordeu ara que aquest ha estat un viatge de records i descobriments que no sabré explicar-vos mai exactament ni amb les paraules ni amb les imatges. Només us queda veure les fotos, jutjar per vosaltres mateixos, i si no ho heu fet encara, anar-hi.

FINLÀNDIA | Nadal 10/11

2011-01-06T10:48:00.000-08:00

Només deu dies no són prou per gaudir d'aquest país en tota la seua plenitud!
A més, Finlàndia és una terra que cal conèixer a l'hivern, per descomptat, però també a l'estiu, com deu canviar el paisatge!
Aquesta petita "introducció al món escandinau" em va servir per confirmar algun tòpic que tenia i per a desmentir-ne molts d'altres. Vaja, com gairebé sempre que vas per primer cop a un lloc.
Finlàndia és un país pròsper, net, ordenat i "molt europeu", com ja pensava, però per contra els finlandesos són gent calurosa, amable, somrient i molt educada sense ser "assèptica".
Em vaig trobar un país jove, alegre i molt acollidor tot i els vint graus sota zero, la neu i el gebre que ho cobreixen tot i les poques hores de sol!
El dia finlandès, ara a l'hivern, és com un vespre nostre des de les 9:30 quan surt el sol fins a les 3 en què comença a pondre's. Quant més al nord, menys dura el dia.
La primera vegada tens una sensació molt estranya quan veus que comença a caure la nit estant encara a la sobretaula. De seguida t'hi habitues. Els comerços oberts, les llums de Nadal i la gent amunt i avall pels carrers de les ciutats et recorden que encara és "de dia" i que no cal anar a dormir.
Les poques hores de llum són espectaculars, tot el paisatge blanc de neu s'il·lumina tot el dia amb una llum de capvespre, o de matí, segons com es miri. Els milers de tons de blancs inunden la mirada i tot sembla recobert d'una capa de petits cristalls que lluen amb els raigs tímids i esmorteïts del sol tocant l'horitzó.
No ens vàrem poder pas resistir davant d'aquest espectacle i, com un parell de suecs amb carruatge per la Rambla, vàrem fer una passejada en trineu arrossegats per un ren.

Tot i que fèiem més fila de Doctor Zivago travessant l'estepa russa, aquell és el transport tradicional de l'hivern lapó, o sami com ells s'anomenen. Fou el meu primer contacte amb la cultura sami, però el poc que poguérem veure ens va recordar les tradicions i costums ameríndies de l'Amèrica boreal.
També va ser inevitable la visita al personatge lapó més internacional, Santa Claus! Tot i que esperava que fos un muntatge comercial considerable, em va sorprendre l'explotació salvatge d'aquest simpàtic personatge àrtic, que es passa els 365 dies de l'any fent-se fotos amb famílies de tot el món... espectacular.
En definitiva, aquest va ser un viatge de reconeixement. Em vaig fixar en les petites coses que m'agraden observar i que em fan entendre millor un país: com fan els llits, com s'obren les portes, quins símbols fan servir per senyalar l'ascensor o la sortida, com són les botigues... i sobre tot com es relaciona la gent amb els que vénen de fora i volen conèixer el seu país.
Un cop més, estic segur que tornaré a Finlàndia, potser sense neu, potser sense nit...
Una destinació més a afegir a la llista!

Propera sortida

2010-12-25T10:28:00.000-08:00

Aquest any l'acabarem a Finlàndia. Un inici fred per al 2011!!

AMAZÒNIA | juliol, agost 10

2010-08-29T02:29:00.000-07:00

L'aterratge a Cayenne va ser espectacular! Un cop vam divisar terra des de la finestreta de l'avió, tot el que veien els nostres ulls, fins a l'infinit, estava recobert d'una capa espessa i atapeïda de selva.

En baixar de l'avió caloreta i algunes gotes de pluja.

A Cayenne ens vam quedar a casa de Madame Monique, extravertida, xerraire i amant del seu país, ens va dur aquella mateixa nit a la platja de Montjoli a veure com arribaven les tortugues a pondre. No en vam veure cap i a més estàvem fets pols amb cinc hores viscudes de més.

Al dia següent vam visitar la ciutat. Cayenne em recorda bastant a Point-a-Pitre o a Fort-de-France. L'organització de la ciutat és més o menys igual. Té una gran plaça amb palmeres, la Place des palmistes, com les altres capitals de la França d'ultramar. Potser Cayenne es de les tres la menys cosmopolita. No es veu un treball seriós de recuperació de l'arquitectura tradicional com passa a la capital de Martinique i només els edificis de l'administració estan en bon estat de conservació.

A Cayenne es veu molt la presència militar que hi ha per tot el país. Un gran nombre d'edificis del centre són de l'exercit i pels carrers es veuen molts metropolitans (francesos de la França metropolitana, continental) que tenen tota la pinta de ser soldats.

Un dels punts forts de la visita a la ciutat va ser el mercat, evidentment. Com passa a altres llocs també a les Antilles, l'edifici del mercat ha estat envaït en part de paradetes per a turistes, encara que que és bastant incipient. El més interessant són els voltants, plens de parades de verdura on els mateixos pagesos venen a vendre el seu producte.

Crida l'atenció veure que la majoria dels venedors són de trets orientals. A part que a Guaiana gairebé tots els supermercats i els restaurants estan regentats per xinesos, existeix, sobre tot al poble de Cacao, una gran comunitat originària de Laos, des de principi del segle XX. Són tots de l'ètnia Hmong i van venir emparats per les polítiques de repoblació de l'estat francès que manegava les poblacions de les seves colònies per treure'n el màxim profit. La majoria dels hmong treballen al camp i són es que venen a les parades del mercat de Cayenne.

El segon dia a Cayenne vam fer un recorregut per la Coline de Montabo, un turonet a la part est de la ciutat on encara es conserva una mica el bosc primari equatorial. El punt d'inici del recorregut és al costat del que podria semblar un bosc centenari per la seva densitat i l'alçada dels seus arbres... Doncs no, fins fa poc més de quinze anys aquell lloc era la platja de Cayenne! Increïble, espectacular, els llims que deixa anar a la seva desembocadura l' Amazones pugen en part fins a Cayenne . Al arribar a la punta on està situada la ciutat es van dipositant fent cada cop menys fonda la costa i facilitant la proliferació dels manglars. Així, en poc menys de vint anys, allò que era platja, i fins i tot el port mateix de Cayenne, és ara un bosc espès d'arbres d'alçada considerable. Ens vam passejar fins i tot pel que va ser el passeig marítim ple de cartells advertint el perill de banyar-s'hi a llocs on ni tant sols se sent el soroll de la mar, increïble.

Durant la passejada pel Montabo es pot veure més o menys el procés. Comencem a un lloc on ni tant sols es veu el mar i passem per altres indrets on la força de les ones han anat destruint el manglar i recuperant terreny fins arribar al final del trajecte a una platja de sorra clara i fina.

Mme. Monique ens va explicar que el procés es reprodueix cada 20 anys més o menys, així tots els habitants de Cayenne poden conèixer la seva ciutat amb i sense vistes al mar. Curiós, no?

Al dia següent vam deixar Cayenne per dirigir-nos cap al sud, cap a Regina amb en Jean Philipe, per introduir-nos a la nostra primera estada a la selva.

Regina és un poblet molt petit a la vora del riu Approuague. El poble té un carrer que comença a un petit mercat i acaba a una casa restaurada recentment i que ara és el museu municipal dedicat a la vida al riu i als aiguamolls propers de Kaw.

La vista del riu era espectacular. Com un espill que reflexa els núvols blancs del cel i les vores de selva verda. De seguida va arribar la piragua que ens duria als dominis d'en Jean Philipe,“Le Paradis d'Édése”.

Sortir de la ciutat quan estic viatjant em provoca sempre un sentiment contradictori. D'una banda m'agrada molt la vida urbana. És com un concentrat del país. En poc temps i dintre d'un espai limit pots veure una mica com és la gent, com es mou i com es relaciona, les coses positives de la seva organització i les que no ho són tant... Per això crec que començar el viatge per la capital és sempre un bon principi. D'altra banda, després d'uns quants dies urbans, sortir de la ciutat m'alleuja, em tranquil·litza. Conèixer el camp és conèixer en profunditat aquella societat que esquematitza la gran ciutat. La gent és més assequible, tot és més tranquil, més pausat. Al camp pots dedicar-te a observar amb temps i , és clar, a ser observat!

En aquest cas el canvi va ser radical. Vam passar de la capital del país a un clar de selva, a la vora de l' Approuague. El lloc és efectivament un paradís. Un petit embarcador a una hora en piragua de Regina amb un caminet de fusta que porta, travessant una petita franja de bosc equatorial, fins a un clar obert al cor de l' Amazònia. Realment la pau i la tranquil·litat es poden tocar. Vam estar-hi tres dies. Ens dedicàvem a fer passejades pel bosc amb les explicacions d'en Jean Philipe, a descansar estirats a les hamaques de la nostra cabanya, a degustar amb admiració les meravelles que ens preparava la cuinera i a explorar algun dels centenars de petits afluents de l'Approuague que ací en diuen criques.

Entrar dins d'un crique , amb el motor de la piragua apagat i la llum tamisada per les branques dels arbres que cobreixen tot el cel et fa despertar el teu instint d'aventurer. La sensació és entre la tensió de qui espera que passi alguna cosa que trenqui el so rítmic que fa el rem entrant a l'aigua i l'èxtasi més absolut que provoca la contemplació d'una obra d'art magnífica i espectacular. Tot l'indret és màgic, silenciós i misteriós.

L'últim dia, després de banyar-nos al riu, vam recollir les nostres coses i vam marxar cap a Regina. Allà nosaltres començàvem el nostre viatge cap al brasil.

A Regina vam agafar un autobús fins a Saint Georges, un petit poble a la vora del riu Oiapoque que és la frontera natural entre la Guaiana francesa i el Brasil, concretament l'estat d'Amapá.

De l'altre costat del riu hi ha la ciutat d'Oiapoque i l'única manera d'arribar-hi des de S. Georges és en piragua. Només baixar de l'autobús, un eixam de barquers van venir a recollir als quatre que volíem travessar el riu. El futur d'aquests barquers que passen gent i mercaderies d'un costat a l'altre de la frontera és una mica incert ja que s'està construint un pont per unir l'estat d'Amapà al departament de Guaiana. L'obra és fruit de la cooperació franco-brasilera encara que sembla que són els brasilers qui tenen més interès que s'acabi. Passant el riu amb la piragua vam veure els pilars del pont a cada una de les ribes, només falta la plataforma que el creuï. Una de les paradoxes és que d'Oiapoque fins a Macapá, la capital de l'estat, només hi ha una pista que la majoria de vegades és impracticable fins i tot pel 4x4.

Així vam començar doncs el nostre viatge al Brasil, pel nord. Havíem tingut informacions d'Oiapoque que ens feien témer el pitjor. Estàvem a una ciutat fronterera plena de comerços on van els guaianesos a comprar productes de tot tipus: alimentaris, de bellesa, de la llar i fins i tot per consumir molta cervesa i noies! Oiapoque tenia tots els punts per ser un lloc insegur i estresant.

En arribar al costat brasiler vaig pensar que tornarien a abordar-nos els xerraires, venedors o taxistes per dur-nos on fos o intentar treure'ns el que fos. Doncs no. Tret d'un noi amable i somrient que aixecant el polze ens dedicà un ben-vindos, ningú va reparar en nosaltres, tot i que amb les motxilles no hi ha cap possibilitat de passa desapercebut!

El primer que havíem de fer era anar a la policia a per fer-nos segellar el passaport i tot seguit volíem agafar un autobús cap a Macapá. A la comissaria mateixa ens van informar que ja no hi havia autobús fins l'endemà així que vam quedar-nos a dormir a Oiapoque, a l'hotel Filhos de Deus.

El nom de l'hotel em va sobtar, però de seguida, amb poc temps al Brasil, vaig poder comprovar que el fervor religiós allà és comparable al de la majoria del països musulmans que conec. Per tot arreu hi ha referències a Déu, a Jesús, a la verge... Als cafès, als cotxes, als vaixells, als hotels i fins i tot als bitllets on diu “Deus seja lovado”. El poble brasiler és molt religiós i aquest fet a facilitat la entrada de moltes esglésies, sobre tot del nord d'Amèrica.

Al matí següent finalment vam agafar un taxi 4x4 compartit amb dues persones més per anar fins la capital. El viatge va durar uns dotze hores. El primer tram és una pista de terra vermella que amb la pluja queda plena de fang i sots. És la única manera d'arribar a Oiapoque així que per allà transiten tant cotxes, que per força han de ser 4x4, com autobusos i camions de gran tonatge. Aquest trànsit, afegit a la condició de la via i a les pluges fa que hi hagin trams on es fa difícil imaginar que pot passar un cotxe. Tot i això vam fer el camí sense cap dificultat important.

Vam parar a dinar a un restaurant a la vora de la pista i vaig descobrir una altra cosa que m'agrada d'aquest país, els restaurants “a peso”. Al principi no ho entenia, però el nostre company de viatge m'ho va explicar, en un francès perfecte, molt amablement. És una espècie de bufet lliure, agafes tot el que vols en un plat i al final t'ho pesen, pagant el que et pertoqui segons el preu del quilo.

Després del menjar una altra agradable sorpresa, el cafè al Brasil és de franc i a més molt bo!

Finalment arribàrem a la part asfaltada del trajecte i en poques hores estàvem a Macapá.

Ja de nit ens vam instal·lar a l'hotel i el primer que vam fer va ser baixar cap al riu, volíem veure aquella mateixa nit el gran riu, el pare de tots els rius, el motiu del nostre viatge i qui ens havia fet anar fins allà, l' Amazones.

