QUÉBEC | Nadal 12/13

Quan torno a mirar les fotos m'envaeix tot el blanc del Québec.

Ara que ja conec una mica més el país, puc dir que visitar-lo a l'estiu o a l'hivern és com viatjar a dos lloc diferents. I no ho dic només pel paisatge, que és evident.
Tot canvia. L'alegria que caracteritza els quebequesos es transforma en una tendresa familiar super acollidora que et fa sentir com a casa, més que mai. Les ciutats semblen entrar en una espècie de letargia que es trenca de sobte quan surt un raig de sol. Les poques hores de llum provoquen l'espectacle dels edificis il·luminats i ara, en temps de Nadal, dels milions de bombetes de colors que omplen façanes, escales i porxos.

A l'hivern es fa encara molt més palès el caràcter "pioner" dels canadencs que han fet de la solidaritat comunitària el seu mode de vida. Viure amb la natura és un repte constant que ha forjat aquest altruisme.

Les dures condicions de l'hivern i tot el que ha fet l'home blanc per adaptar-s'hi em fa admirar encara més la gent de les Primeres Nacions que avui encara lluiten per sobreviure...

Potser, el poble quebequés és un poble d'acollida perquè és hereu d'aquells primers pobladors que van ajudar als europeus a sobreviure a la natura, a aprendre a viure, com fan avui, amb la natura.

Potser és per això que a Québec em sento gairebé com a casa.