BURKINA - FASO | agost 08

Us faig una mica de dentetes amb les fotos i quant tingui una miqueta de temps..... us ho explico.


BANI

Bani 08

GOROM-GOROM

Gorom-Gorom 08

BOBO-DIOULASO

Bobo-Dioulaso 08

BAMFORA

Bamfora 08

OUAGADOUGOU

Ouagadougou 08

BENÍN | juliol 08

COTONOU 15-16/07/08

Un inici accidentat

La ciutat de Cotonou no és la capital de Benín, però és la ciutat més gran i el port més important. Vam arribar de matinada i els de l'hotel ens van venir a buscar a l'aeroport. Tot anava molt bé. El primer dia ens vam mullar fins al moll de l'os al matí i a la tarda, potser animats pel sol que tornava a lluir vam sortir a passejar carregats de confiança, potser massa..... Aquest excés ens va fer perdre els mòbils, la càmera i bastants diners i guanyar un bon ensurt que ens va donar una visió distorsionada de la realitat provocant-nos un estat de por bastant desagradable.
L'amo de l'hotel que va ser molt amable amb nosaltres tot moment, ens va proporcionar un taxista per que ens acompanyés a les nostres visites.
Al dia següent vam anar a visitar el poble flotant de Gambié que és al mateix llac que Cotonou i l'única atracció turística de la regió.
Només vam quedar-nos aquells dos dies. Volíem fugir d'aquella gran ciutat que per nosaltres representava el perill i poder conèixer de veritat el país.
Cotonou sempre quedarà al meu record com un lloc per no tornar..... o potser hauria de donar-li una altra oportunitat?

Cotonou 08

OUIDAH 17-18/07/08

Un testimoni colpidor

Ouidah m'ha reconciliat definitivament amb Benín.
Vaig estar tranquil, sense por. Tot va tornar a ser com els records que jo tenia d'Àfrica, una terra amable i tranquil·la que et somriu a cada instant...
El moment més dur de la nostra estada a Ouidah va ser la visita de la Ruta dels Esclaus. El poble va ser un important centre dintre de la ruta del comerç d'esclaus. El camí que uneix el poble amb la platja que és a uns tres quilòmetres, travessa una llacuna d'una bellesa enlluernadora fins arribar als cocoters i la sorra i provoca un sentiment de dolor, patiment, horror i incomprensió..... Hi ha coses que et fan sentir vergonya de ser humà, l'horror del comerç d'homes, dones i nens que, amb la complicitat dels reis de la regió eren venuts a portuguesos, anglesos, francesos o holandesos en uns taulells instal·lada ad hoc a la mateixa platja. Avui en aquell mateix lloc hi ha la “Porte de non retour”, un monument que recorda els gairebé dos milions de persones que van ser deportades entre els segles XVI i XIX.
També vam visitar el temple de les Pitons i el bosc sagrat del vodú. El sincretisme entre vodú, cristianisme i islam, a Ouidah en particular i a tot el país en general, és molt present. Com ens va explicar el guia la gent al matí va a missa i a la tarda va a pregar a les pitons. La serp pitó és un déu, el temple és un petit edifici on hi han vora 80! El que més ens va sorprendre és que al vespre obren les portes del temple i les serps surten pel poble a menjar i elles soletes tornen a la nit....

Ouida 08

ABOMEY 19/07/08

La ciutat dels reis de Dahomey

Els reis de Dahomey són els governants, encara avui, de les terres que ocupen les famílies de l'ètnia Fon, que és la dominant a Benín. Cada rei es feia construir un palau nou al costat del seu predecessor i així es va anar formant la vila d'Abomey. De tots els palaus , més de 14, avui només queden totalment sencer el del rei Guezo i el del rei Gléglé que han estat declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Vam fer la visita en una tarda, després de desfer l'embolic que van provocar dos guies que ens volien com a clients. Finalment vam visitar els palaus amb en William, el nebot de madame Monique, la patrona de l'hotelet on vam passar la nit. Chez Monique és un lloc confortable, net i amb un jardí exuberant i ple d'estàtues de fusta. Un bon lloc per quedar-se a Abomey.
Després de la visita en William ens va dur al casament d'un amic. La festa dura tot el dia. De fet la cerimònia és al vespre però durant tot el dia els convidats visiten la casa, porten regals, fan petar la xerrada....
A la nostra arribada ens van fer seure, ens van donar una gerra amb aigua, n'havíem de llençar una mica per terra com a símbol de respecte als avantpassats, després va treure el licor de palma i tant si vols com si no.... tira-li! És un aiguardent molt fort que per allà on passa crema.
Després del licor i la xerradeta ens van ensenyar els regals que havia fet la gent pel convit i per la núvia, un sac d'arròs, unes caixes de cervesa, teles, sabó... tot un seguit de “luxes” que a casa nostra no són res..... També hi havia una olla amb diners i una llibreta on el nuvi havia apuntat el que la gent anava aportant. Nosaltres vam deixar 2000 F CFA (uns 3€) i el nuvi va fer-se molt content.