La vora del riu és un passeig molt animat ple de paradetes de menjar, bars, molta gent i molt de soroll. Un cop més, caminant per la ciutat vam sentir-nos segurs tot i semblar que érem els únics turistes estrangers a Macapá.

De nit no podíem veure l'altra riba del riu, però tampoc cap llum o cap indici de vida humana ens deixava intuir-la.

Recordo que en veure l'Approuage, a Guaiana, ja vaig pensar que els nostres rius eren molt, molt petits.... Ara, comparant-los amb l' Amazones, la desproporció es multiplica per desenes!

L'efecte de la marea hvia deixat uns quants vaixells sobre la sorra que al matí següent trobaríem surant preparats per fer la travessa del riu o per anar a altres ciutats o pobles que el voregen.

Aquí la majoria del transport és fluvial, els rius són carreteres i l' Amazones és la gran autopista que permet pujar fins i tot els grans petroliers transoceànics sense cap problema fins a la ciutat d'Iquitos, al Perú.

Així la vida transcorre sempre lligada al riu. El nostre viatge seria també un viatge fluvial, aniríem on el riu ens portés i viuríem al ritme del riu.

Macapá ens va servir per organitzar el viatge per l' Amazones i per fer una mica de contacte amb la vida brasilera. De seguida vam veure que aquí totes les ciutats són molt sorolloses, molt animades i un continu mercat. Centenars de paradetes que venen de tot, botigues plenes de gènere i de dependents, carrers plens de gent que compra i sobre tot música per tot arreu i a tot volum. Totes les botigues gran tenen un altaveu al carrer amb música a tope i moltes d'elles tenen també un locutor que va comunicant pel micro les ofertes i qualitats de la seva botiga. Per si no hi hagués prou embolic, pel carrers es passegen uns cotxes amb uns altaveus que també van fent propaganda dels locals comercials. Una bogeria! Un espectacle!

Mentre esperàvem el dia per agafar el vaixell que ens duria a Santarém, vam visitar les dues atraccions turístiques de la ciutat: el Forte de Sâo Jose i el monument Marco Zero.

El Forte és una fortalesa portuguesa bastant ben conservada que va ser edificada sobre tot per intimidar els possibles invasors que volguessin remuntar el riu. La estructura ens va recordar molt les fortificacions d'en Vauban i després el guia ens va confirmar que efectivament es va construir seguint l'estil de l'enginyer francès.

La segona visita, el Marco Zero, és un monument molt curiós que marca la línia exacta de latitud zero. Macapá és una de les poques ciutats al món que queda tallada per l'equador. El seu pas per la ciutat és una avinguda a un extrem de la qual hi ha un gran monument que marca el pas del paral·lel zero.

Així, en arribar a la capital d'Amapá, a més d'estar ja a la riba del gran riu, estàvem a l'hemisferi sud i, per tant, a l'hivern!

S'apropava el moment de començar el primer tram de la nostra petita remuntada de l'Amazones. Per comprar el bitllet del vaixell vam haver d'anar al port, a uns quaranta-cinc minuts en bus des del centre de la ciutat. Vam equivocar-nos de parada i una gent ens va indicar una drecera per poder arribar a les oficines de les companyies. El camí passava pel bell mig d'un barri de cases de fusta construïdes sobre pilons dintre del mateix riu. Els carrers eren passarel·les de llistons que deixaven veure l'estat de l'aigua que passava per sota, una veritable claveguera a cel obert. Petites cases amb hamaques penjant a l'interior, animals per les passarel·les o a l'aigua, nens jugant, fins i tot nens de mesos nus amb risc de caure a l'aigua i d'altres no tant petits que ja hi jugaven a dintre.... la vida en aquell poblet era ben segur del tot insalubre, inconcebible al nostre món, però tot i això no vaig veure en cap moment tristesa, ni en grans ni en petits, i no vaig sentir-me tampoc insegur o en perill, tot i que al principi no ho tenia del tot clar....

Finalment, el dia convingut vam agafar el vaixell. De tots els que van de Macapá a Santarén el nostre era un dels més petits, fet de fusta a l'estil tradicional. Feia el recorregut en trenta-sis hores, que finalment van ser més de cinquanta, fent oficialment dues escales. Dic oficialment perquè en realitat el vaixell agafava camins més petits per deixar algú a casa seva, per recollir mercaderies, per esperar alguna llanxa que duia passatgers o productes, una mena de “taxi col·lectiu” fluvial. Evidentment, els únics que estàvem sorpresos érem nosaltres, tothom sap que aquests vaixells petits, i de vegades els més grans també, fan tots aquests tipus de serveis “porta a porta”.

Al principi pensava que dos dies navegant se'm farien insuportables, però finalment hi ha tantes coses per observar que no va ser tant dramàtic.

Per començar, tothom va penjar les hamaques a la coberta. Per un moment semblava que estiguessin guarnint un envelat de festa major amb garlandes de tots colors. Nosaltres vam agafar una cabina per poder tancar les nostres coses, tot i que vista la familiaritat amb la que acabes tractant el passatge i la tripulació, potser no hagués calgut.

Dintre del preu del bitllet estaven inclosos els àpats. No sabíem molt bé com havíem de fer per menjar així que vam esperar. Abans de fer-se de nit la cuinera, una dona de poques paraules, va anar passejant-se per la nau per avisar que el sopar era a punt. Vam baixar a la coberta inferior. Allà, entaforats entre la cuina, els lavabos i el motor, hi havien una taula i dos bancs. Vam anar seient per torns i així vam sopar tots.

Em feia una mica la impressió de formar part d'una tripulació d'aquelles de les pel·lícules, menjant tots junts, sense dir res, colze a colze seguint el moviment del vaixell. La cuina no era de luxe, però el moment era bastant especial, fins i tot una vegada la cuinera es va enfadar amb mi perquè vaig seure a taula sense samarreta!

A part dels moments de menjar també hi havia estones per anar al bar, a la popa del vaixell. Al voltant d'un altaveu amb la música a tot volum, es reunien tripulació i passatgers per beure unes cerveses o jugar una partida de cartes.

L'espectacle, però, és el riu. L'aigua, la terra i tot el que passa entre les dues. El pas constant d'embarcacions, de vegades tant grans que et fan oblidar que ets a un riu. La vida a les ribes és present gairebé tot l'estona. Cases sobre pilons per evitar les crescudes, ramats de vaques allà on han talat el bosc per la pastura o petites cabanes delatades per la claror d'un foc al capvespre. Ocells que sols o en bandades creuen el riu o van d'arbre en arbre quan el bosc és espès, infinit...

L'espectacle és el cel que canvia de color a mida que avança el dia i dóna pas de nit a les constel·lacions del sud, desconegudes i fascinants.

Dos dies en vaixell per l' Amazones fan que puguis viure el riu, agafar, o intentar agafar la seva mida. Fer-te a la idea del que significa pel planeta sencer aquell cabdal de vida, entendre molt clarament i de manera contundent que aquí, com per tot arreu, “lo riu és vida”.

Santarém és una ciutat de l'estat de Pará, la capital del qual és Belém.

La nostra arribada va ser ben d'hora al matí. Al moll s'amuntegaven centenars de vaixells com el nostre atracats en fileres paral·leles, un enganxat a l'altre. Per anar del nostre vaixell fins a terra ferma vam haver de travessar-ne tres més!

De seguida vam buscar la parada d'autobús per anar a Alter do Chão. En aquesta etapa del Viatge ens quedaríem en aquest petit poble a la riba del riu Tapajós, un afluent de l'Amazones, reputat per les seues platges de sorra blanca i aigua turquesa. Sí, com si fos una postal del Carib!

Alter do Chão està situat a l'entrada del Lago Verde, un embassament natural que fa el riu. Durant la temporada seca, a marea baixa, apareix una llengua d'arena blanca just davant el poble. Per anar-hi, cal agafar una barqueta. La imatge és pintoresca. Al vespre, poc després que totes les barques hagin fet el camí de tornada, pots veure com la pujada de l'aigua va submergint taules, para-sols i fins i tot els “xiringuitos” mateix que han estat durant tot el dia plens de gent i de música.

Tot i ser una destinació bastant turística, Alter do Chão ha guardat l'encant d'un petit poble. Quan el sol comença a baixar, les terrasses de la plaça s'omplen de turistes i locals que volen gaudir d'una bona cervesa o d'un gelat. Els nens juguen sota la glorieta, i fins i tot, a la pista poliesportiva, s'està jugant un torneig de futbol. És com un vespre d'estiu a qualsevol poblet, animat, alegre, però alhora tranquil i relaxant.

Del poble mateix, vam anar un dia a visitar la ciutat de Santarém. Com totes les que coneixíem fins llavors, era molt sorollosa i caòtica, un altre mercat immens a la vora de l'Amazones.

Contràriament a Macapá, aquí es conserven algunes cases portugueses amb façanes enrajolades i motllures de colors vius i llampants.

Vam passejar-nos per carrers i places i vam comprovar el fervor religiós dels seus habitants que abarrotaven la catedral a l'hora de la missa, seguint-la fins i tot des del carrer.

Un lloc curiós de visitar a Santarém és el museu de Dica Frazão, una dona de noranta anys que ha dedicat tota la seua vida a la costura. És una modista una mica peculiar perquè només treballa amb teixits que ella mateixa fabrica utilitzant fibres naturals de la selva amazònica. El museu, envellit i kitsch, no tindria molt de valor si no fos perquè la mateixa senyora Frazão t'explica els models que hi ha a les vitrines, un per a la reina del carnaval, un vestit de núvia i fins i tot una còpia del que li va regalar a la reina Fabiola de Bèlgica!

Per acabar la visita, ens va revelar el secret de la seua vitalitat: fer un treball que t'entusiasma i ocupar la teua ment amb coses meravelloses, no és mal consell, no?

D'Alter do Chão també vam fer una excursió d'un dia a la reserva de Tapajós, una zona de bosc amazònic a la vora del riu del mateix nom.

En Jorge, un argentí que fa més de vint anys que viu al Brasil, ens va arranjar la sortida amb l'agència que ell mateix té a la plaça del poble. Vam estar un dia sencer pel bosc. Vam dinar a casa d'una de les famílies de caboclos que hi ha dintre de la reserva, i vam poder observar també els treballs que es fan que encara extreuen algunes comunitats indígenes.

El làtex és la saba d'un arbre amazònic que anomenen seringueiro. Només cal aplicar uns talls en diagonal a l'escorça del tronc perquè en pocs segons comenci a rajar el líquid blanquinós i enganxós que es recull en una cassoleta al peu de l'arbre.

Aquest líquid, que es diu borracha en brasiler, és el làtex, base del cautxú.

El descobriment de les propietats d'aquesta saba, va portar un temps d'abundància i esplendor al segle XIX, fent créixer ràpidament les ciutats, sobretot Manaus i Belém.

A finals del segle XIX, va començar a conrear-se a Àsia gràcies a unes llavors que algú va portar clandestinament de l'Amazònia, i això va fer que els beneficis del làtex baixessin en picat, portant a les grans fortunes de la borracha a la depressió i fins i tot a la ruïna.

Avui, algunes comunitats indígenes encara recol·lecten el làtex per fabricar objectes com tambors, bosses, sandàlies i altres productes que vénen sota la marca de cuir ecològic.

Un cop passats els nostres dies de descans i relax a Alter do Chão, ens disposàvem a emprendre un altre tram de viatge riu amunt. Serien tres dies més de Santarém a Manaus. Aquesta vegada amb un vaixell més gran, de casc de ferro i més ràpid. La cabina era més gran i amb aire condicionat, el bar era digne d'aquest nom i el menjador funcionava com un restaurant amb tiquets. Tot molt més modern i estàndard, però a la vegada, és clar, menys familiars que el nostre anterior viatge.

Durant aquest segon tram de riu vam tornar a gaudir de l'espectacle amazònic.

De dia els paisatges canvien depenent de l'ample del riu i de la vegetació de la vores.

Hi ha moments en que no es veu la riba d'enfront i pots oblidar per un instant que no ets a la mar. Els arbres es reflecteixen al riu se´r com un espill que trenca de tant en tant algun boto que surt per respirar. Els botos cor de rosa són dofins d'aigua dolça que viuen a l'Amazones. Pensàvem que seria difícil trobar-ne però des del vaixell se'n veuen molts, fins i tot alguna vegada una família sencera.

En un moment donat passem molt a prop d'un tram de la riba sud molt poblat. Casetes i ramats es succeeixen durant uns quants quilòmetres. A cada casa hi ha un piragua amb alguns nens que esperen el pas del nostre vaixell. Quan som a la vora d'ells s'acosten remant ràpidament cap a nosaltres. Al principi creia que ho feien per jugar amb les ones que provocava la nau, però de seguida em vaig adonar que la gent del vaixell tirava per la borda paquets amb galetes i altres llaminadures que els nens de les barques, mostrant una habilitat increïble amb el rem, s'afanyaven a recollir. Em va envair una sensació ben estranya. No sabia si m'agradava un acte així de paternalisme o de mendicitat, però d'altra banda veia que la gent que viatjava amb mi al vaixell no era necessàriament més rica que les famílies dels nens que recollien els paquets. Els qui llençaven semblaven divertir-se, i els pels que collien també semblava un joc. No ho sé, en tot cas va ser un moment curiós del viatge.

La coberta superior del vaixell era una gran terrassa a la que s'accedia per popa. A la nit asseguts a la fresca després de sopar, podíem observar la volta del cel gairebé a tocar de la ma. A la riba, de tant en tant, algunes llums de bombeta indicaven un petit poble o una casa de ramaders.

