Quan
torno a mirar les fotos m'envaeix tot el blanc del Québec.
Ara
que ja conec una mica més el país, puc dir que visitar-lo a l'estiu
o a l'hivern és com viatjar a dos lloc diferents. I no ho dic només
pel paisatge, que és evident.
Tot canvia. L'alegria que caracteritza els quebequesos es transforma en una tendresa familiar super acollidora que et fa sentir com a casa, més que mai. Les ciutats semblen entrar en una espècie de letargia que es trenca de sobte quan surt un raig de sol. Les poques hores de llum provoquen l'espectacle dels edificis il·luminats i ara, en temps de Nadal, dels milions de bombetes de colors que omplen façanes, escales i porxos.
Tot canvia. L'alegria que caracteritza els quebequesos es transforma en una tendresa familiar super acollidora que et fa sentir com a casa, més que mai. Les ciutats semblen entrar en una espècie de letargia que es trenca de sobte quan surt un raig de sol. Les poques hores de llum provoquen l'espectacle dels edificis il·luminats i ara, en temps de Nadal, dels milions de bombetes de colors que omplen façanes, escales i porxos.
A
l'hivern es fa encara molt més palès el caràcter "pioner"
dels canadencs que han fet de la solidaritat comunitària el seu mode
de vida. Viure amb la natura és un repte constant que ha forjat
aquest altruisme.
Les
dures condicions de l'hivern i tot el que ha fet l'home blanc per
adaptar-s'hi em fa admirar encara més la gent de les Primeres
Nacions que avui encara lluiten per sobreviure...
Potser,
el poble quebequés és un poble d'acollida perquè és hereu
d'aquells primers pobladors que van ajudar als europeus a sobreviure
a la natura, a aprendre a viure, com fan avui, amb la natura.
Potser
és per això que a Québec em sento gairebé com a casa.
