Després
d'una parada a Københaven, comencem la nostra ruta noruega a Oslo, una petita ciutat encantadora
que ens mostra tímidament el que veurem al llarg de la nostra estada
a Noruega. I només sortir de la capital, en direcció a Bergen, confirmem que fiords i
glaceres són les dues cares de la mateixa moneda que configuren el
relleu característic del país.
Els
milers de tones de gel que cobrien la península escandinava durant
l'era glacial van anar erosionant el terreny formant les
característiques valls en U que travessem amunt i avall durant tot
el viatge. Amb el desgel, les glaceres van recular deixant que la mar
entrés terra endins. Aquesta incursió marina, que són els fiords,
fa que l'aigua salada arribi fins a paratges que nosaltres
qualifiquem d'alta muntanya. Així, tot d'una, tens la sensació
estranya de ser a un poble de costa que et recorda més a Vielha que
a Palamós.
Si
per travessar el fiord has d'agafar un ferri, la sensació és encara
més estranya. En arribar a l'altra riba, el vaixell s'acosta tant a
les parets, gairebé verticals, que sembla que les vulgui travessar.
Fiords
i glaceres transmeten un fort sentiment de pau, de quietud. Tot i
això, a totes les glaceres hi ha recomanacions de no passar-hi sense
cordar i sense un guia expert. La neu pot amagar esquerdes al gel de
centenars de metres de fondària. Un pas en fals pot ser irreparable.
Un dia després que visitéssim una glacera al
parc natural de Jotunheimen un
excursionista moria atrapat a la trampa de gel.
Així
i tot, tant glaceres com fiords són un espectacle natural que no
deixa indiferent a ningú.
Tot
i aquesta accidentada geografia, les carreteres arriben a qualsevol
llogarret remot, ciutat o poble per petit que sigui.
Els
milers d'illes, llacs, rius i fiords farien desistir el més intrèpid
dels enginyers, però aquí van posar mans a l'obra i ho van
aconseguir. La solució són els ponts i els túnels de tota mida i
condició. Ponts penjant, llevadissos o
amb columnes, ponts de pedra, de fusta, amb vies per al tren o sense,
moderns, antics, llarguíssims o molt curts... Túnels molt llargs.
Entre els que vam creuar hi ha el més llarg del món (24,5 km)!
D'altres molt curts, coberts, semi-descoberts, amb finestres o sense,
amples, molts amples o molts estrets. Per la ciutat, com a Oslo que
està literalment foradada, o fora de la ciutat. Túnels per a cotxes
o per a bicis, rectes, fent revolts o en espiral... fins i tot n'hem
vist alguns amb rotondes!
I
veient aquest espectacle d'infraestructures em pregunto si d'aquest
fet podem aprendre com són els noruecs. Un poble capaç de foradar
muntanyes i construir ponts per poder visitar qualsevol compatriota
aïllat, ha de ser un poble molt ric, és clar, però també un país
molt unit, amb un gran sentiment de pertinença i arrelament al
territori que els fa arribar cada cop més lluny, plantar la bandera
(literalment) i quedar-s'hi.
La
xarxa viària mateixa ha esdevingut un atractiu turístic i el govern
ha declarat un seguit de carreteres com a "carreteres
turístiques nacionals". Aquesta etiqueta assegura al viatjant
un paisatge que talla l'alè. A més d'estar convenientment
senyalitzades, als millors punt de vista panoràmics s'han construït
miradors i passarel·les pel gaudi dels que hi passen. Així és
fàcil comptar els dotze revolts de 180 graus de l'escala
del Troll o admirar els ponts que uneixen el rosari d'illes de
la carretera de l'Atlàntic.
Contràriament
a això, ens ha semblat que els camins de muntanya són molt poc
senyalitzats. Gairebé sempre s'han de seguir les fites que han anat
construint els passants o, en els camins més importants, una T
vermella sovint despintada o tant amagada que es fa difícil
seguir-li el rastre.
Potser
el que busquen és preservar intacta al màxim la natura que tant
estimen. L'amor i la unió d'aquesta gent amb la natura és evident,
fins i tot a les ciutats, però quan ho veiem més clar és quan
passegen per la muntanya. Als noruecs els agraden molt els esports
d'exterior i sortir a la natura, tant d'hivern
com d'estiu. Una prova d'això és la quantitat de gent que ens vam
trobar pujant al Galdhøpiggen
el punt més alt del país (2.469 m). Gent gran, jove, nens,
fins i tot una família amb una nena de dos anyets! I un cop al
cim... un bar! (realment quant s'ho proposen...)
Un
ús intensiu del medi sense que es noti gairebé el pas dels humans.
Com per tot arreu, a la muntanya els noruecs es mostren respectuosos,
discrets i amables.
No
m'explico com pot ser que aquesta gent tant educada, neta i mesurada
siguin descendents del temerari i salvatge poble víking. Només
trobo dues respostes possibles, o bé el pes de la història ha pogut
finalment dominar-los i refinar el seu pensament fins a l'altre
extrem, o bé el poble víking no era tant salvatge ni tant temerari.
Durant
aquests dies de viatge ens hem creuat vàries vegades amb grups de
gent (fins i tot una família) vestits a la manera dels antics
víkings. Alguns els hem trobat passejant pel bosc, a la vora d'un
fiord, fabricant-se canyes per pescar, d'altres visitant museus o
fins i tot fent de guies voluntaris d'alguna excavació vikinga.