Els tres dies van passar amb calma, al ritme del riu. Finalment, a trenc d'alba van aparèixer a l'horitzó les llums de Manaus. Durant una bona estona vam estar navegant davant del port, fàbriques i magatzems fins arribar al moll de passatgers.

Manus és la capital de l'estat d'Amazonas. És una ciutat d'uns dos milions d'habitants i un gran port comercial del Brasil. Sembla increïble, després de passar tres dies al riu, que aquí, al cor de la selva amazònica, hi hagi una ciutat d'aquesta envergadura.

Només desembarcar vam agafar un taxi i ens vam dirigir a l'hostal on havíem quedat per començar la nostra sortida a la selva.

A Alter do Chão havíem contacta amb l'Antonio, un amazonenc que havia construït un petit lodge al riu Urubú, a tres-cents quilòmetres de Manus.

Vam agafar un autobús fins a un petit poble a tres hores de la ciutat on ens esperava una piragua que ens duria una hora riu amunt fins al lodge.

Vam fer el viatge amb una parella de Sant Cugat amb qui vam compartir també el guia durant els tres dies.

Al Xavi i a la Maria els agrada molt viatjar. Estaven fent una volta al Brasil i, com nosaltres, van decidir anar a Manaus per endinsar-se a la selva uns quants dies.

Quan contractes activitats organitzades sempre hi ha el risc de no congeniar amb els companys de grup. En el cas d'en Xavi i la Maria va ser una agradable sorpresa, vam riure i vam compartir experiències i consells d'altres viatges. Van ser uns excel·lents companys “d'aventura”.

La primera nit la vam passar al lodge, vam sopar les piranyes que havíem pescat aquella mateixa tarda. Jo pensava que pescar una piranya era molt fàcil, tirant l'esquer a l'aigua, un trosset de pollastre, haurien d'acudir centenars a devorar-lo de manera salvatge. Per no tenir cap experiència no va estar malament, en vaig pescar dues, però no és tant fàcil. Vam haver d'esperar i canviar de lloc per trobar-les. Tot i això, el nostre guia, en Cristobal, en va pescar unes quantes.

En Cristobal va néixer a Iquitos però ja fa vint anys que viu al Brasil. De temperament tranquil i pausat i trets totalment indígenes, va saber fer-nos viure els misteris els misteris de la jungla amb molta destresa. Li agradava explicar històries de turistes i jaguars que ataquen a la nit o de aranyes gegants que et cauen a sobre mentre dorms... un munt de relats que, sense haver de ser del tot certs, afegien emoció cada cop que sortíem amb ell.

Després de menjar les piranyes vam sortir, a nit fosca, a veure si trobàvem algun caimà pels igarapés del voltant.

Igarapé és una paraula tupi-guaraní que vol dir “camí de barca”, és una part inundada de la selva que es pot recórrer amb una piragua, una espècie de canal que desapareix a l'estació seca.

Al Cristobal no li agradava el motor, així que vam haver de remar.

El passeig per l'igarapé, tot i que no vam veure cap caiman, va ser màgic. Remar sortejant les copes dels arbres, en silenci, amb l'única claror de les cuques de llum i de la lot que de tant en tant enceníem i el soroll del rem entrant a l'aigua donava un aire misteriós al passeig.

Tornant al lodge, abans d'anar al llit, ens va ensenyar una aranya d'un pam que estava al tronc d'un arbre just al costat de les habitacions... un bon incentiu per anar a dormir tranquil!

Al dia següent al matí vam fer una passejada per la selva, sota la pluja. En Cristobal ens va mostrar diferents arbres que s'utilitzen els indígenes per gairebé tot, per fer torxes, per curar la malària i fins i tot l'arbre d'on s'extreu el Vicks vapor rub.

Després de dinar vam agafar la piragua i tots cinc ens vam dirigir cap a un altre igarapé a la vora del qual acamparíem per passar la nit.

El lloc ja està una mica preparat, un petit pla amb una estructura de troncs mig muntada on només vam haver d'afegir una lona i penjar les hamaques.

En Cristobal ho va començar a preparar tot, va fer un foc, va obrir el pollastre i el va travessar per unes branquetes que havia tallat amb el seu matxet i va posar l'olla al foc amb aigua i arròs. A l'hora de remenar... no teníem cullera, cap problema, el matxet, una branqueta i en un obrir i tancar d'ulls ja podíem remenar l'arròs!

Després de sopar de seguida vam anar a les hamaques.

La nit a la selva fa córrer la imaginació. La foscor, els sorolls i les històries que havia explicat en Cristobal em feien sentir tota l'estona passes d'algun animal que s'apropava a nosaltres. Segurament algun mamífer va rondar a prop del campament... Tot i això, i a més de sentir una cerat emoció, la nit va ser tranquil·la.

Al matí, després d'esmorzar al campament, vam tornar remant al lodge. Una dutxa, una mica de descans i, després de dinar, ens vam preparar per tornar a Manaus.

Aquells tres dies van ser un bon descans i una bona aproximació a la realitat de la selva.

És difícil endinsar-se a l'Amazones sense passar per una agència, però es pot triar entre les desenes que s'ofereixen a Manaus per exemple. La que vam escollir nosaltres, a més de ser seriosa i mol eficient, ens va fer entrar una mica al mode de vida dels pobles indígenes i al coneixement de la selva. De tota manera tres dies és un petit tastet que et deixa amb la sensació de haver fet “visita de turista” i amb ganes de conèixer més. Caldrà tornar, doncs.

De la tranquil·litat de la selva al soroll, la gent i el caos de la ciutat.

Vam quedar-nos un parell de dies a Manaus per viure una mica la bogeria de la capital d'Amazonas i per anar a veure l'encontre de les aigües.

Manaus, de fet, és a la riba del Rio Negro, just on es troba amb el Solimões, que és el nom que reb l'Amazones de la frontera amb el Perú fins a Manaus.

E l Solimões és de color marró degut al sediments que arrossega en suspensió i el Rio Negro és de color fosc. En el moment que es troben les aigües dels dos corrents van paral·lels sense barrejar-se durant quinze quilòmetres. És un fenomen curiós i molt espectacular però fàcilment explicable. La diferència de densitat, velocitat i temperatura de les aigües fan que no es confonguin l'una en l'altra fins bastant avall de Manaus.

A la ciutat, a més de la vida mateixa dels carrers i les places, no hi ha molt a veure. Algunes cases de l'època d'esplendor de la borracha han quedat dispersades entre altres construccions més moderns d'un gust relatiu. Al barri del port s'estan restaurant alguns edificis importants com el mercat o alguna casa colonial, però la veritable estrella de Manaus és el Teatro Amazonas. Durant els anys d'abundància, les grans fortunes del làtex van fer construir un teatre a l'estil dels de totes les capitals europees al que era llavors una petita ciutat al mig de la selva amazònica. Els materials, de les teules de la cúpula fins als marbres de les sales, passant per les làmpades de Murano, es van portar en vaixell des d'Europa travessant l'oceà i remuntant el riu. Fins i tot algunes fustes locals que es van utilitzar van ser enviades a Portugal per ser esculpides i retornades després a Manaus.

El resultat d'aquesta empresa titànica és una mole impactant al mig d'una gran plaça, una façana rosada al pur estil europeu i una sala fantàstica de decoració exquisida que et fa oblidar instantàniament on ets realment.

Manaus va ser l'emplaçament més occidental del riu on vam arribar.

A partir d'aquell punt el nostre viatge començava a ser de retorn.

En un parell d'hores de vol ja estàvem a Belém, la capital de l'estat de Pará i el gran port de la desembocadura del gran riu.

Belém és exactament a la riba del Pará que s'uneix a l'Amazones abans d'obrir-se al mar.

Al nord de Belém es troba la ciutat de Macapá, on vam començar el nostre viatge fluvial, i entre les dues ciutats l'illa de Marajó, una illa més gran que Suïssa i molt poc habitada.

Vam anar a passar tres dies a Marajó, a la Fazenda do Carmo.

Les fazendas són explotacions agràries de gran extensió que es dediquen bàsicament a la cria de vaques i búfals. Algunes, com la del Carmo, també acullen turistes. La peculiaritat d'aquesta és que l'edifici principal és l'original del segle XIX i que està situada en un lloc bastant apartat, però molt privilegiat.

A més del lloc, la Fazenda do Carmo compta amb uns altres interessos especials: la gent i la cuina. L'amo, en Cláudio, ens va fer gaudir tant com ell de les passejades, la seua dona, la Circe, i la cuinera, la rosa, ens van cuidar com si fóssim veritablement de la casa i ens van oferir a taula autèntiques meravelles a base de productes propis de la fazenda, carn i formatge de búfal, sucs de fruites, pão de queijo, dolços i pastissos exquisits...

Durant els tres dies vam poder fer una mica de tot: passejar de nit pel riu per observar serps, caimans i altres animals, excursions amb cavalls i búfals, etc.

Vam sortir a la tarda amb cavalls fins a la casa dels vaquers que s'encarregaven del ramat. Durant el camí, en Cláudio, de tant en tant, ens animava, nosaltres i els nostres cavalls, per fer una mica de galop. La velocitat i el soroll dels cavalls corrent pel fang em provocaven una agradable sensació de llibertat. Després de visitar els vaquers i la seua família, de tornada cap a la fazenda, la nit ens va sorprendre. La foscor va deixar aparèixer els estels damunt els nostres caps. Poc temps després, centenars de cuques de llum van començar a fer-se veure arran de terra, com si volguessin fer competència al firmament.

Entre tantes passejades, encara vam tenir temps d'aprofitar la bassa-piscina per refrescar-nos i descansar. La Fazenda do Carmo va ser el lloc ideal on carregar bateries per acabar el nostre viatge pel Brasil.

Abans de tornar a Guaiana, ens quedava tot un dia a Belém. No podíem deixar de visitar la ciutat que va ser una veritable metròpoli durant el bum del cautxú i la primera ciutat del Brasil a proclamar la República declarant-se independent de l'imperi portuguès.

El més característic de Belém és el mercat de Ver o Peso. A la vora del riu, al costat del port, un gran edifici blau amb una torre a cada cantonada fa de mercat del peix. Al moll mateix, alguns pescadors venen el que han pescat la nit anterior, i a l'altre costat de l'edifici s'entén la resta del mercat. Centenars de paradetes agrupades per especialitat: aviram, herbes, filtres d'amor i bruixeria, sabons i perfums, verdures, gambes i tota una part amb petites barres on pots tastar la versió fast-food del menjar brasiler.

Com totes les ciutats que vam conèixer, Belém era un gran mercat, però Ver o Peso en concret té un encant especial, una atmosfera d'altres temps encara viva que el manté actiu. A més a més, contràriament al que ens havien dit, vam poder passejar-nos-hi sense problemes, sense sentir-nos observats ni amenaçats en cap moment.

Al taxi, anant cap a l'aeroport de Belém, ja vaig començar a tenir la sensació del final del viatge. Tot i que encara ens quedava una setmana a Guaiana, el fet de deixar el Brasil em provocava un sentiment ambivalent. Com sempre, un cop que ja no em trobava estrany al país, que podia gaudir sense prejudicis ni excés de prevenció de la gent i els llocs, ja era hora de marxar. Això sempre em posa trist.

D'altra banda la sensació d'haver descobert un lloc meravellós, ple d'experiències positives, de records i imatges per gravar, em reconforta, em consola i em posa content pensant quant he après i quant em pot ensenyar encara aquest país.

Així, amb aquest regust agredolç, sentint el soroll dels motors de l'avió preparat per enlairar-se, el cor m'envia un missatge clar, fort i sense dret a rèplica: tornaràs!

Un cop a l'aeroport de Cayenne, vam llogar un cotxe i vam anar fins a la frontera amb el Surinam, l'antiga Guaiana holandesa, al nord del país.

Vam passar quatre dies a Awala-Yalimapo, un municipi amerindi de l'ètnia Kali'na, una de les moltes que encara mantenen llengua i costums al departament d'ultramar.

La platja de Yalimapo és coneguda per ser el primer lloc al món de posta de les tortugues llaüt. En teoria, estàvem en època d'esclat dels nius. Quan baixa la temperatura les tortuguetes dels nius que ja tenen seixanta dies surten a la superfície i comencen una veritable cursa de subsistència fins a la mar. Depredadors, obstacles i de vegades alguns humans els ho posen difícil, però les que finalment arriben a la mar mai més oblidaran aquella platja, i quan siguin adultes aniran al mateix lloc a pondre.

No vam veure cap naixement, tot i que vam intentar-ho a trenc d'alba, a la posta del sol, a nit fosca... De tota manera, és un plaer passejar-se per una gran platja quasi deserta veient sortir o pondre's el sol, o sentir la mar a les fosques amb la sola llum que fa la lluna reflectint-se a l'aigua.

El que sí que vam veure van ser desenes de nius destrossats pels gossos per menjar-se els ous i fins i tot vam reconèixer les petjades d'un jaguar que es devia haver passejat per la platja aquella mateixa nit buscant alguna tortuga ponedora.

D'Awala-Yalimapo vam anar a visitar Saint Laurent du Maroni, una petita ciutat a la vora del Maroni, el riu que fa de frontera entre Guaiana francesa i Surinam.

Saint Laurent va néixer com a centre de reclusió dels delinqüents “irrecuperables” de França. Tots els condemnats als treballs forçats complien la seua pena a l'altra banda de l'Atlàntic. Els mateixos presos van construir el camp de deportació i la resta de la ciutat on vivien els funcionaris penitenciaris.

