JAVA
La pluja i la nit que ens van acompanyar a la nostra arribada a Jakarta ens van ocultar la ciutat fins al matí següent.
Tot i això, vam poder comprovar de seguida l’amabilitat de la gent i tota la cerimònia que posen en marxa a l’hora de saludar i acomiadar-se.
Al matí següent vam poder descobrir la Jakarta moderna, una ciutat infernal, contaminada i sorollosa que mostra de lluny un skyline símbol de progrés i riquesa però que clava els seus fonaments sobre una ciutat bruta, pobre i gairebé inhumana. Només les hores que vam passar al barri antic, Kota Tua, ens van deixar veure el que ens oferiria aquest país, una gent encantadora, un menjar sencill i saborós i una pluralitat nacional immensa.
Ara feia ja un temps que quan viatgem agafem un cotxe per poder moure’ns més ràpidament i amb més llibertat, però en organitzar el viatge a Indonèsia vam considerar que hauríem de canviar tants cops d’illa que el millor seria traslladar-nos en transports públics.
I així, per fugir de monstre de la capital, vam poder provar els autobusos populars rumb a l’estret de la Sonda amb l’objectiu de conèixer el Krakatoa, el mític volcà que va explotar el 1883 deixant com a testimoni el magnífic Anak Krakatau.
El primer cop va ser en aquesta escapada, però durant tot el viatge vam poder tastar una desena de maneres diferents de desplaçar-nos. Des dels petits i sorollosos bajajs de la capital o els rikshaw tradicionals de Yogyakarta, fins els carros de cavalls de les illes Gili, passat per diferents tipus de barques, cotxes, autobusos, trens i fins i tot avions.
Viatjar amb transport públic pot ser molt més incòmode que amb el cotxe propi però és, sense cap tipus de dubte, la millor manera de submergir-se a la realitat d’un país.
Així que, després de l’escapada al Krakatoa, vam agafar un tren per deixar passar davant els nostres ulls durant unes quantes hores els magnífics paisatges d’arrossars que cobreixen el centre de Java, per arribar a Yogjakarta, la capital cultural i històrica de l’illa.
Yogja, que és el nom popular de la vila, ens va reconciliar amb els mon urbà indonesi.
Vam recuperar el record del mercat constant de les ciutats asiàtiques que coneixem, centenars de botigues i restaurants de carrer que omplen voreres i calçades quan cau sobtadament el sol. Els carrerons estrets i ombrejats on viu la gent lluny del soroll i el caos de les grans avingudes. El palau del soldà que encara avui manté el prestigi i el reconeixement del poble i els governants. Els grans temples hindús, com Prambanan, budistes, com Borumbudur i les esglésies i mesquites que mostren la convivència i pluralitat religiosa del país.
Yogja, ens va donar moltes raons per començar a sentir-nos ben acollits i tranquils a Indonèsia.
I amb aquest sentiment de benvinguda, un cop adoptats pel país, vam seguir el nostre viatge cap a l’est, directes a l’illa de Bali.
fent clic a l'imatge accedireu a l'àlbum de Java.
BALI
Aquella pluralitat religiosa que vam constatar a Java, on la majoria de la població és musulmana, és confirmava a Bali en el fervor religiós omnipresent dels hinduistes.
Per tot arreu apareixen temples, santuaris i estàtues de déus i deesses que protegeixen llacs, cases, hotels, botigues…
Cada matí, amb la paciència i el ritme pausat que caracteritza els indonesis, les voreres de la vila d’Ubud s’omplen de desenes de safatetes de fulla de plàtan amb una mica d’arròs, algun cigarret o alguna galeta, unes flors de frangipani i una barreta d’encens. Són les ofrenes diàries dels hinduistes que fan respirar espiritualitat per tota la ciutat, tot i el soroll constant dels carrers plens de motos, cotxes i gent.
