Aquests dies hem visitat Orà i Tlemcen unes ciutats que no coneixíem.
Pugem al tren a Orà. Una parella de vellets seuen davant nostre. Grans i entranyables. Tots dos porten el cap cobert de blanc, senyal que ja han fet la pelegrinació sagrada. Hadj.
Saluden educadament en àrab. Quan els diem que no el parlem, l'home segueix en francès. Ha de buscar les paraules, però troba les adequades. La dona somriu, prepara un got d'aigua al seu marit, li contesta el telèfon li guarda el bastó... Somriu com tothom que ens creuem al vagó.
Aquí la gent somriu amb els llavis, però sobre tot amb els ulls.
Tot d'una, els avis comencen a xerrar amb una parella de nois asseguts al nostre costat. Són molt joves, alts i bruns. Seuen cara a cara i han d'organitzar les cames per ocupar l'espai estret entre els dos seients..
Parlen amb els grans de manera desenfadada però respectuosa. Fluidament i sincera. Sembla gairebé que no hi hagi diferència d'edat.
Just abans de partir s'acomoden als seients del darrere dues noies sense vel, d'aspecte molt europeu, amb les seves filles. Parlen àrab entre elles i francès amb les nenes.
La petita fa el deler de tots els passatgers. Es passeja pel vagó, amunt i avall. Tothom li fa festes. Ve a visitar el nostre avi i li fa un petó a la boca. Esclatem de riure... amb els llavis i amb els ulls.
Un dels veïns de les noies, dos senyors de mitjana edat, agafa el globus que porta la petita i li fa un dibuix, ella el mostra a tothom amb cara de sorpresa i els ulls oberts com a taronges. L'altre viatger ajuda a llegir un llibre en àrab a la mitjana.
Així les noies estableixen una animada conversa amb els seus veïns. Demostren un domini total de l'àrab i d'un francès que no desentonaria gens a l'Hexàgom. De manera natural passen d'una llengua a l'altra.
Barreja de generacions intensa, fluïda i real. Un país on conviu la veneració als més grans amb l'admiració per als més petits, que són la majoria. Un país de generacions barrejades potser per obligació. Sembla que el salt generacional no és tant gran. Els joves saben que faran el mateix que els seus pares, que són iguals que els avis. Els nens volen ser com els joves que imiten els més grans...
Un ambient convivial, sà i entranyable que tal volta amaga una societat jove, rica i amb potencial amb molts problemes per avançar.
Mentrestant per les finestres desfila el paisatge. Camps de blat encara verd, muntanyes cobertes de pins, prats salpicats de flors grogues i liles, rosaris d'oliveres que voregen els camins, clapes blanques d'ovelles pasturant.... A poc a poc, les cases ens omplen la vista. Els edificis, cada cop més atapeïts, transformen el camp en ciutat.
Entrem a Alger, la Ville Blanche.
De camí a l'hotel, ja els primers minuts, podem veure que la ciutat ha millorat molt els últims quatre anys.
Didouche Mourad sembla una gran avinguda de qualsevol ciutat europea, activa, plena de gent i de botigues.
Com sempre, els carrers són plens de joves, però ara, a Alger, sembla que comencin, amb força, a diferenciar-se, a ser ells mateixos, lluny de la por i de la dependència dels seus pares i avis.
I aquí, a la capital, vivim una jornada electoral presidencial tensa però tranquil·la, on tornen a guanyar els mateixos...
Al matí següent una esperança ens reconforta. Llegim al diari que només han participat als comicis la meitat dels electors. Veiem com la gent jove busca, i sobre tot troba, espais i maneres d'expressar-se fora del sistema que els ignora.
Potser, a poc a poc, amb calma i sense revolució, aquest país estimat comença a moure's. Inxa al·Lah! imatges a INSTAGRAM
Pugem al tren a Orà. Una parella de vellets seuen davant nostre. Grans i entranyables. Tots dos porten el cap cobert de blanc, senyal que ja han fet la pelegrinació sagrada. Hadj.
Saluden educadament en àrab. Quan els diem que no el parlem, l'home segueix en francès. Ha de buscar les paraules, però troba les adequades. La dona somriu, prepara un got d'aigua al seu marit, li contesta el telèfon li guarda el bastó... Somriu com tothom que ens creuem al vagó.
Aquí la gent somriu amb els llavis, però sobre tot amb els ulls.
Tot d'una, els avis comencen a xerrar amb una parella de nois asseguts al nostre costat. Són molt joves, alts i bruns. Seuen cara a cara i han d'organitzar les cames per ocupar l'espai estret entre els dos seients..
Parlen amb els grans de manera desenfadada però respectuosa. Fluidament i sincera. Sembla gairebé que no hi hagi diferència d'edat.
Just abans de partir s'acomoden als seients del darrere dues noies sense vel, d'aspecte molt europeu, amb les seves filles. Parlen àrab entre elles i francès amb les nenes.
La petita fa el deler de tots els passatgers. Es passeja pel vagó, amunt i avall. Tothom li fa festes. Ve a visitar el nostre avi i li fa un petó a la boca. Esclatem de riure... amb els llavis i amb els ulls.
Un dels veïns de les noies, dos senyors de mitjana edat, agafa el globus que porta la petita i li fa un dibuix, ella el mostra a tothom amb cara de sorpresa i els ulls oberts com a taronges. L'altre viatger ajuda a llegir un llibre en àrab a la mitjana.
Així les noies estableixen una animada conversa amb els seus veïns. Demostren un domini total de l'àrab i d'un francès que no desentonaria gens a l'Hexàgom. De manera natural passen d'una llengua a l'altra.
Barreja de generacions intensa, fluïda i real. Un país on conviu la veneració als més grans amb l'admiració per als més petits, que són la majoria. Un país de generacions barrejades potser per obligació. Sembla que el salt generacional no és tant gran. Els joves saben que faran el mateix que els seus pares, que són iguals que els avis. Els nens volen ser com els joves que imiten els més grans...
Un ambient convivial, sà i entranyable que tal volta amaga una societat jove, rica i amb potencial amb molts problemes per avançar.
Mentrestant per les finestres desfila el paisatge. Camps de blat encara verd, muntanyes cobertes de pins, prats salpicats de flors grogues i liles, rosaris d'oliveres que voregen els camins, clapes blanques d'ovelles pasturant.... A poc a poc, les cases ens omplen la vista. Els edificis, cada cop més atapeïts, transformen el camp en ciutat.
Entrem a Alger, la Ville Blanche.
De camí a l'hotel, ja els primers minuts, podem veure que la ciutat ha millorat molt els últims quatre anys.Didouche Mourad sembla una gran avinguda de qualsevol ciutat europea, activa, plena de gent i de botigues.
Com sempre, els carrers són plens de joves, però ara, a Alger, sembla que comencin, amb força, a diferenciar-se, a ser ells mateixos, lluny de la por i de la dependència dels seus pares i avis.
I aquí, a la capital, vivim una jornada electoral presidencial tensa però tranquil·la, on tornen a guanyar els mateixos...
Al matí següent una esperança ens reconforta. Llegim al diari que només han participat als comicis la meitat dels electors. Veiem com la gent jove busca, i sobre tot troba, espais i maneres d'expressar-se fora del sistema que els ignora.
Potser, a poc a poc, amb calma i sense revolució, aquest país estimat comença a moure's. Inxa al·Lah! imatges a INSTAGRAM