Vam visitar la presó i és impressionant veure les condicions de vida dels qui hi complien condemna, però el més impactant per mi va ser assabentar-me que tot aquest penal va funcionar gairebé fins els anys 50. El camp de Saint Laurent va donar moltes històries i moltes llegendes, com ara la de “Papillon”, un injustament condemnat que va intentar escapar-se diverses vegades, i que un cop alliberat va instal·lar-se al barri colonial de Sant Laurent, on vivien els alliberats. Ja en llibertat, va escriure un llibre explicant la seua història barrejant-la amb la d'altres presos, i així va ser conegut a tota França convertint-se en un mite, una llegenda “du bagne de Saint Laurent”. El guia ens va mostra la seua cel·la on ell mateix va gravar el seu nom: PAPILLON.

Avui, Saint Laurent és una petita ciutat amb molt d'encant.

Els últims dies els vam passar a Cayenne, a casa de Mme. Monique, que no vam veure perquè estava de vacances a Iguaçu.

A Cayenne vam aprofitar per preparar la nostra tornada a Europa, descansar i passejar-nos pels carrers del centre. Cinc setmanes més tard, tot era diferent. Cayenne em semblava una ciutat molt tranquil·la, neta i ordenada comparant-la amb les del Brasil.

Vam sortir a fer alguna excursió pel bosc per observar gravats amerindis a les roques, i vam fer una visita molt interessant al centre espacial europeu a Kourou, uns quants quilòmetres al nord de Cayenne. La proximitat a l'equador, l'absència de ciclons i el fet que les trajectòries no sobrevolessin cap població van fer de Kourou la ciutat escollida per convertir-se en el centre de llançament de l'agència espacial francesa que fins l'any 62 estava al desert d'Algèria. Amb els anys, la base va esdevenir el Centre Espacial Europeu.

Un cop a l'aeroport de Cayenne, esperant l'hora de volar, un munt de records em vénen al cap.

Cansat del viatge però ple de bons moments i d'aprenentatges, miro per la finestreta com s'enlaira l'avió.

Tot el que veien els nostres ulls, fins a l'infinit, estava recobert d'una capa espessa i atapeïda de selva.

DELTA DE L'EBRE | maig 10

2010-05-03T12:31:00.000-07:00

Uns dies al delta sempre són una bona teràpia. Bon menjar, paissatges impressionants, colors, sons i els reflexes als capms d'arrós....
Aquest cop a Sant jaume d'enveja hem descobert un bon lloc per quedar-se, les Barraques del pas.

ALGÈRIA | Pasqua 10

2010-04-07T12:30:00.000-07:00

QUÉBEC | Nadal 09/10

2010-01-10T10:23:00.000-08:00

La veritat és que, encara que ja era la tercera vegada que aterrava a la ciutat de Montréal, per mi era com començar un viatge per un país desconegut. Tot era familiar, l'amabilitat de la gent, l'accent divertit i de vegades incomprensible del francès americà, el cafè aigualit i els muffins gegants... Però hi havia dues coses que feien que tot canviés: la temperatura i el color blanc. Tot era tal i com recordava però recobert d'una capa blanca i un fred gèlid que feia canviar el decorat. la sensació era una mica com entrar en una casa on fa molt de temps que no viu ningú, tot és fred i tapat amb uns llençols blancs que deixen que endevinis el que hi ha a sota.
El so és també especial. Aquell so esmorteït de quan neva és constant.
A poc a poc vaig anar descobrint que, tot i les baixes temperatures, els quebequesos segueixen sent gent encantadora, xerraire i amable que a l'arribada de l'hivern aprofiten les festes per viatjar a latituds més càlides. És per aquest motiu que molts ens van preguntar què fèiem allà passant el Nadal si érem de Barcelona. Quan els contestes que no és el primer cop que ets al país ho entenen tot. A Québec tothom intenta escapar una mica del fred però a la vegada tothom és molt orgullós de tenir "el millor hivern de món" i és per això que els agrada que vinguem a conèixer-lo.
La veritat és que, tant dintre de les ciutats com al camp, és espectacular. Les imatges de ciutats i pobles nevats plens de llumetes de Nadal que tantes vegades hem vist a les pel·lícules americanes, es torna de cop realitat. Un Nadal de pel·lícula.
També em va sorprendre l'organització de tota una societat que viu gairebé una tercera part de l'any sota la neu. Les carreteres no es tanquen gairebé mai. Al primer floc de neu un exèrcit de llevaneus surt per tota la xarxa i no deixa que es col·lapsin autopistes ni carreteres secundàries per la neu. Fins i tot a les ciutats uns petits llevaneus netegen les voreres. I fins i tot, perquè tot segueixi el més normalment possible, a Montréal han creat la xarxa subterrània més gran del món, que et permet passejar-te pel centre de la ciutat, fer les teves compres, anar a treballar, a prendre alguna cosa o al teatre, sense haver de sortir al carrer.

Ara els meus records del Québec seran també de color blanc i sobre tot entendré millor en Gilles Vigneault quan canta al seu país...

Mon pays ce n'est pas un pays, c'est l'hiver
Mon jardin ce n'est pas un jardin, c'est la plaine
Mon chemin ce n'est pas un chemin, c'est la neige
Mon pays ce n'est pas un pays, c'est l'hiver

Propera sortida

2009-12-21T10:08:00.000-08:00

Aquestes festes de Nadal les passarem al Québec.

Per mi serà el tercer cop que visitaré aquest país fantàstic que sempre m'ha meravellat, però el més important és que serà la primera vegada a l'hivern!

BRETAGNE | agost 09

2009-08-30T13:08:00.001-07:00

Per finalitzar el viatge a les Antilles i descobrir la terra d'on van sortir la majoria dels colons vam decidir fer una visita a la Bretagne, terra de mariners i pescadors que van fugir de la misèria emprenent l'aventura de les Amèriques.
Vam començar el viatge a Rennes, la capital actual de la regió de Bretanya, després que Nantes, la capital històrica, passés a formar part de la regió de Pays de la Loire. La ciutat alberga el parlament de Bretagne, bé, l'edifici que l'acollia, i un munt de carrers, places i carrerons que et transporten directament a altres temps.
Vam continuar pel Mont Saint Michel, una abadia mil·lenària que es disputen normands i bretons. Vam arribar un dels dies de més marea i així vam poder observar com l'aigua baixava deixant aparèixer els parkings... impressionant.
Després del Mont Saint Michel, vam dirigir-nos a Saint Malo, un dels més importants ports bretons d'on va sortir Jacques Cartier, el primer francès a arribar a les costes del que avui és el Québec.
Després d'una visita a la ciutat medieval de Dinan vam anar fins a Brest per visitar al dia següent el cap de Finistère.
Per acabar, vam visitar els alineaments de menhirs de Carnac, la vila de Quimper i finalment la ciutat de Nantes.
A Nantes vam poder tornar a trobar les traces de l'esclavatge antillès. Grans edificis, places senyorials i un gran port que mostren la riquesa que van acumular moltes famílies amb el comerç triangular.
La vila no s'amaga del seu passat i treballa per ser una ciutat de cultura i reconciliadora que coneix la seva història i reconeix els seus errors. Un dels ponts de Nantes sobre La Loire porta el nom de Schoelcher.

GUADELOUPE | agost 09

2009-08-30T10:48:00.000-07:00

L'illa de Guadalupe és com una petita papallona al mig del Carib. L'ala est, Grande Terre, és bastant plana i està molt més habitada. A les costes de Grande Terre és on es concentren la majoria de complexos turístics de l'illa, així que nosaltres ens vam quedar a Pointe Noire, un petit poble a l'altra ala, Basse Terre. Vam llogar una petita cabana en una espècie de càmping a la vora d'una platja de còdols des d'on podíem gaudir d'una posta de sol espectacular.
Basse Terre, és la part més montanyosa. És també on es troba l'únic parc nacional francès fora del continent, el parc de la Guadelupe, que protegeix tota la zona de selva humida al voltant del volcà encara actiu de l'illa i la cima més alta de les antilles, La Soufrière.
Les dues ales s'ajunten a una zona estreta on es troba la ciutat més gran, Pointe-à-Pitre, envoltada d'un gran manglar que avui és patrimoni natural de la Unesco, el Grand Cul-de-sac Marin
Basse Terre és també el nom de la capital, encara que no és la ciutat més poblada, on es troba la prefectura i el consell regional. Com moltes de les ciutats de les Antilles, es va crear al voltant d'un fort militar. Dintre d'aquesta fortificació es va fer fort un guadalupenc anomenat Delgrés, militar d'alt rang a l'exercit francès, que es va rebel·lar quan Napoleó va reinstaurar l'esclavatge, lluitant fins a la mort. Delgrés és avui un heroi nacional i té dedicats carrers i places per tota l'illa, fins i tot el fort de la capital porta el seu nom.
Des de Pointe Noire, podíem també fer excursions pel parc natural. Vam fer caminades a la vora de llacs envoltats de selva, cascades de centenars de metres d'alçada, boscos tropicals humits on la vegetació deixava només entrepassar la llum del sol com una gelosia natural i evidentment vam pujar a La Soufrière. El cim estava recobert de boira. La vegetació, a mida que anàvem pujant, s'anava fent més petita i més tupida, com una catifa verda i humida que recobreix tota la muntanya. Al cim, la boira només ens permetia veure, uns quants metres davant nostre, les roques que marcaven l'entrada a la zona volcànica, "la porta de l'infern". Travessant-la vam trobar la barana que impedeix apropar-se al cràter actiu. Davant nostre un forat immens ple de boira i els sons esgarrifadors de les fumeroles de gasos del volcà. L'aire, ple de sofre, es fa gairebé irrespirable, però el moment i el lloc són màgics i a l'hora fantasmagòrics.

A Pointe-à-Pitre vam poder visitar el museu Schoelcher on vam conèixer una mica més la història esfereïdora del comerç d'homes i dones d'Àfrica cap a les Antilles. Pels carrers de la ciutat encara queden moltes cases colonials que evoquen el passat pròsper d'una vila on arribaven vaixells plens d'esclaus que venien als amos de les plantacions a canvi de sucre, cacau i espècies per poder tornar a França, sobre tot al port de Nantes, amb material per vendre i començar de nou el macabre comerç triangular.
La gent de Guadalupe avui és lliure, però, com diuen molts d'ells, lliure no és només no tenir cadenes als peus, és també no tenir cadenes al cap, cadenes que són molt més difícils de trencar però que a poc a poc van desapareixent.

LA DÉSIRADE
Guadalupe és un arxipèlag. Una de les illes menys turístiques és La Désirade. Del port guadalupenc de Saint François a la Désirade només hi ha 40 minuts de vaixell. Molts turistes fan una excursió d'un dia però nosaltres vam decidir quedar-nos-hi sis dies, en un petit hotel del poble principal, Beausejour. L'illa fa 11 Km de llarg per 2 d'ample, així que la vam poder recórrer tota a peu.
Durant els sis dies vam poder fer amistat amb alguns veïns.
Va ser el final ideal al nostre periple antillès, sis dies de sol, caminades i repòs abans d'emprendre el camí de tornada a casa passant per terres bretones.

MARTINIQUE | juliol 09

2009-07-30T05:02:00.000-07:00

Vam arribar de nit a l'aeroport de Martinica. Vam agafar el cotxe i vam conduir fins a la nostra destinació d'inici, Le Carbet, un poble de la costa oest situat a uns 25 Km al nord de Fort-de-France, la capital.
Ens vam instal·lar i de seguida ens vam ficar al llit. No havíem vist res encara, només el sons de la nit tropical ens donaven alguna pista del que descobriríem al matí.
El primer que vaig fer en despertar-me va ser passar les cortines de la finestra i ... quin espectacle! les montanyes de Le Carbet vigilaven la vall recoberta d'un mantell de vegetació exuberant i verda. Els pics, tocats amb un barret de núvols constant, no se situaven molt lluny de la mar del Carib que, amb un so de ritme constant i bressolador, intentava acariciar els cocoters de la platja de sorra negra del poble. Els arbres immensos tenien els troncs recoberts de plantes enfiladisses. Ací i allà, com si fossin els plumalls d'un cavall de circ, sobreeixien les branques d'un bambú gegant. Tot aquest bosc espès i màgic estava creuat per un riu de cabdal important que trobava el mar a les platges de Le Carbet.
Amb tota aquesta imatge als meus ulls, no em costa gens entendre per què els primers europeus que van arribar a terres americanes relataven el que havien vist com si haguessin conegut el paradís.
A la part nord de l'illa es troba el volcà de la Montagne Pelée que l'any 1902 va destruir la ciutat de Saint Pierre que fins aquell moment era la capital. Passejar-se per la seva falda i pujar-hi al cim és entrar a la selva humida, descobrir arbres gegants, lianes, boscos de bambú, falgueres que amb esforç i constància han desenvolupat un tronc semblant palmeres que busquen la llum del cel tamisada pels formatgers gegants, flors de totes les formes i colors, alguna migala i molts, molts colibrís!
Al sud platges de sorra blanca i cocoters, manglars i llacunes d'aigua cristal·lina... la imatge de postal del carib.
I per tot arreu el rom, el "ti'punch" (rom+llima+sucre o xarop de canya) mangos, i una gent molt propera i amable amb els forasters.

La gran varietat de flors i la proximitat dels martiniquesos a la natura han fet aparèixer diferents jardins botànics on de manera estètica i ordenada es mostren centenars d'espècies de palmeres, bambús, bromèlies i altres plantes i flors que creixen exuberants creant espais màgics d'una bellesa impossible de transmetre amb paraules i fins i tot de vegades amb imatges.
Un exemple n'és el jardí de Balata, a les portes de Fort-de-France. A Fort-de-France es barregen gents de tots els punts de l'illa. Una ciutat viva i colorida que encara conserva algunes cases colonials i creoles al voltant de la gran plaça de la Savane. També al centre de la vila vam descobrir amb sorpresa i admiració dues construccions fetes amb estructura de ferro al més pur estil noucentista però amb un ús una mica més solemne que una estació de tren o una fàbrica, la Catedral i la Biblioteca Schoelcher, dedicada al polític francès que va lluitar ferventment per l'abolició de l'esclavatge a les colònies de França.

