Aquest ha estat el meu cinquè cop al Québec. Ja ho conec gairebé tot, en
tot cas molt més del que coneixen molts quebequesos!
Aquest
cop, vam endinsar-nos una mica més en la realitat de les primeres
nacions o els pobles autòctons, que molt sovint queda fora dels
circuïts turístics o que només es veu com un element folclòric
que dóna color a l'aventura dels primers europeus que arribaren a
terres americanes.
A
mida que ens allunyem de la ciutat, la carretera es va despoblant. El
bosc, cada cop més espès, deixa entreveure de tant en tant una
benzinera, un petit poble o alguna casa aïllada.
Passem
uns dies al parc d'Aiguebelle. Els petits camins que s'endinsen al
bosc et fan sentir la immensitat de la petita natura, dels grans
espais i de les petites plantes i baies que voregen el camí. La
relació amb l'espai a poc a poc es va consolidant i de mica en mica
pots entendre què significa viure en comunió amb la natura.
Em
fascina la casa de castor, un exemple més que no només l'home pot
dominar el seu entorn pel seu profit...
Després
dels dies al parc, agafem la carretera cap al nord. Creuem la mítica
“Route de la Baie James” i arribem a Radisson. La carretera no va
més enllà. L'home blanc s'hi va establir per explotar el gran riu
construint un gran embassament i unes quantes centrals
hidroelèctriques.
Tot
i que ens expliquen que, després d'alguns conflictes amb els
autòctons, l'assentament va ser beneficiós per tothom, no veig molt
clar que els indis estiguin tant contents com ens expliquen.... Només
els veiem bevent o jugant a les màquines d'algun dels dos bars del
poble, el que sempre havia sentit a dir de les reserves índies del
Canadà, alcoholisme, marginalitat, atur...
Per
apropar-nos més a la realitat dels autòctons visitem Chisasibi, una
comunitat cri al sud de Radison.
Comparem
l'alegria dels nens amb el caràcter que mostren a simple vista els
adults, sec i seriós. Només cal trencar el gel i acostar-s'hi.
Parlant amb l'home de l'embarcador ens sembla content, amb ganes de
comunicar. La noia es mostra tímida i enjogassada davant la
presència de dos turistes "perduts". Do you speack french?
Respon que no amb un moviment de cap a l'hora que intenta amagar el
somriure que li fuig per sota del nas, petit i rodó.
A
l'illa es conserva el mode de vida més tradicional i sembla que
siguin més feliços. Estan preparant
una gran festa, un Pow wow.
No
ens quedem a la festa perquè al dia següent ens dirigim cap al sud.
Deixem el fred del gran nord pioner i salvatge per passar uns dies a
una altra comunitat autòctona, Manawan. En aquest cas som a un
assentament atikamek.
També
estan preparant un gran pow wow que visitarem l'endemà.
Un
cop més, els nens del poble són contents, juganers, actius i
riallers. Contrasta la sequedat del tracte dels adults. De mica en mica,
coneixent-los descobreixo que són molt amables, dolços al parlar i
en el tracte, justos amb les paraules i molt atents.
A
simple vista sembla que hagin adoptat el mode di vida dels blancs,
però observant, a poc a poc, es pot reconèixer el mode de vida
tradicional. Les adolescents escolten musica de "pow wow", a
la cantina veig com es relacionen amb el menjar, sense la veneració
dels europeus, menjant per viure, els homes segueixen caçant,
pescant...
Passem
dos dies a un campament en una petita illa al llac. De camí,
navegant per un laberint d'illots, començo a notar la
tranquil·litat. A més de dormir en un tipi, fem una mica de vida
tradicional, posem la xarxa a la nit per venir a recuperar-la al
mati, plena de peixos. Em torna a fascinar la riquesa de la natura.
No vull ser maximalista, ni pecar d'ingenu o utòpic, però quina
meravella deu ser viure en comunió total amb la natura, com feien
els avantpassats dels nostres amfitrions i com ells encara no han
renunciat a fer-ho. Fins i tot recollint les xarxes i preparant el
peix es respira un respecte profund per qui ens proporciona
l'aliment.
El
nostre guia, en Norbert, es mostra tranquil, parla fluixet i
pausadament. Quan condueix, quan pesca, quan talla el peix, tots els
moviments lents, sense estridència però segurs. S'interessa molt
per nosaltres, la nostra vida, la nostra comoditat. Va marxar del món
dels blancs per tornar a la seva terra on se sent còmode, segur i
estimat.
En
Norbert i l'altre guia, en Marco, ens acompanyen al Pow wow. Només
arribar sento els cants que surten de sota una carpa. M'apropo i,
gairebé sense respiració, quedo pres dels crits rítmics i aguts
que fan els cantants a l'hora que colpegen un gran tambor al mig de
la rotllana. Per uns segons el so dels cants em transporta, m'aparta
de la terra que trepitjo i sento que sóc una mateixa cosa amb el món
que m'envolta...
Els balls, convulsos pels homes i pausats per les dones, m'emocionen i, assegut a les grades, noto la veracitat de tot el que està passant.
Quina
gran experiència. Es pot respirar l'orgull de les nacions que es
reuneixen per recordar-se que encara són vives, germanes i eternes.
Els
dies següents els passem a la ciutat de Québec i coincidim amb la
celebració de les festes de la Nouvelle France que commemoren
l'arribada dels francesos al continent americà. Tot i que les
nacions índies formen part de la desfilada, em sembla que el relat
dels que van ser nouvinguts, no coincideix del tot amb el dels que ja
ocupaven el verger americà. Per sort, al Québec encara hi ha moltes
possibilitats d'apropar-se de manera sincera a les Primeres Nacions,
al museu de les civilitzacions de Québec, amb una exposició
permanent dedicada a la realitat històrica i actual dels pobles
autòctons, o amb iniciatives com el documental Québékoisie que vam poder
conèixer en un passi a la fresca en un parc de Montréal.
Durant aquest viatge també vam fer una petita incursió a la Província veïna d'Ontàrio. La capital federal, Ottawa, la ciutat més gran del Canadà, Toronto, les inevitables i espectaculars cataractes del Niagara i un parell de petites ciutats, Kingston i Cornwall, ens van servir per conèixer una miqueta més aquest gran país i començar així, de mica en mica, el nostre viatge cap a l'oest.
