QUÉBEC | Nadal 09/10

La veritat és que, encara que ja era la tercera vegada que aterrava a la ciutat de Montréal, per mi era com començar un viatge per un país desconegut. Tot era familiar, l'amabilitat de la gent, l'accent divertit i de vegades incomprensible del francès americà, el cafè aigualit i els muffins gegants... Però hi havia dues coses que feien que tot canviés: la temperatura i el color blanc. Tot era tal i com recordava però recobert d'una capa blanca i un fred gèlid que feia canviar el decorat. la sensació era una mica com entrar en una casa on fa molt de temps que no viu ningú, tot és fred i tapat amb uns llençols blancs que deixen que endevinis el que hi ha a sota.
El so és també especial. Aquell so esmorteït de quan neva és constant.
A poc a poc vaig anar descobrint que, tot i les baixes temperatures, els quebequesos segueixen sent gent encantadora, xerraire i amable que a l'arribada de l'hivern aprofiten les festes per viatjar a latituds més càlides. És per aquest motiu que molts ens van preguntar què fèiem allà passant el Nadal si érem de Barcelona. Quan els contestes que no és el primer cop que ets al país ho entenen tot. A Québec tothom intenta escapar una mica del fred però a la vegada tothom és molt orgullós de tenir "el millor hivern de món" i és per això que els agrada que vinguem a conèixer-lo.
La veritat és que, tant dintre de les ciutats com al camp, és espectacular. Les imatges de ciutats i pobles nevats plens de llumetes de Nadal que tantes vegades hem vist a les pel·lícules americanes, es torna de cop realitat. Un Nadal de pel·lícula.
També em va sorprendre l'organització de tota una societat que viu gairebé una tercera part de l'any sota la neu. Les carreteres no es tanquen gairebé mai. Al primer floc de neu un exèrcit de llevaneus surt per tota la xarxa i no deixa que es col·lapsin autopistes ni carreteres secundàries per la neu. Fins i tot a les ciutats uns petits llevaneus netegen les voreres. I fins i tot, perquè tot segueixi el més normalment possible, a Montréal han creat la xarxa subterrània més gran del món, que et permet passejar-te pel centre de la ciutat, fer les teves compres, anar a treballar, a prendre alguna cosa o al teatre, sense haver de sortir al carrer.

Ara els meus records del Québec seran també de color blanc i sobre tot entendré millor en Gilles Vigneault quan canta al seu país...

Mon pays ce n'est pas un pays, c'est l'hiver
Mon jardin ce n'est pas un jardin, c'est la plaine
Mon chemin ce n'est pas un chemin, c'est la neige
Mon pays ce n'est pas un pays, c'est l'hiver