Torno un altre cop a Algèria, aquest és el tercer i sembla que ja conegui el ritual... retards, el cel i les muntanyes verdes de Dar al Baida , el somriure i l'acollida de la gent....
Ja feia quatre dies que estàvem al desert i havíem vist com a mínim una desena de paisatges diferents, però dunes ... cap. Havíem vist muntanyes punxudes testimonis de les xemeneies d'antics volcans, turons de roques que semblaven pedretes gegants que algú ha amuntonat, planes extenses que ens recordaven la sabana africana, prats sembrats de pedres negres fins a l'infinit, rius vorejats de baladres, tamarius i joncs com si fóssim a la Mediterrània, rambles de sorra blanca recoberta d'una catifa verda de matolls com una línia de jade que talla un camp de roca... Tot paisatges nous, desconeguts, que ens van deixar sense paraules i que no eren el mar de dunes de sorra que esperava trobar-me durant aquest viatge. No sabia si els dies que encara havíem de ser allà veuríem les dunes del Gran Erg, però jo ja em donava per satisfet d'haver conegut aquesta altra cara del Sàhara que, lluny de la monotonia del mar de sorra, mostra a cada instant senyals de vida discreta però valenta que s'adapta als extrems de la vida sahariana. Les plantes que viuen tot l'any a la vora de les rambles seques esperant la pluja de l'estiu, el ases i els camells que es passegen ací i allà pasturant no se sap ben bé què , una dona que camina sola pel desert, fins i tot els peixos dels Filal són testimonis d'aquesta vida d'avui al desert.
Hem descobert també, de la ma dels nostre guia Ali, altres testimonis de vida molt més antics, les pintures i els gravats prehistòrics de la zona de Martutech. No tinc paraules per descriure la sensació de estar tant a prop d'aquelles petites obres d'art que trobàvem ací i allà i que fa milers d'anys algú havia pintat. Homes, dones, gent, animals, bous, lleons girafes i fins i tot estruços amb tot el detall. Un veritable tresor al aire lliure.
Després de les llargues passejades per la muntanya, el repòs sobre la catifa del campament era tot un espectacle. Sense fer altra cosa que observar el foc , xerrar i prendre el te, el ritual del relleu del sol i la lluna passava cada dia davant els nostres ulls. Pot semblar una tonteria però és llavors que vaig comprendre perfectament que sóc part, una part molt petita, d'un gran engranatge que fa funcionar l'univers amb la perfecció d'un rellotge.
A la meva vida quotidiana no sóc conscient de per on surt el sol o la lluna, fins i tot hi ha moltes nits que ni la veig. Allà, en mig del no res, la lluna plena d'aquelles nits ens va oferir un espectacle de llums i ombres digne dels més grans teatres. Com si algú hagués canviat els decorats, la lluna ens oferia un altre paisatge, un altre viatge sense moure'ns de la catifa.
El retorn és dur. Plens de sol i de cansament ens vam dirigir un altre cop cap al sud.
Una altra desfilada de paisatges. Muntanyes lunars, blocs de roca de formes arrodonides i grans rambles que, sense una gota d'aigua, semblen llacs de sorra blanca salpicats d'un rosari d'illots de tamariu. Per amanir tot això, de tant en tant ens creuàvem amb algun camp nòmada, fins i tot van venir a visitar-nos alguns quan acampàvem. La majestuositat i l'elegància de la gent de desert ens sorprenia i ens reconfortava.
Ens va acomiadar una tempesta de sorra que en caure el sol va aturar-se. Aquella última nit la lluna no va acudir a la cita, sembla que volgués regalar-nos el firmament en tot el seu esplendor.
Torno a marxar d'Algèria, sembla que ja conegui el ritual... retards, molts retards, el cel i les muntanyes verdes de Dar al Baida, el somriure i el comiat sincer i calorós de la gent....
El segon dia se'm va fer malbé la càmera!! La majoria de les fotos que veieu són les que va fer l'Àngel amb la seva i que m'ha passat per poder ensenyar-vos-les. Sempre és un plaer viatjar amb l'Àngel, no és el primer cop que ho fem i espero que no sigui l'últim. A més aquest cop ens ha regalat també la seva visió del desert amb les seves fotos. GRÀCIES Àngel per donar-nos la teva mirada i la teva companyia.
