CANADÀ | juliol, agost 14

Aquest ha estat el meu cinquè cop al Québec. Ja ho conec gairebé tot, en tot cas molt més del que coneixen molts quebequesos!

Aquest cop, vam endinsar-nos una mica més en la realitat de les primeres nacions o els pobles autòctons, que molt sovint queda fora dels circuïts turístics o que només es veu com un element folclòric que dóna color a l'aventura dels primers europeus que arribaren a terres americanes.

A mida que ens allunyem de la ciutat, la carretera es va despoblant. El bosc, cada cop més espès, deixa entreveure de tant en tant una benzinera, un petit poble o alguna casa aïllada.

Passem uns dies al parc d'Aiguebelle. Els petits camins que s'endinsen al bosc et fan sentir la immensitat de la petita natura, dels grans espais i de les petites plantes i baies que voregen el camí. La relació amb l'espai a poc a poc es va consolidant i de mica en mica pots entendre què significa viure en comunió amb la natura.

Em fascina la casa de castor, un exemple més que no només l'home pot dominar el seu entorn pel seu profit...

Després dels dies al parc, agafem la carretera cap al nord. Creuem la mítica “Route de la Baie James” i arribem a Radisson. La carretera no va més enllà. L'home blanc s'hi va establir per explotar el gran riu construint un gran embassament i unes quantes centrals hidroelèctriques.

Tot i que ens expliquen que, després d'alguns conflictes amb els autòctons, l'assentament va ser beneficiós per tothom, no veig molt clar que els indis estiguin tant contents com ens expliquen.... Només els veiem bevent o jugant a les màquines d'algun dels dos bars del poble, el que sempre havia sentit a dir de les reserves índies del Canadà, alcoholisme, marginalitat, atur...

Per apropar-nos més a la realitat dels autòctons visitem Chisasibi, una comunitat cri al sud de Radison.

Comparem l'alegria dels nens amb el caràcter que mostren a simple vista els adults, sec i seriós. Només cal trencar el gel i acostar-s'hi. Parlant amb l'home de l'embarcador ens sembla content, amb ganes de comunicar. La noia es mostra tímida i enjogassada davant la presència de dos turistes "perduts". Do you speack french? Respon que no amb un moviment de cap a l'hora que intenta amagar el somriure que li fuig per sota del nas, petit i rodó.

A l'illa es conserva el mode de vida més tradicional i sembla que siguin més feliços. Estan preparant una gran festa, un Pow wow.

No ens quedem a la festa perquè al dia següent ens dirigim cap al sud. Deixem el fred del gran nord pioner i salvatge per passar uns dies a una altra comunitat autòctona, Manawan. En aquest cas som a un assentament atikamek.

També estan preparant un gran pow wow que visitarem l'endemà.

Un cop més, els nens del poble són contents, juganers, actius i riallers. Contrasta la sequedat del tracte dels adults. De mica en mica, coneixent-los descobreixo que són molt amables, dolços al parlar i en el tracte, justos amb les paraules i molt atents.

A simple vista sembla que hagin adoptat el mode di vida dels blancs, però observant, a poc a poc, es pot reconèixer el mode de vida tradicional. Les adolescents escolten musica de "pow wow", a la cantina veig com es relacionen amb el menjar, sense la veneració dels europeus, menjant per viure, els homes segueixen caçant, pescant...

Passem dos dies a un campament en una petita illa al llac. De camí, navegant per un laberint d'illots, començo a notar la tranquil·litat. A més de dormir en un tipi, fem una mica de vida tradicional, posem la xarxa a la nit per venir a recuperar-la al mati, plena de peixos. Em torna a fascinar la riquesa de la natura. No vull ser maximalista, ni pecar d'ingenu o utòpic, però quina meravella deu ser viure en comunió total amb la natura, com feien els avantpassats dels nostres amfitrions i com ells encara no han renunciat a fer-ho. Fins i tot recollint les xarxes i preparant el peix es respira un respecte profund per qui ens proporciona l'aliment.