Abomei 08

ABOMEY – NATITINGOU 20/07/08

Tot un dia de viatge

Vam decidir agafar ja els transports públics i viatjar com tothom.
Per començar a Abomey no passa el bus que va de Cotonou a Natitingou que era el nostre destí, per això vam haver d'agafar un zem (conductor+passatger+motxillot=una mobilette) per anar fins a Bohicon on passa l'autobús. Quinze Km. Sota la pluja!! Finalment a la gare routière ens vam aixoplugar sota un teuladet on hi esperaven passatgers i venedors de pa, cacauets..... vam comprar el bitllet i vam tenir molt de temps per observar. L'alegria de les venedores fins i tot sota la pluja, les bromes, els crits, la gent que va i ve corrents sota l'aigua, les mares amb els nens a l'esquena....
Finalment, en un dels moments que més plovia, va arribar el nostre bus... ple! El noi que ens havia venut els bitllets ens va demanar que esperéssim el següent que tenia vint places lliures, però jo crec que volia dir que portava vint passatgers de més!! Evidentment no el vam poder agafar. Els mateixos de la companyia de bus ens van aconseguir un taxi col·lectiu per alguns dels passatgers que ens havíem quedat a terra pel mateix preu. Un cotxe de set places on vam entrar onze persones!! Al seient del conductor anaven dos, el xofer i un noiet molt prim, al del copilot una noia jove molt divertida i un militar molt simpàtic que parlava francès amb tothom, al seient del mig, on normalment van tres persones, anava el Patrici, dos nois joves i tirant a prims i una senyora que feia l'embalum de tres persones! En veure-la jo pensava que no entraria, però sí, es va ficar dintre del cotxe i fins i tot va poder tancar la porta!! Al seient del darrere anàvem jo i dues senyores entradetes també en carns.
Al principi tothom estava una mica mosca perquè havíem d'anar en eixes condicions havent pagat un seient de bus, però un quart d'hora més tard tot va canviar quan vam veure que el que havia de ser el nostre bus a la cuneta avariat i amb tothom fora. Llavors tothom va començar a riure.
La nostra arribada a Nati va ser ja entrada la nit, després de dues o tres avaries finalment ens vam quedar tirats a la carretera. Un noi que passava amb una moto va dur el xofer fins al poble més proper i va retornar amb un mecànic que, al més pur estil Mc. Giver, va arreglar in situ el problema del motor. Jo no entenc res de mecànica, però crec que aquell motor li faltaven el quaranta per cent de les peces.... com a mínim! Fins i tot hi havia una peça feta amb una llauna de tomàquet!! Increïble.
Un cop a Nati un zem ens va dur fins a l'hotel Tata Somba, un lloc encantador, un oasi de pau on teòricament podíem pagar amb visa, només en teoria, és clar.