A l'arribada i a la sortida de Martinica, a l'aeroport de Fort-de-France, unes grans pancartes ens recordàven frases del gran polític, creador del concepte de negritud, i pare de tots els martiniquesos Aimé Césaire.

LISBOA | segona Pasqua 09

2009-06-05T13:20:00.000-07:00

El meu primer cop a Lisboa.
La veritat és que tothom m'havia parlat tant bé de la ciutat del Tajo que em feia una mica de por arribar-hi... serà tant especial com m'han dit?
Totes les previsions superades!
Lisboa ens ha enamorat.
De l'ambient del Chiado als carrerons d'Alfama, passant per la quadrícula de la Baixa. Del turó del Bairro Alto a l'ombra dels plàtans de l'avinguda Liberdade. De les vistes des del castelo de San Jorge a les de l'ascensor de Santa Justa. Dels cafés del Largo do Carmo a les imponents torres de la Sé..... Tot Lisboa té el color del Tejo, el gust dels pastissets de nata, l'olor de l'oceà proper, el tacte fred de les rajoles de les façanes i el so dels eléctricos remontant els turons.
Els sentits reviuen a Lisboa per fer enamorar el cor dels visitants i recordar-la, un cop lluny, amb el so d'un Fado.

HOGGAR, ALGÈRIA | Pasqua 2009

2009-04-23T23:56:00.000-07:00

Torno un altre cop a Algèria, aquest és el tercer i sembla que ja conegui el ritual... retards, el cel i les muntanyes verdes de Dar al Baida , el somriure i l'acollida de la gent....

Ja feia quatre dies que estàvem al desert i havíem vist com a mínim una desena de paisatges diferents, però dunes ... cap. Havíem vist muntanyes punxudes testimonis de les xemeneies d'antics volcans, turons de roques que semblaven pedretes gegants que algú ha amuntonat, planes extenses que ens recordaven la sabana africana, prats sembrats de pedres negres fins a l'infinit, rius vorejats de baladres, tamarius i joncs com si fóssim a la Mediterrània, rambles de sorra blanca recoberta d'una catifa verda de matolls com una línia de jade que talla un camp de roca... Tot paisatges nous, desconeguts, que ens van deixar sense paraules i que no eren el mar de dunes de sorra que esperava trobar-me durant aquest viatge. No sabia si els dies que encara havíem de ser allà veuríem les dunes del Gran Erg, però jo ja em donava per satisfet d'haver conegut aquesta altra cara del Sàhara que, lluny de la monotonia del mar de sorra, mostra a cada instant senyals de vida discreta però valenta que s'adapta als extrems de la vida sahariana. Les plantes que viuen tot l'any a la vora de les rambles seques esperant la pluja de l'estiu, el ases i els camells que es passegen ací i allà pasturant no se sap ben bé què , una dona que camina sola pel desert, fins i tot els peixos dels Filal són testimonis d'aquesta vida d'avui al desert.
Hem descobert també, de la ma dels nostre guia Ali, altres testimonis de vida molt més antics, les pintures i els gravats prehistòrics de la zona de Martutech. No tinc paraules per descriure la sensació de estar tant a prop d'aquelles petites obres d'art que trobàvem ací i allà i que fa milers d'anys algú havia pintat. Homes, dones, gent, animals, bous, lleons girafes i fins i tot estruços amb tot el detall. Un veritable tresor al aire lliure.
Després de les llargues passejades per la muntanya, el repòs sobre la catifa del campament era tot un espectacle. Sense fer altra cosa que observar el foc , xerrar i prendre el te, el ritual del relleu del sol i la lluna passava cada dia davant els nostres ulls. Pot semblar una tonteria però és llavors que vaig comprendre perfectament que sóc part, una part molt petita, d'un gran engranatge que fa funcionar l'univers amb la perfecció d'un rellotge.
A la meva vida quotidiana no sóc conscient de per on surt el sol o la lluna, fins i tot hi ha moltes nits que ni la veig. Allà, en mig del no res, la lluna plena d'aquelles nits ens va oferir un espectacle de llums i ombres digne dels més grans teatres. Com si algú hagués canviat els decorats, la lluna ens oferia un altre paisatge, un altre viatge sense moure'ns de la catifa.
El retorn és dur. Plens de sol i de cansament ens vam dirigir un altre cop cap al sud.
Una altra desfilada de paisatges. Muntanyes lunars, blocs de roca de formes arrodonides i grans rambles que, sense una gota d'aigua, semblen llacs de sorra blanca salpicats d'un rosari d'illots de tamariu. Per amanir tot això, de tant en tant ens creuàvem amb algun camp nòmada, fins i tot van venir a visitar-nos alguns quan acampàvem. La majestuositat i l'elegància de la gent de desert ens sorprenia i ens reconfortava.
Ens va acomiadar una tempesta de sorra que en caure el sol va aturar-se. Aquella última nit la lluna no va acudir a la cita, sembla que volgués regalar-nos el firmament en tot el seu esplendor.

Torno a marxar d'Algèria, sembla que ja conegui el ritual... retards, molts retards, el cel i les muntanyes verdes de Dar al Baida, el somriure i el comiat sincer i calorós de la gent....

El segon dia se'm va fer malbé la càmera!! La majoria de les fotos que veieu són les que va fer l'Àngel amb la seva i que m'ha passat per poder ensenyar-vos-les. Sempre és un plaer viatjar amb l'Àngel, no és el primer cop que ho fem i espero que no sigui l'últim. A més aquest cop ens ha regalat també la seva visió del desert amb les seves fotos. GRÀCIES Àngel per donar-nos la teva mirada i la teva companyia.

Propera sortida

2009-04-01T22:32:00.000-07:00

Aquest any, per Setmana Santa tornem a Algèria, però aquest cop al sud, al desert. Visitarem durant 8 dies la regió de l'Hoggar sortint de Tamanrasset.

SULTANAT D'OMAN | Nadal 08/09

2009-01-07T01:53:00.000-08:00

Una petita mostra d'un gran país que ens ha sorprés i ens ha fascinat.

Propera sortida

2008-12-20T01:08:00.000-08:00

Demà mateix eixim cap al SULTANAT D'OMAN, la terra de simbad el marí, de l'encens i de la nou moscada.... un altre lloc per passar-hi mil i una nits. Ja us ho explicaré a la tornada.

BON NADAL!

BURKINA - FASO | agost 08

2008-12-20T00:50:00.000-08:00

Us faig una mica de dentetes amb les fotos i quant tingui una miqueta de temps..... us ho explico.

BANI

GOROM-GOROM

BOBO-DIOULASO

BAMFORA

OUAGADOUGOU

BENÍN | juliol 08

2008-08-26T04:38:00.000-07:00

COTONOU 15-16/07/08

Un inici accidentat

La ciutat de Cotonou no és la capital de Benín, però és la ciutat més gran i el port més important. Vam arribar de matinada i els de l'hotel ens van venir a buscar a l'aeroport. Tot anava molt bé. El primer dia ens vam mullar fins al moll de l'os al matí i a la tarda, potser animats pel sol que tornava a lluir vam sortir a passejar carregats de confiança, potser massa..... Aquest excés ens va fer perdre els mòbils, la càmera i bastants diners i guanyar un bon ensurt que ens va donar una visió distorsionada de la realitat provocant-nos un estat de por bastant desagradable.
L'amo de l'hotel que va ser molt amable amb nosaltres tot moment, ens va proporcionar un taxista per que ens acompanyés a les nostres visites.
Al dia següent vam anar a visitar el poble flotant de Gambié que és al mateix llac que Cotonou i l'única atracció turística de la regió.
Només vam quedar-nos aquells dos dies. Volíem fugir d'aquella gran ciutat que per nosaltres representava el perill i poder conèixer de veritat el país.
Cotonou sempre quedarà al meu record com un lloc per no tornar..... o potser hauria de donar-li una altra oportunitat?


Cotonou 08

OUIDAH 17-18/07/08

Un testimoni colpidor

Ouidah m'ha reconciliat definitivament amb Benín.
Vaig estar tranquil, sense por. Tot va tornar a ser com els records que jo tenia d'Àfrica, una terra amable i tranquil·la que et somriu a cada instant...
El moment més dur de la nostra estada a Ouidah va ser la visita de la Ruta dels Esclaus. El poble va ser un important centre dintre de la ruta del comerç d'esclaus. El camí que uneix el poble amb la platja que és a uns tres quilòmetres, travessa una llacuna d'una bellesa enlluernadora fins arribar als cocoters i la sorra i provoca un sentiment de dolor, patiment, horror i incomprensió..... Hi ha coses que et fan sentir vergonya de ser humà, l'horror del comerç d'homes, dones i nens que, amb la complicitat dels reis de la regió eren venuts a portuguesos, anglesos, francesos o holandesos en uns taulells instal·lada ad hoc a la mateixa platja. Avui en aquell mateix lloc hi ha la “Porte de non retour”, un monument que recorda els gairebé dos milions de persones que van ser deportades entre els segles XVI i XIX.
També vam visitar el temple de les Pitons i el bosc sagrat del vodú. El sincretisme entre vodú, cristianisme i islam, a Ouidah en particular i a tot el país en general, és molt present. Com ens va explicar el guia la gent al matí va a missa i a la tarda va a pregar a les pitons. La serp pitó és un déu, el temple és un petit edifici on hi han vora 80! El que més ens va sorprendre és que al vespre obren les portes del temple i les serps surten pel poble a menjar i elles soletes tornen a la nit....

Ouida 08

ABOMEY 19/07/08

La ciutat dels reis de Dahomey

Els reis de Dahomey són els governants, encara avui, de les terres que ocupen les famílies de l'ètnia Fon, que és la dominant a Benín. Cada rei es feia construir un palau nou al costat del seu predecessor i així es va anar formant la vila d'Abomey. De tots els palaus , més de 14, avui només queden totalment sencer el del rei Guezo i el del rei Gléglé que han estat declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Vam fer la visita en una tarda, després de desfer l'embolic que van provocar dos guies que ens volien com a clients. Finalment vam visitar els palaus amb en William, el nebot de madame Monique, la patrona de l'hotelet on vam passar la nit. Chez Monique és un lloc confortable, net i amb un jardí exuberant i ple d'estàtues de fusta. Un bon lloc per quedar-se a Abomey.
Després de la visita en William ens va dur al casament d'un amic. La festa dura tot el dia. De fet la cerimònia és al vespre però durant tot el dia els convidats visiten la casa, porten regals, fan petar la xerrada....
A la nostra arribada ens van fer seure, ens van donar una gerra amb aigua, n'havíem de llençar una mica per terra com a símbol de respecte als avantpassats, després va treure el licor de palma i tant si vols com si no.... tira-li! És un aiguardent molt fort que per allà on passa crema.
Després del licor i la xerradeta ens van ensenyar els regals que havia fet la gent pel convit i per la núvia, un sac d'arròs, unes caixes de cervesa, teles, sabó... tot un seguit de “luxes” que a casa nostra no són res..... També hi havia una olla amb diners i una llibreta on el nuvi havia apuntat el que la gent anava aportant. Nosaltres vam deixar 2000 F CFA (uns 3€) i el nuvi va fer-se molt content.

Abomei 08

ABOMEY – NATITINGOU 20/07/08

Tot un dia de viatge

Vam decidir agafar ja els transports públics i viatjar com tothom.
Per començar a Abomey no passa el bus que va de Cotonou a Natitingou que era el nostre destí, per això vam haver d'agafar un zem (conductor+passatger+motxillot=una mobilette) per anar fins a Bohicon on passa l'autobús. Quinze Km. Sota la pluja!! Finalment a la gare routière ens vam aixoplugar sota un teuladet on hi esperaven passatgers i venedors de pa, cacauets..... vam comprar el bitllet i vam tenir molt de temps per observar. L'alegria de les venedores fins i tot sota la pluja, les bromes, els crits, la gent que va i ve corrents sota l'aigua, les mares amb els nens a l'esquena....
Finalment, en un dels moments que més plovia, va arribar el nostre bus... ple! El noi que ens havia venut els bitllets ens va demanar que esperéssim el següent que tenia vint places lliures, però jo crec que volia dir que portava vint passatgers de més!! Evidentment no el vam poder agafar. Els mateixos de la companyia de bus ens van aconseguir un taxi col·lectiu per alguns dels passatgers que ens havíem quedat a terra pel mateix preu. Un cotxe de set places on vam entrar onze persones!! Al seient del conductor anaven dos, el xofer i un noiet molt prim, al del copilot una noia jove molt divertida i un militar molt simpàtic que parlava francès amb tothom, al seient del mig, on normalment van tres persones, anava el Patrici, dos nois joves i tirant a prims i una senyora que feia l'embalum de tres persones! En veure-la jo pensava que no entraria, però sí, es va ficar dintre del cotxe i fins i tot va poder tancar la porta!! Al seient del darrere anàvem jo i dues senyores entradetes també en carns.
Al principi tothom estava una mica mosca perquè havíem d'anar en eixes condicions havent pagat un seient de bus, però un quart d'hora més tard tot va canviar quan vam veure que el que havia de ser el nostre bus a la cuneta avariat i amb tothom fora. Llavors tothom va començar a riure.
La nostra arribada a Nati va ser ja entrada la nit, després de dues o tres avaries finalment ens vam quedar tirats a la carretera. Un noi que passava amb una moto va dur el xofer fins al poble més proper i va retornar amb un mecànic que, al més pur estil Mc. Giver, va arreglar in situ el problema del motor. Jo no entenc res de mecànica, però crec que aquell motor li faltaven el quaranta per cent de les peces.... com a mínim! Fins i tot hi havia una peça feta amb una llauna de tomàquet!! Increïble.
Un cop a Nati un zem ens va dur fins a l'hotel Tata Somba, un lloc encantador, un oasi de pau on teòricament podíem pagar amb visa, només en teoria, és clar.

