GUADELOUPE | agost 09

L'illa de Guadalupe és com una petita papallona al mig del Carib. L'ala est, Grande Terre, és bastant plana i està molt més habitada. A les costes de Grande Terre és on es concentren la majoria de complexos turístics de l'illa, així que nosaltres ens vam quedar a Pointe Noire, un petit poble a l'altra ala, Basse Terre. Vam llogar una petita cabana en una espècie de càmping a la vora d'una platja de còdols des d'on podíem gaudir d'una posta de sol espectacular.
Basse Terre, és la part més montanyosa. És també on es troba l'únic parc nacional francès fora del continent, el parc de la Guadelupe, que protegeix tota la zona de selva humida al voltant del volcà encara actiu de l'illa i la cima més alta de les antilles, La Soufrière.
Les dues ales s'ajunten a una zona estreta on es troba la ciutat més gran, Pointe-à-Pitre, envoltada d'un gran manglar que avui és patrimoni natural de la Unesco, el Grand Cul-de-sac Marin
Basse Terre és també el nom de la capital, encara que no és la ciutat més poblada, on es troba la prefectura i el consell regional. Com moltes de les ciutats de les Antilles, es va crear al voltant d'un fort militar. Dintre d'aquesta fortificació es va fer fort un guadalupenc anomenat Delgrés, militar d'alt rang a l'exercit francès, que es va rebel·lar quan Napoleó va reinstaurar l'esclavatge, lluitant fins a la mort. Delgrés és avui un heroi nacional i té dedicats carrers i places per tota l'illa, fins i tot el fort de la capital porta el seu nom.
Des de Pointe Noire, podíem també fer excursions pel parc natural. Vam fer caminades a la vora de llacs envoltats de selva, cascades de centenars de metres d'alçada, boscos tropicals humits on la vegetació deixava només entrepassar la llum del sol com una gelosia natural i evidentment vam pujar a La Soufrière. El cim estava recobert de boira. La vegetació, a mida que anàvem pujant, s'anava fent més petita i més tupida, com una catifa verda i humida que recobreix tota la muntanya. Al cim, la boira només ens permetia veure, uns quants metres davant nostre, les roques que marcaven l'entrada a la zona volcànica, "la porta de l'infern". Travessant-la vam trobar la barana que impedeix apropar-se al cràter actiu. Davant nostre un forat immens ple de boira i els sons esgarrifadors de les fumeroles de gasos del volcà. L'aire, ple de sofre, es fa gairebé irrespirable, però el moment i el lloc són màgics i a l'hora fantasmagòrics.

A Pointe-à-Pitre vam poder visitar el museu Schoelcher on vam conèixer una mica més la història esfereïdora del comerç d'homes i dones d'Àfrica cap a les Antilles. Pels carrers de la ciutat encara queden moltes cases colonials que evoquen el passat pròsper d'una vila on arribaven vaixells plens d'esclaus que venien als amos de les plantacions a canvi de sucre, cacau i espècies per poder tornar a França, sobre tot al port de Nantes, amb material per vendre i començar de nou el macabre comerç triangular.
La gent de Guadalupe avui és lliure, però, com diuen molts d'ells, lliure no és només no tenir cadenes als peus, és també no tenir cadenes al cap, cadenes que són molt més difícils de trencar però que a poc a poc van desapareixent.





LA DÉSIRADE
Guadalupe és un arxipèlag. Una de les illes menys turístiques és La Désirade. Del port guadalupenc de Saint François a la Désirade només hi ha 40 minuts de vaixell. Molts turistes fan una excursió d'un dia però nosaltres vam decidir quedar-nos-hi sis dies, en un petit hotel del poble principal, Beausejour. L'illa fa 11 Km de llarg per 2 d'ample, així que la vam poder recórrer tota a peu.
Durant els sis dies vam poder fer amistat amb alguns veïns.
Va ser el final ideal al nostre periple antillès, sis dies de sol, caminades i repòs abans d'emprendre el camí de tornada a casa passant per terres bretones.