MARTINIQUE | juliol 09

Vam arribar de nit a l'aeroport de Martinica. Vam agafar el cotxe i vam conduir fins a la nostra destinació d'inici, Le Carbet, un poble de la costa oest situat a uns 25 Km al nord de Fort-de-France, la capital.
Ens vam instal·lar i de seguida ens vam ficar al llit. No havíem vist res encara, només el sons de la nit tropical ens donaven alguna pista del que descobriríem al matí.
El primer que vaig fer en despertar-me va ser passar les cortines de la finestra i ... quin espectacle! les montanyes de Le Carbet vigilaven la vall recoberta d'un mantell de vegetació exuberant i verda. Els pics, tocats amb un barret de núvols constant, no se situaven molt lluny de la mar del Carib que, amb un so de ritme constant i bressolador, intentava acariciar els cocoters de la platja de sorra negra del poble. Els arbres immensos tenien els troncs recoberts de plantes enfiladisses. Ací i allà, com si fossin els plumalls d'un cavall de circ, sobreeixien les branques d'un bambú gegant. Tot aquest bosc espès i màgic estava creuat per un riu de cabdal important que trobava el mar a les platges de Le Carbet.
Amb tota aquesta imatge als meus ulls, no em costa gens entendre per què els primers europeus que van arribar a terres americanes relataven el que havien vist com si haguessin conegut el paradís.
A la part nord de l'illa es troba el volcà de la Montagne Pelée que l'any 1902 va destruir la ciutat de Saint Pierre que fins aquell moment era la capital. Passejar-se per la seva falda i pujar-hi al cim és entrar a la selva humida, descobrir arbres gegants, lianes, boscos de bambú, falgueres que amb esforç i constància han desenvolupat un tronc semblant palmeres que busquen la llum del cel tamisada pels formatgers gegants, flors de totes les formes i colors, alguna migala i molts, molts colibrís!
Al sud platges de sorra blanca i cocoters, manglars i llacunes d'aigua cristal·lina... la imatge de postal del carib.
I per tot arreu el rom, el "ti'punch" (rom+llima+sucre o xarop de canya) mangos, i una gent molt propera i amable amb els forasters.






La gran varietat de flors i la proximitat dels martiniquesos a la natura han fet aparèixer diferents jardins botànics on de manera estètica i ordenada es mostren centenars d'espècies de palmeres, bambús, bromèlies i altres plantes i flors que creixen exuberants creant espais màgics d'una bellesa impossible de transmetre amb paraules i fins i tot de vegades amb imatges.
Un exemple n'és el jardí de Balata, a les portes de Fort-de-France. A Fort-de-France es barregen gents de tots els punts de l'illa. Una ciutat viva i colorida que encara conserva algunes cases colonials i creoles al voltant de la gran plaça de la Savane. També al centre de la vila vam descobrir amb sorpresa i admiració dues construccions fetes amb estructura de ferro al més pur estil noucentista però amb un ús una mica més solemne que una estació de tren o una fàbrica, la Catedral i la Biblioteca Schoelcher, dedicada al polític francès que va lluitar ferventment per l'abolició de l'esclavatge a les colònies de França.




A l'arribada i a la sortida de Martinica, a l'aeroport de Fort-de-France, unes grans pancartes ens recordàven frases del gran polític, creador del concepte de negritud, i pare de tots els martiniquesos Aimé Césaire.