NATITINGOU 21-22/07/08

La terra del poble Somba

Natitingou és una petita ciutat agradable que s'estén a banda i banda de la carretera que fa d'avinguda central. Les cases són normalment d'un sol pis i estan separades per jardins o terrenys.
El primer dia a Nati vam anar a visitar el museu. Vam pujar fins a l'avinguda principal i allà vam preguntar. Un senyor molt amable ens va acompanyar fins a la porta. L'edifici del museu és l'antiga seu de l'administració colonial. Les peces exposades tenen un cert interès, sobre tot les maquetes dels quatre tipus diferents de “tatas”. Un tata és la construcció típica de les famílies atammari (o somba) Es composa d'una planta baixa on tanquen el bestiar i d'una, o vàries, terrasses on hi ha les diferents cabanes amb funcions diferents, dormitoris, cuina i graners. La forma tancada, gairebé fortificada és la manera que tenien els somba per defensar-se ells i el seu bestiar de l'atac dels lleons quan encara n'hi havia molts.
Les explicacions del guia van ser ràpides però vam aprendre alguna cosa més d'aquest poble peculiar que es dibuixa la cara amb cicatrius paral·leles, com els solcs d'un camp, imitant els dibuixos que fan a les façanes dels seus tatas.
Quan vam arribar al museu hi havia un grupet de francesos . Al final de la visita una d'elles va venir demanar-nos si havíem pensat visitar el parc de la Pendjari, si som més ens surt més a compte. Com nosaltres també havíem pensat en buscar algú per compartir les despeses del cotxe i del guia, ens va semblar bé. Després de discutir el preu vam quedar que passarien a recollir-nos al dia següent a les cinc del matí per l'hotel.
La reserva natural de la Pendjari és un parc de recent creació on es poden veure elefants, lleons, diferents tipus de micos i antílops. És molt més fàcil observar els elefants i els lleons durant l'estació seca, per això, i perquè no vàrem tenir gaire sort, no en vàrem veure cap. De tota manera la visita val la pena. El paisatge és espectacular i de tant en tant veiem antílops de diferents classes, babuins, micos verds i de l'esquena vermella....
El guia era del poble per on vam entrar al parc. Ens va explicar que quan van crear-lo van fer fora tots els poblets que quedaven dintre de la zona protegida. En principi tothom va estar d'acord fins que van veure que aquell canvi no els aportava cap millora, així que van decidir tornar a les seves terres provocant una intervenció militar per desallotjar-los. Actualment l'estat ha desenvolupat un programa que deriva part dels beneficis del parc directament als pobles desplaçats, assegurant-se així la participació dels veïns a la conservació de la reserva.

Natitingou 08

KOUSOUKOUAGOU 23-24/07/08

Un racó de pau....... evangelitzadora!

La nostra intenció era anar a passar un parell de nits en un tata transformat en alberg a un poblet a uns cinquanta quilòmetres de Nati, Kousoukouagou (Kousou). Després de negociar el taxi i de solucionar les quatre o cinc parades per avaria, vam arribar al poblet. L'estampa era idíl·lica! Tot un seguit de tatas disseminats al voltant d'una pista i l’església, els camps verds o conreats, salpicats de palmeres i baobabs gegants i la gent treballant al camp, anant de camí algun lloc om simplement xerrant al costat de la buvette “ Chez Parfait” construïda també amb argila, com els tatas.
El taxista va preguntar per l'hotel i tothom ens va encaminar cap a la part més alta del poble, un petit turonet amb una caseta feta amb pedra on hi havia escrit “Auberge Paroissiale”.
De seguida va vindre a rebre’ns una senyora blanca, d'uns seixanta-cinc anys amb un gran mapa d'Àfrica penjat al coll al mig del qual hi havia una creu daurada. Jo vaig pensar que era monja, però ella ens va explicar que la parròquia del seu poble, Vitrolles, un feu del FN, estava agermanada amb la de Kousou i per això ella feia quatre anys que venia a “ajudar a la població”. El tracte amb la Marie Jo, que és com es deia la voluntària, va ser correcte i amable, però xerrant amb ella durant els àpats intuíem, amb els seus comentaris, que el veritable motiu de la seva estada a Àfrica era l'evangelització d'aquells pobrets negrets que no saben subsistir ni planificar-se per millorar la seva qualitat de vida.
Fruit d'aquella falta de planificació, els veïns de Kousou havien muntat una espècie de cooperativa de guies que oferien tres rutes pel poble i els seus voltants. De seguida vam quedar amb un d'ells que ens va mostrar uns quant tatas per dintre, un baobab amb el tronc buit on es podia entrar i un parell de passejades pels voltants del poble. Impressionant. Un altre cop verd i vermell per tot arreu. Tatas perduts en mig del bosc on no hi havia ni llum, ni tele, ni veïns, res, només la família, els animals i la feina de subsistència diària.....
Després de les caminades tornàvem a l'alberg. Com era la part més alta del poble teníem una vista espectacular. Al fons veiem les muntanyes de Togo i fins i tot una tarda vam poder observar pas a pas l'arribada d'una tempesta des de terres togoleses que, en poc més d'una hora, ja estava descarregant litres i litres d'aigua sobre l’aixopluc que ens servia de menjador. Un quart d'hora més tard, el cel blau i un altre cop la llum màgica del cel africà.
La cuina i el manteniment de l'alberg corria a càrrec d'un jove somba molt simpàtic, en Matias. Tant el tracte amb ell com el menjar que ens va preparar van ser excel·lents.
Kousou va ser la nostra última etapa a Benín. Una descoberta molt agradable, tranquil·litat i pau per renovar forces i seguir el viatge.

Kousoukouagou 08

...... El nostre viatge va seguir per terres de Burkina Faso, no us perdeu els propers articles!!!

PROXIMAMENT.....

2008-08-05T10:10:00.000-07:00

D'aci uns dies penjaré les fotos i els comentaris del meu viatge d'aquest estiu: BENIN i BURKINA FASO.
Ara estic a Bobo-Diulasso, la segona ciutat de Burkina, ja hem passat més de la meitat del viatge i hi ha moltes coses per explicar!!
Fins ben promptet!!!!!

BILBO | juliol 08

2008-07-08T12:13:00.000-07:00

Quina sorpresa!!!!
Jo pensava que Bilbao era una ciutat gris, trista, industrial... tots els tòpics que tothom repeteix quan parla de la capital biscaina. Doncs no, Bilbao és una ciutat neta, colorida i amb una llum especial que li dóna el cel plujòs. Els carrers amples de l'eixample contraresten la sensació estranya de sentir-te encaixonat entre muntanyes, i al "Casco Viejo" són les façanes les que fan d'aixopluc amagant la ciutat nova i fins i tot, tret d'un sol punt marcat per un estel, amagant la basílica de Begoña que sembla vigilar la vila desde la seva privilegiada situació.
Bilbao avui és també el Guggemheim. Com un animal marí que ha arribat a la vall seguint la ria, l'impresionant edifici de Gheri sembla voler passar per sota d'un pont que sense aquest joc arquitectònic i paissagistic seria una estructura lletga però impossible d'amagar. La solució de fer jugar l'edifici amb el pont és un exemple clar de la genialitat de l'arquitecte que deixa més que demostrada amb l'edifici mateix.
El que vam veure a l'interior del museu és també una mostra de l'ambició del projecte, des de la instal·lació majestuosa de Serra, que em va fer tornar a la meva època de deliniant, fins a la fantàstica mostra de Juan Muñoz.

La costa de Biscaia també amaga racons encantadors i plens de màgia. La platja de Getxo, el port Vell d'Algorta... La veritat és que de vegades pensava que realment estava a Europa.
San Juan de Gaztelugatxe és també un lloc emblemàtic i misteriós. Les ones, trencant vora el pont que uneix l'illot amb el continent, et recorden amb el seu so que ets a l'Atlàntic. La llum, la música de les ones, el vent, el verd de les muntanyes i el so de la campana de la petita ermita que corona l'illa, fan d'aquest lloc una visita inolbidable i plena de màgia.

I finalment el pont de Portugalete, o pont de Biscaia. Un exemple clar del passat industrial de la ria bilbaina que avui és patrimoni de la humanitat i el pont penjant en ús més antic d'Europa. Una barrega noucentista amb aires d'Effiel i de barcassa de l'Ebre. Un regust de gran vil·la europea i de petit poble, és el que sentia observant aquest monstre de ferro que, com totes ñes estructures industrials noucentistes, em va deixar fascinat.

En resum, una escapada, la primera, al país dels bascos que m'ha confirmat que he d'anar algun cop amb més temps per conèixer millor aquesta terra misteriosa, de gent misteriosa i amable que t'acull com si fossis un d'ells.
Gràcies Bea i Elena

ESKERRIK ASKO

bilbo

HEM FET L'ANETO | juny 2008

2008-06-30T14:11:00.000-07:00

La veritat és que no m'hauria pensat que pujaria a l'Aneto... no explicaré com va anar el camí, ni la ruta que vam fer, ni les dificultats.... hi ha molts llocs de muntanyistes experts que poden ajudar-vos molt més que jo si voleu fer el cim.
Només us diré que ha estat el meu primer 3000 i que l'emoció és molt gran i et fa gairebé saltar les llàgrimes.
A dalt a la cima tots estàvem contents, tots reiem i ens parlavem com si fòssim amics de tota la vida.
El camí potser és dur, però la satisfacció d'arribar-hi i de fer-ho al costat de gent que estimes és molt més gran.

aneto

disfruteu de les fotos i fins aviat!

ALGÈRIA | Pasqua 2008

2008-03-31T07:58:00.000-07:00

El nostre viatge a Algèria aquest cop havia de servir per dues coses, celebrar el 50 aniversari del Patrici al lloc on va néixer amb la gent que estima i conèixer el sud del país, el desert.

Cap de les dues es va dur a terme, però tot i això, tant l’Àngel, com el Patrici com jo hem tornat amb un molt bon sabor de boca.

Viatjar a Argèlia és retrobar l’hospitalitat. Benvinguts

ALGER

Podria dir que Alger és el paradigma de la ciutat mediterrània, el cas és que no sé si tinc el suficient coneixement de totes les poblacions de les costes del nostre mar per fer aquesta afirmació. En tot cas, segons la meua experiència, quan ets a Alger no tens la sensació de ser estranger.

Passejant per Alger podries estar passejant per les avingudes de Marsella, els carrerons de Dalt Vila d’Eivissa, els mercats de Nàpols, el port d’alguna ciutat calabresa o fins i tot observant la badia de Salònica des dels barris que s’enfieln a les muntanyes. Com molt bé va dir el més internacional dels escriptors algerians, Albert Camus, Alger, com les altres ciutats de la Mediterrània, no està tancada en ella mateixa com passa amb les grans ciutats europees, és com una boca o una ferida oberta a la mar....

Però hi ha una cosa d’aquesta ciutat que la fa una mica diferent a totes les altres, una mica especial.... tot és blanc i blau. La sensació visual és una barreja entre els carrerons de Santorini o Sidi Bousaid i els grans bulevards del París d’Hosman.

Crec que és aquesta barreja estranya la que fa que Alger sigui tant especial.

Nosaltres ens quedàvem al barri de Sidi M’Hamed, que antigament es deia Belcour. És allà on va néixer Camus .

La nostra primera sortida a la ciutat va ser per tota la part del centre que és la que van construir els francesos tirant a terra centenar de palauets de la Casbah. Els edificis d’estil hosmanià es barregem amb altres art decó i amb un altre estil propi de l’Algèria colonial, el “neomoresc”. Uns exemples clars d’aquest estil son la Grand Poste, l’edifici de les “Galeries de France” que s’ha convertit avui en el museu d’art modern d’Alger (mama) o l’edifici que acull la seu de la Universitat a distància algeriana.

Vam passejar per tot el passeig marítim, que es diu Che Gevara, passant per la plaça Port Saïd on es troba el Teatre Nacional d’Algèria, antigament l’òpera d’Alger, i on estaven representant “La Casa de Bernarda Alba”. Finalment vam arribar a la plaça dels Màrtirs, amb la Mesquita dels Pescadors i porta d’entrada de la Cashba.

Després de dinar unes bones broquetes vam sobrepassar el far fins al Bastió 23, antic Palau del Dey d’Alger al principi de l’ocupació otomana. Després de la visita ens havíem citat amb la Nasima a la platja de Bab El Oued, un altre barri popular d’Alger. La Nassima ens va acompanyar fins a Notre Dame d’Afrique, i un cop a dintre ens va comprar una espelma a cada un per que demanéssim un dessig.

La nassima ens va fer observar el que diu a l'absis de l'altar de la verge algerina "Nostra Senyora d'Àfrica, pregueu per nosaltres i pels musulmans"

Sempre és agradable xerrar amb gent com la Nassima, alegre, divertida i familiar. Als pocs minuts d’estar amb ella ens donava la sensació de que la coneixíem de feia molt de temps.

També vam conèixer els barris de l’est d’Alger, l’Alger “moderna”. Des del monument als màrtirs de la independència fins al Sofitel, passant per la Biblioteca Nacional i pels jardins d’Essai, que es diuen així perquè era el lloc on els francesos plantaven les espècies importades d’altres colònies llunyanes per adaptar-les al clima abans d’introduir-les a França.