El nostre guia, en Norbert, es mostra tranquil, parla fluixet i pausadament. Quan condueix, quan pesca, quan talla el peix, tots els moviments lents, sense estridència però segurs. S'interessa molt per nosaltres, la nostra vida, la nostra comoditat. Va marxar del món dels blancs per tornar a la seva terra on se sent còmode, segur i estimat.

En Norbert i l'altre guia, en Marco, ens acompanyen al Pow wow. Només arribar sento els cants que surten de sota una carpa. M'apropo i, gairebé sense respiració, quedo pres dels crits rítmics i aguts que fan els cantants a l'hora que colpegen un gran tambor al mig de la rotllana. Per uns segons el so dels cants em transporta, m'aparta de la terra que trepitjo i sento que sóc una mateixa cosa amb el món que m'envolta...

Els balls, convulsos pels homes i pausats per les dones, m'emocionen i, assegut a les grades, noto la veracitat de tot el que està passant.

Quina gran experiència. Es pot respirar l'orgull de les nacions que es reuneixen per recordar-se que encara són vives, germanes i eternes.

Els dies següents els passem a la ciutat de Québec i coincidim amb la celebració de les festes de la Nouvelle France que commemoren l'arribada dels francesos al continent americà. Tot i que les nacions índies formen part de la desfilada, em sembla que el relat dels que van ser nouvinguts, no coincideix del tot amb el dels que ja ocupaven el verger americà. Per sort, al Québec encara hi ha moltes possibilitats d'apropar-se de manera sincera a les Primeres Nacions, al museu de les civilitzacions de Québec, amb una exposició permanent dedicada a la realitat històrica i actual dels pobles autòctons, o amb iniciatives com el documental Québékoisie que vam poder conèixer en un passi a la fresca en un parc de Montréal.

Durant aquest viatge també vam fer una petita incursió a la Província veïna d'Ontàrio. La capital federal, Ottawa, la ciutat més gran del Canadà, Toronto, les inevitables i espectaculars cataractes del Niagara i un parell de petites ciutats, Kingston i Cornwall, ens van servir per conèixer una miqueta més aquest gran país i començar així, de mica en mica, el nostre viatge cap a l'oest.

ALGÈRIA | Pasqua 14

Aquests dies hem visitat Orà i Tlemcen unes ciutats que no coneixíem.

Pugem al tren a Orà. Una parella de vellets seuen davant nostre. Grans i entranyables. Tots dos porten el cap cobert de blanc, senyal que ja han fet la pelegrinació sagrada. Hadj.
Saluden educadament en àrab. Quan els diem que no el parlem, l'home segueix en francès. Ha de buscar les paraules, però troba les adequades. La dona somriu, prepara un got d'aigua al seu marit, li contesta el telèfon li guarda el bastó... Somriu com tothom que ens creuem al vagó.
Aquí la gent somriu amb els llavis, però sobre tot amb els ulls.
Tot d'una, els avis comencen a xerrar amb una parella de nois asseguts al nostre costat. Són molt joves, alts i bruns. Seuen cara a cara i han d'organitzar les cames per ocupar l'espai estret entre els dos seients..
Parlen amb els grans de manera desenfadada però respectuosa. Fluidament i sincera. Sembla gairebé que no hi hagi diferència d'edat.
Just abans de partir s'acomoden als seients del darrere dues noies sense vel, d'aspecte molt europeu, amb les seves filles. Parlen àrab entre elles i francès amb les nenes.
La petita fa el deler de tots els passatgers. Es passeja pel vagó, amunt i avall. Tothom li fa festes. Ve a visitar el nostre avi i li fa un petó a la boca. Esclatem de riure... amb els llavis i amb els ulls.
Un dels veïns de les noies, dos senyors de mitjana edat, agafa el globus que porta la petita i li fa un dibuix, ella el mostra a tothom amb cara de sorpresa i els ulls oberts com a taronges. L'altre viatger ajuda a llegir un llibre en àrab a la mitjana.
Així les noies estableixen una animada conversa amb els seus veïns. Demostren un domini total de l'àrab i d'un francès que no desentonaria gens a l'Hexàgom. De manera natural passen d'una llengua a l'altra.
Barreja de generacions intensa, fluïda i real. Un país on conviu la veneració als més grans amb l'admiració per als més petits, que són la majoria. Un país de generacions barrejades potser per obligació. Sembla que el salt generacional no és tant gran. Els joves saben que faran el mateix que els seus pares, que són iguals que els avis. Els nens volen ser com els joves que imiten els més grans...
Un ambient convivial, sà i entranyable que tal volta amaga una societat jove, rica i amb potencial amb molts problemes per avançar.