Aquest
admiració pel seus avantpassats els torna a apropar, encara més, a
la natura i sembla que ens vulguin dir que la manera més avançada
d'encarar el futur és reprendre els costums del passat. També
sembla una altra forma d'arrelar-se al territori, una expressió més
de nacionalisme, tot i que ja al segle XI els noruecs van abandonar
les seves creences ancestrals per adoptar la religió cristiana. Van
convertir-se seguint al seu rei Olav que va esdevenir sant patró del
país i que es representa sempre amb una creu a una mà i una destral
a l'altra, convincent, no? Per recordar aquest fet, venerar sant Olav
i crear encara un lligam més fort entre els habitants d'aquestes
terres, es va erigir l'única catedral gòtica de pedra del país, la
Catedral de Nídaros, que és com es deia llavors la ciutat de
Trondheim.
I
és precisament a Trondheim on els noruecs posen la línia
imaginària que separa el nord i el sud del país. Més amunt, com
ens va dir algú a Nordkap, és terra de
pioners. De fet és el territori propi del poble lapó que,
repartit entre Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia, ha pogut
mantenir llengua i costums bastant vives.
Tot
i això al nord del país es concentren un gran nombre d'atractius
turístics: Les illes Lofoten, que reben
milers de viatgers diàriament atrets per les espectaculars muntanyes
que retallen en ziga-zaga l'horitzó o pels bells pobles de pescadors
amb els seus assecadors de bacallà que impregnen tot l'ambient d'una
forta olor de peix; la petita ciutat de Tromsø, que sorprèn per la seva animació estant a tanta latitud; el
cercle polar, que travessa la carretera del nord a un paratge inhòspit de tundra
molt adient per entrar a la zona àrtica; els petroglifs d'Alta, que
han estat declarats patrimoni de la humanitat... Però el principal
atractiu és Nordkap, suposadament el
punt més al nord d'Europa. Suposadament perquè hi ha un altre cap,
Knivskjelodden, molt menys espectacular
que el penya-segat de Nordkap (però amb l'encant de ser accessible
només a peu i sense pagar!) que arriba uns quant minuts més al
nord. A més, cap dels dos està realment al continent, són a l'illa
de Magerøya. I per acabar de desfer el mite... encara hi ha unes
altres illes europees més al nord... l'arxipèlag de Svalvard!
Svalvard
és el nord en estat
pur... L'arxipèlag va ser colonitzat per suecs, noruecs, russos,
anglesos, americans... Tots s'hi van establir amb el mateix propòsit,
l'extracció de carbó. Contràriament a altres assentaments miners
al continent, com és el cas de Røros,
el de Svalbard va ser fàcil perquè no hi havia habitants que
poblessin aquelles inhòspites terres del nord. Només van tenir la
competència dels milers d'óssos polars que habiten les illes (tot i
que no en vam veure cap) i el cru hivern boreal. Aquests impediments,
però, han estat també avantatges. El fet que el subsòl sigui
permanentment congelat fa més fàcil i rendible l'activitat minera
i, molt més recentment, ha permès instal·lar-hi un magatzem
subterrani on s'estan guardant mostres de totes les llavors del
planeta! Un veritable tresor per a les futures generacions. La seva
latitud ha fet que s'hi instal·li la universitat d'estudis àrtics.
El 60 per cent del territori de les illes esta recobert per glaceres,
immenses llengües de gel en alguns casos de més de 4000 anys que
són un llibre obert per als investigadors i una meravella que deixa
literalment glaçats els visitants.
D'altra
banda, l'ós, tot i que és un animal molt perillós, ha esdevingut
un dels principals atractius que ofereix l'arxipèlag.
Els
soviètics russos van fer també de les Svalbard un lloc mític
establint extraccions com les de Barenberg o Pyramiden, dos
assentaments que donaven les millors facilitats de vida als qui s'hi
instal·laven. Piscina, cantina, biblioteca, escoles... tot va quedar
en desús a Pyramiden quan es va tancar la mina. Avui la visita de
l'assentament encara deixa entreveure els moments d'esplendor del
règim de Stalin, que amb aquestes petites ciutats ideals volia
mostrar al món occidental la grandesa del règim soviètic. La mina
de Barenberg encara funciona avui i hi ha establerts uns 400
habitants i un consolat.
De
tornada al continent, avançant els dies i tornant cap al sud
recuperem l'ocàs. Durant molts dies hem viscut sense veure la nit
fosca. Del constant crepuscle d'Oslo al
sol de mitjanit de Svalvard no ens ha calgut encendre cap llum per
anar a dormir.
La
sensació al principi és una mica estranya. Ens sentíem en un estat
semblant al jet-lac: tens son però encara és de dia... Ràpidament
ens vam acostumar i vam adaptar-nos a la llum constant.
Vivint
aquest dia etern no podem deixar de pensar en la nit hivernal.
Centenars de dies sense veure el sol, mesos de fosca nit ens sembla
insuportable, tot i que ara comencem a enyorar-la.
Més
amunt del cercle polar, es festeja amb alegria la primera sortida del
sol després del fosc hivern i gairebé es venera al Cap Nord el sol
de mitjanit que, fregant l'horitzó, no s'arriba a pondre durant uns
dies.
Per
acomiadar-nos, contaminats de l'atracció dels noruecs per la natura,
visitem el parc de Dovrefield on, per fi, podem veure un animal mític en llibertat, el bou
mesquer, un fòssil vivent que provinent de les zones àrtiques s'ha
adaptat al sud noruec.
Fiords
i glaceres, ponts i túnels, carreteres i camins, noruecs i víkings,
nord i sud, dia i nit.....
De
tornada, al vaixell que ens porta a Dinamarca, es barregen pensaments
i imatges que per sempre em deixaran aquest esplèndid país gravat a
la memòria.