En definitiva Alger és per a mi una ciutat que resumeix la Mediterrània, una ciutat plena de llum i de mar que t'obre d'un cop els ulls i t’allibera dels prejudicis.

LA CASBAH

La Casbah és el barri tradicional d’Alger.

Le Corbusier, que va dur a terme uns quants projectes a Alger al voltant dels anys 30, va dir que “aquells que van construir la Casbah havien assolit una obra mestra arquitectònica i d’urbanisme”.

Els colons francesos no ho veien així segurament i per això van destruir gran part de la baixa Casbah per fer les avingudes que avui configuren el centre de la ciutat. Al cap d'amunt del barri van fer també una neteja per obrir l'avinguda de la llibertat, que forada la muralla de la Ciutadella que era també el palau del Dey d'Alger en el moent de l'ocupació francesa. Els argelins creuen que aquest pla urbanístic va ser dissenayt més per minar les seves morals que per millorar el trànsit de la ciutat.

També van obrir un carrer ample que travessa el barri d’est a oest, dividint-lo i desfigurant-lo. Aquest és el lloc on avui es fa mercat i on el dia que vam decidir visitar la Casbah hi havia centenars de persones abarrotades comprant petards per celebrar la festa del naixement de profeta, el Mulud. Les paradetes estaven plenes a vessar de coets, petards, bengales i altres artefactes explosius i enganxades una amb l’altra. Els venedors fumaven sobre els taulells i els clients provaven allà mateix les novetats pirotècniques d’aquest any.... una bogeria.

Quan vam poder “fugir” d’aquell polvorí, vam llogar un guia que ens va endinsar al cor del barri.

Carrerons, escales, façanes que es toquen, i no és una manera de parlar, es toquen literalment.

La Casbah va ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i això va fer que comencessin tot un seguit de treballs per restaurar-la. El més urgent és apuntalar les cases en risc d'assolar-se, després rehabilitar les que queden en peu i finalment regular les reformes a les que encara estan bé o ja han estat restaurades. Per ara el projecte és només a la primera fase. Tot i l'embergadura de la remodelació, ja comencen a veure’s avenços, carrers pavimentats, cases encalades i alguns puntals entre façana i façana.

Les cases tradicionals de la Casbah s'articulen al voltant d'un pati central aporxat de dos nivells normalment. L'aspete exterior és gairebé de fortalesa, contundent i auster, només la porta, de marcat caràcter otomà, deixa lluir algun detall decoratiu.

L'ambient del barri és seré i fresc. Els carrerons coberts i estrets proporcionen ombra durant el calorós estiu i raser del vent de mar a l'hivern.

Pasejar-se per la Casbah és pasejar-se per les venes d'Alger, sentir els batecs del cor de "la ciutat blanca".

TIPAZA

Viatjar per Argèlia amb el Mordem és conèixer el país de veritat.

Parem pel camí a fer un cafè, a comprar al mercat, a visitar unes fonts….. No importa l’excusa per parlar amb algú, per saludar un vell amic o per mostrar-nos un petit port de pescadors.

En Mordem és el germà de l’Ammal, l’amiga que ens va deixar el seu pis a Alger.

És un home entranyable, molt bon coneixedor del seu país i de la seva gent. Des que el vam conèixer ens han tractat com germans, tant ell com la seva família, i retrobar-lo va ser un motiu de molta alegria.

Amb el Mordem vam anar a visitar “Le Tombeau de la Chrétienne”, la tomba d’una princesa mauritana de forma circular que va ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, i les ruïnes romanes de Tipaza.

Quan parlo de Tipaza no puc deixar de pensar en les paraules de Camus quan descriu la necròpoli dels voltants de la basílica paleocristiana de Santa Salsa:

“Dans ce mariage de ruines et du printemps, les ruines sont redevenues pierres, et perdant le poli imposé par l’homme, son rentrées dans la nature. Pour le retour de ces filles prodigues, la nature a prodigué les fleurs. [...] Comme ces hommes que beaucoup de science ramené à Dieu, beaucoup d‘années ont ramené les ruines à la maison de leur mère.” [ En aquest matrimoni de ruïnes i primavera, les ruïnes han tornat a ser pedres, i perdent el lustre imposat per l’home, han tornat a la natura. Pel retorn d’aquestes filles pròdigues, la natura ha proporcionat les flors. [...] Com aquells homes a qui molta ciència els va portar a Déu, molts anys han portat les ruïnes a casa de sa mare.]

La pluja va deixar-nos visitar una estona les ruïnes vora la mar. Després un bon dinar al poble de Tipaza i una tarda tranquil·la eixugant-nos a casa.

CABÍLIA

La Cabília és una regió muntanyosa que es situa a l’est d’Alger i al voltant del massís de Djudjura, la muntanya mítica dels amaziγen, que són els berebers que habiten aquesta regió. Els cabils són un poble compacte, organitzat al marge de l’estat i amb una fort sentiment d’identitat que ha fet que no hagin estat tant arabitzats com la resta de la població algerina. La veritat és que tret de la capital,Tizi-Uzu, no vam veure gairebé cap noia jove amb vel. Només les dones grans porten el cap tapat, però no amb el hijab, sinó amb el mocador típic de la vestimenta cabil pre-islàmica.

La singularitat de la regió, i el marcat caràcter autonomista dels cabils, ha fet que encara avui es mantingui una certa tensió a la zona, i que els islamistes radicals encara hi actuïn de tant en tant. Justament, en arribar a l’estació d’autobús de Tizi-Uzu, la Salima que va venir a recollir-nos i que era el nostre contacte a la Cabília, ens va explicar que el dia abans els “barbuts” havien posat una bomba a un edifici oficial de la ciutat, i que per això era millor que passéssim la nit al poble, a la muntanya. De fet la capital cabilia és una ciutat nova sense cap encant, el veritablement interessant de la regió són les seves muntanyes i els pobles que les cobreixen.

La salima ens va presentar el seu pare, en Xaban, que seria qui s’en ocuparia de nosaltres aquells dos dies. Ell va insistir des del principi que ens quedéssim a dormir a casa seva, a un poblet a prop de Michelet.

En sortir de Tizi-Uzu vam veure alguns panells escrits en àrab, francès i tamaziγt, que és la llengua pròpia dels cabils. A la muntanya comencem a veure tots els rètols amb els noms en àrab ratllats amb pintura vermella...... realment els cabils són diferents.

En Xaban va interessar-se molt per l’organització política del nostre país i ens va explicar que alguns dirigents cabils havien viatjat a Catalunya per intentar proposar un sistema semblant d’autonomia per a la seva regió. També ens va explicar el sistema d’organització social dels pobles de la Cabília, fins i tot tenen una xarxa d’assegurances pròpia!

Vam anar a casa d’en Xaban a prendre un cafè i després ens va portar a les muntanyes. El lloc no és fàcil de descriure. Les imatges tampoc fan justícia cent per cent, però crec que és la millor manera que tinc per explicar-vos una mica com és la regió rebel d’Algèria.

A la nit vam anara a la vetlla d’una senyora gran que havia mort aquella tarda acompanyant al Xaban. Tots els homes del poble eren al pati de la casa menjant dàtils, pastes i te i xerrant tranquil·lament. Les dones, amb els colorits vestits cabils, estaven a una habitació on havien muntat un llit a terra amb la difunta. Va ser curiós i molt poc trist.
Al dia següent, després d’esmorzar amb tota la família i fer-nos la foto, vam tornar a Tizi-Uzu on haviem quedat amb la Salima. Vam fer una volta sota la pluja i vam visitar un centre d’artesania local.

A l’autocar, de tornada a Alger, em venia un altre cop al cap les mateixes sensacions. En cap moment ens hem sentit estrangers, en part pels paisatges que ens recorden altres llocs coneguts i sobre tot per l’acollida de la gent, en aquest cas la família de la Salima, que et fa sentir com un familiar que fa temps que no tornava al seu país....

L’última tarda a Belcour repassàvem el que faríem al dia següent, les compres, el taxi.....

Recordnt els nostres dies a Algèria sempre acabàvem al mateix lloc, quanta hospitalitat! quantes vegades hem sentit la paraula BENVINGUTS, quina acollida...... Mentre xerràvem anàvem recollint i netejant l’apartament on havíem passat tota la setmana.

Aquell lloc és la primera mostra d’hospitalitat algerina que jo vaig tenir. Potser la primera i la més gran. La nostra amiga Ammal va ser qui va ajudar al Patrici a tornar a Algèria després de 40 anys, va ser ella qui el va portar a la casa on va néixer i qui va acompanyar-lo en aquells moments, barreja d’alegria i malenconia..... i en tornar a Barcelona, i com si d’un germà es tractés, va oferir-li les claus del seu pis de Belcour per que hi anés sempre que volgués.

Aquella setmana que vam passar a Alger és en part gràcies a l’Ammal.

ﺃﺨﺘﻲ ﻳﺍ ﺸﻜﺭﺍ, merci !!!!!

Propera sortida

2008-02-28T13:33:00.000-08:00

Per Setmana Santa tornem a Algèria.
Ara fa exactament dos anys que hi vaig anar per primer cop.
Pels que no vau veure les fotos aquí les teniu per anar obrint boca....

MARROC | Nadal 2007-2008

2008-01-19T12:17:00.000-08:00

Per primera vegada vaig passar de València i em vaig endinsar cap a la planúria castellana. Sense dir-nos res, i després d’uns quants quilòmetres de carretera en línia recta i sense albirar ni un trist turonet a l’horitzó, tant al Patrici com a mi ens va sortir de la boca les mateixes paraules..."ancha es Castilla". Unes hores més tard deixàvem enrere la plana creuant els congostos de Despeñaperros. Teòricament entravem a Andalussia però en parar a l’àrea de servei de Guarroman, ens va semblar haver fet un salt espaciotemporal que ens havia traslladat ja al Marroc. Noies amb hijab, tot retolat en àrab...... La gran afluència de viatjants marroquins durant alguns períodes de l'any, fa que existeixin aquests establiments dirigits sobre tot als magrebins.
Despés de creuar Córdoba i el Gadalquivir, vam arribar a La Rambla "ciudad alfarera".
Realment aL Rambla és una petita ciutat, bé, com a mínim si la comparo amb el que jo m'havia imaginat, un poblet com el meu.
Vam dormir a La Rambla i al matí següent vam sortir cap a Tarifa.
Durant tot el trajecte per la costa del Sol (costa del Golf) no vam veure ni un metre de platja, només edificis i carreteres. Des de Màlaga fins gairebé Tarifa, l’autovia és com una via urbana. No vam travessar ni cinc-cents metres sense edificar fins que érem a les portes de Tarifa.
Ens va sorprendre agradablement la vila de Tarifa, però no vam poder baixar del cotxe perquè el ferri era a punt per salpar. Arribar i moldre.
En només 35 minuts estàvem a Tànger, inici del nostre periple pel Marroc.
Només sortir del port (ens va costar una mica més que entra-hi a Tarifa) agafàrem l’autopista i vam anar a dormir a Meknés, una de les ciutats imperials del Marroc.

Menésk, com totes les grans ciutats del Marroc, té una part antiga que anomenen medina (ciutat) i una part nova que data normalment de l’època d’ocupació espanyola o francesa.
Com varem arribar de nit ens vam quedar a la part nova, que té un encant especial.
Ja de dia ens vam apropar caminant a la medina i vam pujar fins a la plaça El Kedim. Aquest esplanada és el centre neuràlgic de la ciutat vella. S’hi troba l’accés a la ciutat imperial per la porta monumental Bab Mansour, el mercat i el principi dels carrers de la medina estricta.
Abans de visitar l’entrellat de carrerons vam decidir anar a veure la ciutat imperial. Com que el mausoleu del Mulay Ismail no es podia visitar, vam seguir les muralles, gairebé fins a l’infinit, que ens van conduir al més gran monument de la ciutat, els graners del Mulay Ismail.
El conjunt és interessant. Un edifici de parets espesses i voltes de canó que va servir per emmagatzemar el blat per abastir la ciutat, uns estables, dels que només queden les columnes, que podien encabir 12.000 cavalls!!! i una bassa, de mides també espectaculars, que servia de dipòsit per la vila en cas de setge. Està clar que aquest Mulay Ismail era un megalòman.
De tornada cap a la medina vam trobar-nos immersos en una riada de joves que tornaven de l’institut. Per la quantitat de persones que sortien del portaló del mur, vam deduir que havia de ser un institut molt gran, a l’estil francès.
Un cop ens vam tornar a situar a la Plaça El Kedim, vam entrar al mercat. No vam poder resistir-nos a les olives ni als pastissets, així abans del previst vam començar a fer compres.
La medina, com totes les del món àrab, és també un gran mercat. Catifes, roba, sabaters, menjar.... soroll i molta gent en molt poc espai. Jo estava encantat!
Vam passar tot el matí voltant per la medina. Als palau dels Idrissides per poc ens quedem una catifa, o una làmpada... encara no ho tinc clar.
Després de dinar alguna cosa a la plaça, vam decidir agafar el cotxe i anar a visitar les ruïnes romanes de Volubilis, a uns 25 Km. de Meknés.