Ubud, i Bali en general, és una destinació molt turística i això ens feia pensar que per poder conèixer la realitat de l’illa havíem de sortir del casc urbà, allunyar-nos del formiguer de turistes, bars i botigues.
La millor manera que vam trobar per fer-ho va ser llogar una moto i marxar cap al nord.
Durant el camí vam constatar el que ja pensàvem, l’illa de Bali està molt humanitzada. És gairebé impossible accedir a algun espai on no hi hagi presència humana. Allà on hi ha carretera hi ha un carrer, les cases s’ajunten una al costat de l’altra durant quilòmetres i quilòmetres abocant els habitants a voreres i calçades sobreocupades i sorolloses i deixant els patis interiors de les vivendes oberts a grans espais, ocupats per arrossars i camps on es respira una pau gairebé infinita.
La carretera és doncs un carrer constant que amaga el paisatge paradisíac que només de tant en tant, o en llocs molt reculats, es deixa veure. I llavors, quan el paisatge apareix, marxen les paraules, de vegades gairebé la respiració… Els camins entre els arrossars, el reflex dels núvols a l’aigua, el só rítmic del bambú dels espantaocells sonors, les pagodes dels temples retallant el blau del cel, les palmeres solitàries en mig de l’arròs, el bosc llunyà, els volcans a l’horitzó…
Balí ens va regalar també la música i les danses tradicionals. Un folklore tant allunyat de la nostra tradició que ens sorprèn i ens captiva amb els seus moviments estudiats i precisos i el seu so energètic i rítmic.
Balí, és clar, també és platja i surf. I aquesta combinació ha fet de l’illa un destí molt comú, on durant tot l’any la presència de turistes és constant i massiva.
Vam evitar les platges massificades de Kota per anar més al sud, a Bingin, per gaudir del sol i recarregar-nos d’energia per viatjar encara més cap a l’orient, directament a l’illa de Flores on, segons el que ens han dit, el turisme encara es mostra tímid i poc agressiu deixant veure un país més real i proper.
Tot d’una apareix Menorca sencera a la finestreta de l’avió. Gairebé no hem volat. És la menor de les Balears. Una illa que es pot veure distant, gran, de lluny o es pot conèixer íntima, petita, de prop.
La Menorca gran me la mostren les pedres que van deixar els primers habitants. Talaiots, navetes, taules i muralles, que segles més tard encara es poden reconèixer en el treball omnipresent de pedra seca que vigila els centenars de camins.
Vies vorejades de parets que marquen els passos entre les centenàries tanques dels menorquins amb portes de barres corbades que guarden les formes impossibles dels uastres que van ser. Un país cosit de camins que fan de costures del territori.
Camins empedrats, protegits per alzines centenàries que tamisen el sol creant un ambient màgic i oníric.
I de tant en tant, ací i allà, les taques blanques de llocs i pobles com gotetes de rosada sobre l’herba a primera hora del matí. Aquesta és la Menorca petita, la de prop, la que em porta a observar les petites joies de la natura
Una poncella mandrosa que al migdia encara es tancada, una safata de diamants que regala la rosada a una vinagrera, el rastre de la posta d’una amantis sobre una pedra, una fulla a contrallum, una margarida que et vol ajudar a esbrinar què hi ha de cert en aquell amor i t’acaba fent un embolic…
I encara més m’apropo quan recordo una bona conversa amb gust de vi i flaire de sobrassada torrada a la vora de les platges de cala en Turqueta i l’hospitalitat enlluernadora i exquisida que impregna el sopar de cap d’any.
I envoltant-lo tot, petita i gran, la mar que de vegades oblido, però que sento a prop, eterna a l’horitzó.
L’avió s’enlaira i ara la nit fosca m’amaga tota l’illa. I tot d’una apareixen les llum de Barcelona a la finestreta de l’avió. I com si fos el seu reflex en un vidre, se m’encenen a la memòria, jo crec que per sempre, les que m’han il·luminat la Menorca gran, de lluny i la Menorca petita, la de prop.
