Lluny,
a una ciutat hostil i enrevessada, difícil d'entendre. El cel gris i
la nit no em van ajudar. Els edificis més alts amaguen els últims
pisos dintre dels núvols i el tren elevat sembla viatjar suspès a
l'aire, donant-li a l'escena un toc de pel·lícula futurista. Com
per donar més misteri, de sobte, apareixen entre la boira les torres
Petronas, símbol inequívoc del miracle econòmic de Malàisia. I
per acabar el dia, el cel ens recorda qui mana en aquestes latituds i
ens regala una pluja tropical com feia temps que no havia vist.
Potser, tal com pensava, Àsia es revelava un lloc massa allunyat del
meu referent.
El
segon dia visitem el centre històric, i sembla que el sol vol
recuperar el seu protagonisme. Així, endinsant-nos a la part més
humana de la vila podem descobrir el caràcter multi-cultural i
pluriètnic de la capital que reflexa la realitat del país a la
perfecció.
Poca
poc van apareixent els somriures agraïts i sincers dels malais que
ens auguren una estança tranquil·la. I així, tot d'una, la ciutat
esdevé diàfana i clara.
El
primer cop que visitava el sud-est asiàtic em servia, sense ser-ne
conscient, per recuperar vivències d'altres llocs i recol·locar-les
per crear el patró de descoberta del que segurament tornarà a ser
algun dia destí de viatge.
Per
moments diríem que érem a l'Índia o a la Xina i en altres la
barreja era tant intensa que donava una entitat pròpia que fins el
moment desconeixia.
Qualsevol
racó ens recordava en cada moment el fervor religiós d'aquest país.
Pujant les escales de Batu Caves descobrir aquell immensa cova casa
dels deus, amb collars de flors per milers impregnant d'olor de
llessamí les seves parets humides. O passejant pel porxo de
qualsevol temple xinès de Malaca on els fidels cremen centenars de
bastonets d'encens que eleven amb el seu fum les pregàries fins més
amunt dels dracs que guarden, atents i orgullosos, les cobertes del
temple. O respirant a ple pulmó la indescriptible sensació de pau
que desprèn el temple del buda ajagut de Penang. O veure des de la
finestra de hotel a Kuala com acuden per desenes els feligresos
cridats per les campanes que anuncien la missa de Nadal a la Catedral
de Saint Joseph. O deixar-nos acaronar per la bella melodia del
moazin cridant a la pregària asseguts en una terrassa del port de
Pangkor...
Per
tot es respira fe, per tot es respira alegria.
Ja
fora de les ciutats tota la terra es recoberta d'un mantell verd. La
jungla tropical s'obre pas inexorablement allà on la mà de l'home
no l'ha dominat per aprofitar-se'n. Els cultius de palmeres omplen
les zones més properes a la costa. S'estenen fins on pot arribar la
vista, de tant en tan interromputs a les zones inundables per algun
camp d'arròs.
Mentrestant,
a les muntanyes de Cameron Hihgland és el te qui juga la partida
contar la selva. I sembla que hagin pactat un empat. La boira
constant dels cims de les muntanyes marca el límit fins on poden
pujar els camps de mates arrenglerades i uniformes de te. Al fons de
la val un rosari de casetes blaves emmarca la vida dels treballadors
de la plantació i als cims, sempre humits, els arbres es recobreixen
d'un tel verd de molsa. Un conjunt indescriptible en un sol cop
d'ull.
Finalment
la mar. Un país dividit en dos gran parts terrestres separades per
les aigües del mar de la Xina i amb desenes d'illes, és per força
un país lligat a la mar. Ho confirmen des de les històries de
pirates i comerciants de l'estret de Malaca fins als turistes que hi
arriben atrets per les platges de sorra blanca. Platges de vegades
desertes i de vegades molt populars on ens va semblar per un moment
que realment podíem oblidar l'hivern que ens esperava a la tornada.
La
convivència de cultures, la fe alegre, la mirada somrient de la seva
gent, els paisatges i la mar. Tot el que he viscut a Malàisia
m'alimenta el desig de tornar algun dia a visitar aquesta part del
planeta que fins ara era per mi desconeguda i llunyana