NATITINGOU 21-22/07/08

La terra del poble Somba

Natitingou és una petita ciutat agradable que s'estén a banda i banda de la carretera que fa d'avinguda central. Les cases són normalment d'un sol pis i estan separades per jardins o terrenys.
El primer dia a Nati vam anar a visitar el museu. Vam pujar fins a l'avinguda principal i allà vam preguntar. Un senyor molt amable ens va acompanyar fins a la porta. L'edifici del museu és l'antiga seu de l'administració colonial. Les peces exposades tenen un cert interès, sobre tot les maquetes dels quatre tipus diferents de “tatas”. Un tata és la construcció típica de les famílies atammari (o somba) Es composa d'una planta baixa on tanquen el bestiar i d'una, o vàries, terrasses on hi ha les diferents cabanes amb funcions diferents, dormitoris, cuina i graners. La forma tancada, gairebé fortificada és la manera que tenien els somba per defensar-se ells i el seu bestiar de l'atac dels lleons quan encara n'hi havia molts.
Les explicacions del guia van ser ràpides però vam aprendre alguna cosa més d'aquest poble peculiar que es dibuixa la cara amb cicatrius paral·leles, com els solcs d'un camp, imitant els dibuixos que fan a les façanes dels seus tatas.
Quan vam arribar al museu hi havia un grupet de francesos . Al final de la visita una d'elles va venir demanar-nos si havíem pensat visitar el parc de la Pendjari, si som més ens surt més a compte. Com nosaltres també havíem pensat en buscar algú per compartir les despeses del cotxe i del guia, ens va semblar bé. Després de discutir el preu vam quedar que passarien a recollir-nos al dia següent a les cinc del matí per l'hotel.
La reserva natural de la Pendjari és un parc de recent creació on es poden veure elefants, lleons, diferents tipus de micos i antílops. És molt més fàcil observar els elefants i els lleons durant l'estació seca, per això, i perquè no vàrem tenir gaire sort, no en vàrem veure cap. De tota manera la visita val la pena. El paisatge és espectacular i de tant en tant veiem antílops de diferents classes, babuins, micos verds i de l'esquena vermella....
El guia era del poble per on vam entrar al parc. Ens va explicar que quan van crear-lo van fer fora tots els poblets que quedaven dintre de la zona protegida. En principi tothom va estar d'acord fins que van veure que aquell canvi no els aportava cap millora, així que van decidir tornar a les seves terres provocant una intervenció militar per desallotjar-los. Actualment l'estat ha desenvolupat un programa que deriva part dels beneficis del parc directament als pobles desplaçats, assegurant-se així la participació dels veïns a la conservació de la reserva.

Natitingou 08

KOUSOUKOUAGOU 23-24/07/08

Un racó de pau....... evangelitzadora!

La nostra intenció era anar a passar un parell de nits en un tata transformat en alberg a un poblet a uns cinquanta quilòmetres de Nati, Kousoukouagou (Kousou). Després de negociar el taxi i de solucionar les quatre o cinc parades per avaria, vam arribar al poblet. L'estampa era idíl·lica! Tot un seguit de tatas disseminats al voltant d'una pista i l’església, els camps verds o conreats, salpicats de palmeres i baobabs gegants i la gent treballant al camp, anant de camí algun lloc om simplement xerrant al costat de la buvette “ Chez Parfait” construïda també amb argila, com els tatas.
El taxista va preguntar per l'hotel i tothom ens va encaminar cap a la part més alta del poble, un petit turonet amb una caseta feta amb pedra on hi havia escrit “Auberge Paroissiale”.
De seguida va vindre a rebre’ns una senyora blanca, d'uns seixanta-cinc anys amb un gran mapa d'Àfrica penjat al coll al mig del qual hi havia una creu daurada. Jo vaig pensar que era monja, però ella ens va explicar que la parròquia del seu poble, Vitrolles, un feu del FN, estava agermanada amb la de Kousou i per això ella feia quatre anys que venia a “ajudar a la població”. El tracte amb la Marie Jo, que és com es deia la voluntària, va ser correcte i amable, però xerrant amb ella durant els àpats intuíem, amb els seus comentaris, que el veritable motiu de la seva estada a Àfrica era l'evangelització d'aquells pobrets negrets que no saben subsistir ni planificar-se per millorar la seva qualitat de vida.
Fruit d'aquella falta de planificació, els veïns de Kousou havien muntat una espècie de cooperativa de guies que oferien tres rutes pel poble i els seus voltants. De seguida vam quedar amb un d'ells que ens va mostrar uns quant tatas per dintre, un baobab amb el tronc buit on es podia entrar i un parell de passejades pels voltants del poble. Impressionant. Un altre cop verd i vermell per tot arreu. Tatas perduts en mig del bosc on no hi havia ni llum, ni tele, ni veïns, res, només la família, els animals i la feina de subsistència diària.....
Després de les caminades tornàvem a l'alberg. Com era la part més alta del poble teníem una vista espectacular. Al fons veiem les muntanyes de Togo i fins i tot una tarda vam poder observar pas a pas l'arribada d'una tempesta des de terres togoleses que, en poc més d'una hora, ja estava descarregant litres i litres d'aigua sobre l’aixopluc que ens servia de menjador. Un quart d'hora més tard, el cel blau i un altre cop la llum màgica del cel africà.
La cuina i el manteniment de l'alberg corria a càrrec d'un jove somba molt simpàtic, en Matias. Tant el tracte amb ell com el menjar que ens va preparar van ser excel·lents.
Kousou va ser la nostra última etapa a Benín. Una descoberta molt agradable, tranquil·litat i pau per renovar forces i seguir el viatge.

