CÒRSEGA | Nadal 13/14

Fent el gest d'abraçar un pi centenari sento, en veu baixa:

Si les branques m'ajudessin a escampar el meu saber per tota l'illa, de les neus que engreixen l'Ascu fins les platges de Porto Vecchio, t'explicaria la història d'aquesta gent.

Tantes vegades presa però mai dominada. Genovesa, aragonesa, francesa... Però sempre corsa.

Si el vent fos la música de les meues paraules sentiries la cançó dels pobles que, envoltats de murs o enfilant-se a muntanyes i penya-segats, es defensaven del mal que arribava del mar.

Els mateixos que van construir ponts i camins sinuosos i estretes per apropar-s'hi.

Si la meua copa fos un flascó, et faria sentir el preuat perfum del fum que asseca les castanyes per fer-ne d'elles farina i de la farina pa.

El pa que ha criat durant generacions els hòmens i les dones d'aquest país.

Si pogués alliberar les meves arrels de la terra et duria a passejar pels carrers empedrats que pugen al castell de Corte, on vam ser lliures.

Jugaríem a petanca a la plaça Paoli o prendríem un cafè en alguna terrassa de Bastia.

Si tingués centenars de rames podries comptar les torres que esquitxen la costa, vigilant qualsevol enemic que vulgui dominar aquesta terra, o acomiadant qualsevol fill seu que vulgui dominar el món.

Si la saba que m'alimenta fos sang, sentiries els batecs del meu cor cansat que, tot i escoltant els cants dels hòmens al congost de la Restonica, pensa, sense esperança, que la bella terra que el va veure nàixer, segles fa, ja mai serà senyora del seu futur.

Si pogués sentir què diu el poble ja no entendria els meus fills, ni els meus nets...

Si pogués cridar de la meva soca estant!