Jo pensava que Bilbao era una ciutat gris, trista, industrial... tots els tòpics que tothom repeteix quan parla de la capital biscaina. Doncs no, Bilbao és una ciutat neta, colorida i amb una llum especial que li dóna el cel plujòs. Els carrers amples de l'eixample contraresten la sensació estranya de sentir-te encaixonat entre muntanyes, i al "Casco Viejo" són les façanes les que fan d'aixopluc amagant la ciutat nova i fins i tot, tret d'un sol punt marcat per un estel, amagant la basílica de Begoña que sembla vigilar la vila desde la seva privilegiada situació.
Bilbao avui és també el Guggemheim. Com un animal marí que ha arribat a la vall seguint la ria, l'impresionant edifici de Gheri sembla voler passar per sota d'un pont que sense aquest joc arquitectònic i paissagistic seria una estructura lletga però impossible d'amagar. La solució de fer jugar l'edifici amb el pont és un exemple clar de la genialitat de l'arquitecte que deixa més que demostrada amb l'edifici mateix.
El que vam veure a l'interior del museu és també una mostra de l'ambició del projecte, des de la instal·lació majestuosa de Serra, que em va fer tornar a la meva època de deliniant, fins a la fantàstica mostra de Juan Muñoz.
La costa de Biscaia també amaga racons encantadors i plens de màgia. La platja de Getxo, el port Vell d'Algorta... La veritat és que de vegades pensava que realment estava a Europa.
San Juan de Gaztelugatxe és també un lloc emblemàtic i misteriós. Les ones, trencant vora el pont que uneix l'illot amb el continent, et recorden amb el seu so que ets a l'Atlàntic. La llum, la música de les ones, el vent, el verd de les muntanyes i el so de la campana de la petita ermita que corona l'illa, fan d'aquest lloc una visita inolbidable i plena de màgia.
I finalment el pont de Portugalete, o pont de Biscaia. Un exemple clar del passat industrial de la ria bilbaina que avui és patrimoni de la humanitat i el pont penjant en ús més antic d'Europa. Una barrega noucentista amb aires d'Effiel i de barcassa de l'Ebre. Un regust de gran vil·la europea i de petit poble, és el que sentia observant aquest monstre de ferro que, com totes ñes estructures industrials noucentistes, em va deixar fascinat.
En resum, una escapada, la primera, al país dels bascos que m'ha confirmat que he d'anar algun cop amb més temps per conèixer millor aquesta terra misteriosa, de gent misteriosa i amable que t'acull com si fossis un d'ells.
Gràcies Bea i Elena
ESKERRIK ASKO
 |
| bilbo |
