Tornar a un país que ja coneixes amb algú que hi va per primer cop és una experiència molt enriquidora.
D'una banda vius tota l'emoció del qui descobreix nous llocs, noves ciutats, noves ruïnes, i de l'altra et sents una mica amfitrió quan tornes als indrets coneguts.
A més, et mires el país d'una altra manera, recordant les vivències passades i amb una mica més de profunditat, entenent més la seva gent, el seu estil de vida.
Aquest és el cas del meu últim viatge a terres aràbigues, al Sultanat d'Oman.
Com cada vegada que torno a un lloc que conec, les primeres hores mantinc els ulls oberts com a taronges tota l'estona. Com un nen embadalit amb un anunci de Nadal, tot em desperta sentiments positius, records agradables que he mitificat durant els anys d'absència. En aquest cas, però, la realitat no em fa caure el mite, Oman és tant com jo recordava.
A més, ara faig una mica de guia. Amb nosaltres ha vingut l'Àngel, company estimat d'altres aventures, que viatja a Oman per primera vegada. No és difícil explicar-li res a l'Àngel, perquè sempre abans de viatjar a algun lloc s'ha llegit uns quant articles, algun llibre o alguna guia i, sobre tot, ha consultat el mapa. Així, aquest cop ha estat ell qui ha proposat molts dels llocs que hem visitat tots tres per primera vegada. Les propostes han estat un èxit. La passejada pel Wadi Shab ens va regalar unes magnífiques piscines naturals per refrescar-nos al final del camí. La ciutat de Sur, pàtria del mític Simbad el Marí, amagava una dàrsena tradicional de construcció de Daws, el típic vaixell omanita, on vam veure el treball artesà de construcció tant de naus reals com de grans rèpliques en miniatura. A les platges de Ras al Jenz vam poder veure, per fi, tortugues marines que pugen a pondre els ous de nit a la platja. Com si fóssim uns exploradors del segle XIX ens vam endinsar en fortaleses abandonades que evoquen el passat del país. Vam descobrir la immensitat del desert de Wahiba, on també ens esperava una mostra sense preu de l'alegria i l'hospitalitat omanita, i els paisatges gairebé lunars de l'illa de Masirah .
I, a més de tots aquests nous descobriments, tot el que ja coneixíem del nostre anterior viatge i que podeu consultar al meu article del Nadal de 2008/2009.
Encens, perfums, les platges de Salalah, el somriure de les seves gents, la netedat, la seguretat.... tots els tòpics que hem pogut confirmar, un cop més, a la terra dels àrabs del mar.