Mentrestant per les finestres desfila el paisatge. Camps de blat encara verd, muntanyes cobertes de pins, prats salpicats de flors grogues i liles, rosaris d'oliveres que voregen els camins, clapes blanques d'ovelles pasturant.... A poc a poc, les cases ens omplen la vista. Els edificis, cada cop més atapeïts, transformen el camp en ciutat.
Entrem a Alger, la Ville Blanche.

De camí a l'hotel, ja els primers minuts, podem veure que la ciutat ha millorat molt els últims quatre anys.
Didouche Mourad sembla una gran avinguda de qualsevol ciutat europea, activa, plena de gent i de botigues.
Com sempre, els carrers són plens de joves, però ara, a Alger, sembla que comencin, amb força, a diferenciar-se, a ser ells mateixos, lluny de la por i de la dependència dels seus pares i avis.
I aquí, a la capital, vivim una jornada electoral presidencial tensa però tranquil·la, on tornen a guanyar els mateixos...
Al matí següent una esperança ens reconforta. Llegim al diari que només han participat als comicis la meitat dels electors. Veiem com la gent jove busca, i sobre tot troba, espais i maneres d'expressar-se fora del sistema que els ignora.

Potser, a poc a poc, amb calma i sense revolució, aquest país estimat comença a moure's. Inxa al·Lah!                                   imatges a INSTAGRAM

CÒRSEGA | Nadal 13/14

Fent el gest d'abraçar un pi centenari sento, en veu baixa:

Si les branques m'ajudessin a escampar el meu saber per tota l'illa, de les neus que engreixen l'Ascu fins les platges de Porto Vecchio, t'explicaria la història d'aquesta gent.

Tantes vegades presa però mai dominada. Genovesa, aragonesa, francesa... Però sempre corsa.

Si el vent fos la música de les meues paraules sentiries la cançó dels pobles que, envoltats de murs o enfilant-se a muntanyes i penya-segats, es defensaven del mal que arribava del mar.

Els mateixos que van construir ponts i camins sinuosos i estretes per apropar-s'hi.

Si la meua copa fos un flascó, et faria sentir el preuat perfum del fum que asseca les castanyes per fer-ne d'elles farina i de la farina pa.

El pa que ha criat durant generacions els hòmens i les dones d'aquest país.

Si pogués alliberar les meves arrels de la terra et duria a passejar pels carrers empedrats que pugen al castell de Corte, on vam ser lliures.

Jugaríem a petanca a la plaça Paoli o prendríem un cafè en alguna terrassa de Bastia.

Si tingués centenars de rames podries comptar les torres que esquitxen la costa, vigilant qualsevol enemic que vulgui dominar aquesta terra, o acomiadant qualsevol fill seu que vulgui dominar el món.

Si la saba que m'alimenta fos sang, sentiries els batecs del meu cor cansat que, tot i escoltant els cants dels hòmens al congost de la Restonica, pensa, sense esperança, que la bella terra que el va veure nàixer, segles fa, ja mai serà senyora del seu futur.

Si pogués sentir què diu el poble ja no entendria els meus fills, ni els meus nets...

Si pogués cridar de la meva soca estant!