Tot d’una apareix Menorca sencera a la finestreta de l’avió. Gairebé no hem volat. És la menor de les Balears. Una illa que es pot veure distant, gran, de lluny o es pot conèixer íntima, petita, de prop.
La Menorca gran me la mostren les pedres que van deixar els primers habitants. Talaiots, navetes, taules i muralles, que segles més tard encara es poden reconèixer en el treball omnipresent de pedra seca que vigila els centenars de camins.
Vies vorejades de parets que marquen els passos entre les centenàries tanques dels menorquins amb portes de barres corbades que guarden les formes impossibles dels uastres que van ser. Un país cosit de camins que fan de costures del territori.
Camins empedrats, protegits per alzines centenàries que tamisen el sol creant un ambient màgic i oníric.
I de tant en tant, ací i allà, les taques blanques de llocs i pobles com gotetes de rosada sobre l’herba a primera hora del matí. Aquesta és la Menorca petita, la de prop, la que em porta a observar les petites joies de la natura
Una poncella mandrosa que al migdia encara es tancada, una safata de diamants que regala la rosada a una vinagrera, el rastre de la posta d’una amantis sobre una pedra, una fulla a contrallum, una margarida que et vol ajudar a esbrinar què hi ha de cert en aquell amor i t’acaba fent un embolic…
I encara més m’apropo quan recordo una bona conversa amb gust de vi i flaire de sobrassada torrada a la vora de les platges de cala en Turqueta i l’hospitalitat enlluernadora i exquisida que impregna el sopar de cap d’any.
I envoltant-lo tot, petita i gran, la mar que de vegades oblido, però que sento a prop, eterna a l’horitzó.
L’avió s’enlaira i ara la nit fosca m’amaga tota l’illa. I tot d’una apareixen les llum de Barcelona a la finestreta de l’avió. I com si fos el seu reflex en un vidre, se m’encenen a la memòria, jo crec que per sempre, les que m’han il·luminat la Menorca gran, de lluny i la Menorca petita, la de prop.