Volubilis es troba poca distància de Moulay-Idriss, poble sant de l’Islam situat sobre un turonet.
Va ser una ciutat que va entrar a formar part de l’imperi romà als anys 40 de la nostra era. Són les ruïnes romanes més importants del Marroc. Podríem dir que és l’Efes marroquí.
La ciutat té l’estructura típica d’un vila romana, amb un arc de triomf i un basílica.
Es poden veure els mosaics de les cases principals. Els objectes que es van trobar són ara al museu arqueològic de Rabat.
Vam fer la visita al lloc fins que va amagar-se el sol. La imatge va ser sublim, els colors de la pedra, a mida que marxava la llum, anaven canviant a tota velocitat. Gairebé sense adonar-nos-en ja s’havia post el sol.
De tornada a Meknés vam anar a sopar a la medina. El lloc era fantàstic, com estar sopant a casa teva.

El tercer dia del nostre viatge ens vam abrigar bé perquè havíem de pujar fins a Ifran, una petita ciutat de muntanya amb casetes de teulats inclinats, ben bé com si fóssim als Alps. En arribar-hi i sortir del cotxe vam trobar tots els jardins gebrats i un fred impressionant!
Més enllà d’Ifran vam fer un tomb pel bosc de cedres d’Azrou. Anàvem buscant cedres i vam tenir cedres i micos!
Ens vam apropar molt a poc a poc per fer-los fotos. Alguns no els va fer molta gràcia i van pujar als cedres. Fins i tot un molt enfadat ens va regalar una arruixadeta.......
Després de seguir les gorges de Ziz, amb els palmerals que voregen el riu encaixats entre les àrides planúries, vam creuar l’Atlas i vam fer via fins arribar a Rissani.
Rissani és la ciutat d’on va sortir la família de l’actual rei, els Alauites.
Al matí següent la ciutat es preparava pel mercat del diumenge, el més important dels tres que es celebren durant la setmana. Vam sortir a visitar el palmeral de Rissani. Ens vam parar en un Ksar que vam poder visitar, Ulad Haldelhalim. L’estat de conservació, tot i que encara viuen algunes famílies, és bastant deplorable. Només amb les restes de pintures del sostre de l’antiga biblioteca, podíem entendre que aquell lloc havia estat, en un altre temps, un lloc important. La nit abans ens havien explicat que dintre del palmeral podríem trobar ksars, com el que vam visitar, o cashbes. Els ksars són pobles enmurallats amb una sola porta on viuen famílies d’una mateixa tribu mentre que una kashba té més d’uan porta i hi viuen famílies de diferents tribus.
El circuit acabava a Rissani un altre cop, llavors vam aprofitar per visitar el mercat....i per comprar babutxes, botons i teteres.
Després de les compres vam agafar la carretera i... cap al desert!

El nostre destí era Merzouga, un petit poble situat a l’erg Chebbi. Aquest petit desert fa només un 27 quilòmetres de llarg i 16 d’ample, però té algunes dunes molt altes, com la gran duna que estava just al davant del nostre alberg.
La veritat és que no hi ha paraules per explicar les sensacions del desert, les imatges us ho explicaran millor.
La nit de cap d’any la vam passar allà. Vam sopar un tagin boníssim a un restaurant del poble i ens van donar les dotze quan ja érem a l’habitació. La nit era fosca i estelada, el silenci del desert, la companyia del moment i aquell puntet de fred em van donar la sensació que començàvem un bon any.

Com que per anar al nostre proper destí, Marrakesh, havíem de fer nit pel camí vam decidir quedar-nos a Tazenakht, un poble que havíem llegit a la guia que era famós per les seves catifes
De camí a Tazenakht vam seguir una estona la vall del Draa. Palmerals, cashbes i ksars que no ens deixaven aturar la càmera de fotos.
Al llarg de la carretera i al mateix poble vam observar que hi havia banderes del Marroc i de color verd per tot arreu. Al preguntar a l’hotel ens van confirmar el que sospitàvem, el rei estava de visita per aquella zona.
La mateixa tarda en arribar a la ciutat nova de Tazenakht vam anar al poble antic a comprar catifes. Vam trobar una cooperativa on ens van ensenyar un munt de catifes i fins i tot ens van fer una demostració de com les feien (tot plegat una mica “guiri”). Després del te i del regateig vam sortir ben contents amb les nostres catifes.... un paquet més per encabir al cotxe!

El dia següent vam sortir cap a Marrakech, però abans vam fer una parada per visitar la cashba Ait Ben-Haddou.
Ait Ben-Haddou és un poblet als peus d’un castell enfilat a sobre d’un turonet a la vora d’un petit riu. El lloc i l’aspecte de conte de tot el conjunt fan que, tot i els xiringuitos de records, et transportis temps enrere o fins i tot que et sentis com Lorence d’Àrabia o Indiana Jones buscant la joia del Nil , dos pel·lícules que es van rodar en part en aquest marc i de les quals encara queden dues portes d’adob que es van construir per l’ocasió.
Ait Ben-Haddou va ser proclamat patrimoni de la humanitat per l’UNESCO, fet que ha ajudat a conservar-lo. Avui encara viuen algunes famílies tot i que la majoria s’han instal·lat al poble nou a l’altra banda del riu on si que tenen electricitat i aigua corrent.
A la sortida vam visitar la botiga d’un saharaoui que no volia parlar molt del tema del seu poble però que finalment ens va vendre dos miralls fets amb os de camell....... cap al cotxe...

Vam arribar a Marrakech tot just quan s’amagava el sol. Era evident que ens apropavem a una ciutat gran, viva i amb molta gent. Vam intentar quedar-nos a dormir en un petit riad dintre de la medina però era massa tard i tot estava ple. Finalment vam trobar un hotel a la ciutat nova, fora de les muralles. Després d’instal·lar-nos vam fer un passeig fins a la ciutat vella. De camí a la plaça Jemaa-el-fna, vam passra per la Koutoubia, el minaret que va servir de model per construir el de la mesquita de Sevilla, la Giralda. Igual que la seva germana andalusa, la torre s’aixeca imponent i delicada a l’hora, bella i robusta.
L’arribada a la plaça em va emocionar una mica. Era la primera vegada que la trepitjava però tanmateix em semblava familiar, potser per tot el que he sentit a parlar d’ella, tot el que he vist o he llegit d’aquell lloc tant especial.... màgic. Feia mal temps, fred i a punt de ploure, i per això és possible que no estigués al cent per cent. Tot i això les paradetes de menjar no paraven, plats, cartes, gent..... Estàvem cansats però encara vam tenir esma de seure a menjar a una de les paradetes de la plaça abans de tornar a l’hotel a dormir.
El matí següent el vam dedicar a visitar els socs de la medina, la plaça i la madrassa Ben Youssef. A la tarda ens vam separar per fer algunes compres i poder-nos perdre per l’incomparable mercat que és la medina de Marrakech.
El Patrici i jo buscàvem una làmpada. Finalment la vam trobar a un antiquari. Vam quedar enamorats d’ella i finalment la vam comprar. En embolicar-la i pel seu tamany vam decidir ràpidament entre els tres que seria el viatger número 4, li vam dir Ramses. Al dia següent vam carregar el cotxe i cap a Rabat, la nostra última etapa al Marroc.

Rabat va ser una agradable sorpresa. Era una ciutat de la qui ningú mai ens havia dit res i semblava que no tenia cap encant. Ens vam quedar a dormir al centre de la ciutat nva que em recordava una mica a Àlger, amb els edificis blancs d’estil moresc avingudes amples i porxades i un cer ambient de ciutat europea.
Al matí vam anar a visitar la torre inacavada de Hassan i el mausoleu de Mohamed V, una tomba de luxe. El mausoleu no és molt gran però s’hi concentren tresors per tot arreu com la cúpula de caoba i cedre del Líban i el sarcòfag d’ònix blanc del Paquistà, per no parlar dels marbres i els mosaics de les parets. Al mateix lloc també és enterrat Hassan II, el pare de l’actual rei.
La medina és una mica més esponjada que les de Marrakech o Meknés i els socs, en part coberts per una estructura metàl·lica, semblaven haver adoptat una mica l’ordre i l’avorriment dels mercats europeus. A dalt de tot de la medina hi ha la cashba dels Oudaïa. Ës una petita vila emmurallada que podria ser ben bé Eivissa, Andalusia o Tunísia. Carrerons estrets de parets encalades i portes blaves que duen a una gran esplanada des d’on vam observar la força de l’oceà.
A la nit, l’últim sopar al Marroc, vam tastar una nova manera de cuina, la tanjia. És una olleta de fang on couen la carn deixant-la melosa i molt saborosa.

L’últim dia al Marroc. Vam agafar el cotxe al matí i, com encara ens quedaven 500 dirhams i el Patrci volia comprar un tajin, vam parar a una paradeta de ceràmica a la vora de la carretera. Finalment vam sortir amb el tajin, el seu fogonet , dues soperes amb sis bols cada una, un bol gran, un altre tajin......... i sense cap dirham, pel que vam haver de anar fins a Tànger per carretera, sense poder agafar l’autopista.
Aquest retard i l’odisea per passar la frontera a Tànger, agafar el ferri i desembarcar a Tarifa (sis hores en total) va fer que arribéssim molt tard a La Rambla.

Al matí del dia de reis vam recollir a la mare de l’Àngel i vam enfilar cap a Barcelona. Només una paradeta a Castelló per dinar amb Penyagolosa al fons i finalment de tornada a casa.

Més de quatre mil en deu dies, no està malament, no? Un viatge ràpid per conèixer un país meravellós i màgic.

És poc temps per ser la primera vegada però és clar que algun dia hi tornaré.

Propera sortida

2007-12-16T12:16:00.000-08:00

Aquestes festes de Nadal farem una ruta pel Marroc.
Ja vos ho explicaré...... l'any vinent!

LES GORGES DU TARN | desembre 2007

2007-12-10T05:09:00.000-08:00

Quina tranquil·litat!!!
Mai no havíem estat a un lloc amb tant poca gent.
El poblet de pessebre que vam triar com a"campament base" es diu La Maléne. Només hi havia una botiga que era el forn, el quiosc i el super a l'hora. L'amo de la botiga era l'alcalde i a l'ajuntament, que també és l'oficina de correus, hi treballa una senyora. Aquestes dues persones, més un senyor que va venir a visitar-nos el primer dia al refugi, van ser els únics habitants del poble que vam veure en tres dies.
Les Gorges del Tarn són un destí turístic bastant freqüentat pels francesos, quan fa bon temps. Això fa que a l'hivern tot estigui tancat. El fet que hi hagi moltes botigues i hotels però que no hi hagi res obert li dóna encara un toc més fantasmagòric.
D'altra banda el marc natural és incomparable. El congost que forma el pas del riu Tarn s'estreta en alguns trams fins tocar gairebé una paret amb l'altra. La composició calcària del terreny fa que l'erosió crei formes estranyes i misterioses, com pasa al chaos de Nîmes-le-Vieux, o per tot arreu de la vall. De manera sobtada les planes gairebé hermes dels causes donen pas a unes parets verticals de roca que encaixonen el riu. Els Causses són altiplans calcaris molt porosos que, en no retenir l'aigua de pluja, estan gairebé mancats de vegetació. En arribar-hi, vam coincidir en que ens recordava les estepes de l'Àsia central. Potser és per això que un grup de persones preocupades per la inminent desaparició d'una espècie de cavall asiàtic, ha decidit implantar en aquestes contrades una manada d'uns 35 membres que viuen i es reprodueixen en llibertat. No és fàcil veure'ls a la vora de la carretera però vam tenir sort!
Quant als pobles, només cal que mireu les fotos. Casestes de pedra, el terrat també, que s'amunteguen enganxades a la roca. Alguns pobles, com és el cas de Hauterive, estan a la riva del riu per on no passa la carretera. Per tal d'abastirlos han instal·lat unes tirolines que els veïns utilitzen només per les mercaderies i les cartes. Ells travessen de la carretera al poble ple riu, amb una barqueta.
El pobles dels causses també són petits i poc habitats, però no sembla que es dediquin tant al turisme com els de la vall.

Un lloc fantàstic per tornar, potser a la primavera, i per recomanar.

Disfruteu de les fotos i fins la propera!

Gorges du Tarn

TOTS SANTS 07 | Retrospectiva

2007-11-17T13:05:00.001-08:00

Les retrospectives són àlbums i textos de viatges que ja hem fet i que encara no hem compartit amb vosaltres.
Quan no hi hagi sortida planejada o ja feta aniré publicant-los.
Aquesta és la primera retrospectiva...

Tots Sants 07

Pel pont de tots Sants vam estar a la Regió d'Auvergne, al departament de Puy de Dôme.
És una zona del massís central francès, on encara pot observar-se una serarlada d'origen clarament volcànic.
La ciutat que vam utilitzar de base va ser Clermont Ferrand. No és una de les ciutats més maques de França però té algunes coses interessants. A més de ser la seu central de Michelin, hi ha una impresionant catedral gòtica, i un petit centre històric d'origen mediaval.
Després de pujar al Puy de Dôme, que dóna nom al deparatment, vam visitar petits pobles de la contornada i la ciutat termal de Vichy, molt interessant.
Bé, aqui teniu l'enllaç a l'àlbum, només heu de clicar sobre la foto que hi ha més amunt.....disfruteu i si us ve de gust podeu deixar un comentari.

Propera sortida

2007-11-12T00:17:00.000-08:00

El proper pont de la Constitució marxem cap a Les Gorges du Tarn......

BENVINGUTS

2007-11-11T00:02:00.000-08:00

Hola a tothom i gràcies per visitar el meu blog.
Sí, aquest serà un altre blog de viatges!
No pretenc que sigui millor que altres, o més atractiu... només vull utilitzar-lo com a eina per comprtir els meus viatges i les meves sortidetes amb els amics i amb els que encara no ho sou, perquè en gaudiu i per tobar recomanacions si decidiu compartir destí.
Ara l'estic confeccionant encara i crec que trigaré una mica, estic aprenent.

Fins aviat