Kousoukouagou 08

...... El nostre viatge va seguir per terres de Burkina Faso, no us perdeu els propers articles!!!

PROXIMAMENT.....

D'aci uns dies penjaré les fotos i els comentaris del meu viatge d'aquest estiu: BENIN i BURKINA FASO.
Ara estic a Bobo-Diulasso, la segona ciutat de Burkina, ja hem passat més de la meitat del viatge i hi ha moltes coses per explicar!!
Fins ben promptet!!!!!

BILBO | juliol 08

Quina sorpresa!!!!
Jo pensava que Bilbao era una ciutat gris, trista, industrial... tots els tòpics que tothom repeteix quan parla de la capital biscaina. Doncs no, Bilbao és una ciutat neta, colorida i amb una llum especial que li dóna el cel plujòs. Els carrers amples de l'eixample contraresten la sensació estranya de sentir-te encaixonat entre muntanyes, i al "Casco Viejo" són les façanes les que fan d'aixopluc amagant la ciutat nova i fins i tot, tret d'un sol punt marcat per un estel, amagant la basílica de Begoña que sembla vigilar la vila desde la seva privilegiada situació.
Bilbao avui és també el Guggemheim. Com un animal marí que ha arribat a la vall seguint la ria, l'impresionant edifici de Gheri sembla voler passar per sota d'un pont que sense aquest joc arquitectònic i paissagistic seria una estructura lletga però impossible d'amagar. La solució de fer jugar l'edifici amb el pont és un exemple clar de la genialitat de l'arquitecte que deixa més que demostrada amb l'edifici mateix.
El que vam veure a l'interior del museu és també una mostra de l'ambició del projecte, des de la instal·lació majestuosa de Serra, que em va fer tornar a la meva època de deliniant, fins a la fantàstica mostra de Juan Muñoz.

La costa de Biscaia també amaga racons encantadors i plens de màgia. La platja de Getxo, el port Vell d'Algorta... La veritat és que de vegades pensava que realment estava a Europa.
San Juan de Gaztelugatxe és també un lloc emblemàtic i misteriós. Les ones, trencant vora el pont que uneix l'illot amb el continent, et recorden amb el seu so que ets a l'Atlàntic. La llum, la música de les ones, el vent, el verd de les muntanyes i el so de la campana de la petita ermita que corona l'illa, fan d'aquest lloc una visita inolbidable i plena de màgia.

I finalment el pont de Portugalete, o pont de Biscaia. Un exemple clar del passat industrial de la ria bilbaina que avui és patrimoni de la humanitat i el pont penjant en ús més antic d'Europa. Una barrega noucentista amb aires d'Effiel i de barcassa de l'Ebre. Un regust de gran vil·la europea i de petit poble, és el que sentia observant aquest monstre de ferro que, com totes ñes estructures industrials noucentistes, em va deixar fascinat.

En resum, una escapada, la primera, al país dels bascos que m'ha confirmat que he d'anar algun cop amb més temps per conèixer millor aquesta terra misteriosa, de gent misteriosa i amable que t'acull com si fossis un d'ells.
Gràcies Bea i Elena

ESKERRIK ASKO

bilbo

HEM FET L'ANETO | juny 2008

La veritat és que no m'hauria pensat que pujaria a l'Aneto... no explicaré com va anar el camí, ni la ruta que vam fer, ni les dificultats.... hi ha molts llocs de muntanyistes experts que poden ajudar-vos molt més que jo si voleu fer el cim.
Només us diré que ha estat el meu primer 3000 i que l'emoció és molt gran i et fa gairebé saltar les llàgrimes.
A dalt a la cima tots estàvem contents, tots reiem i ens parlavem com si fòssim amics de tota la vida.
El camí potser és dur, però la satisfacció d'arribar-hi i de fer-ho al costat de gent que estimes és molt més gran.

aneto

disfruteu de les fotos i fins aviat!

ALGÈRIA | Pasqua 2008

El nostre viatge a Algèria aquest cop havia de servir per dues coses, celebrar el 50 aniversari del Patrici al lloc on va néixer amb la gent que estima i conèixer el sud del país, el desert.

Cap de les dues es va dur a terme, però tot i això, tant l’Àngel, com el Patrici com jo hem tornat amb un molt bon sabor de boca.

Viatjar a Argèlia és retrobar l’hospitalitat. Benvinguts


ALGER

Podria dir que Alger és el paradigma de la ciutat mediterrània, el cas és que no sé si tinc el suficient coneixement de totes les poblacions de les costes del nostre mar per fer aquesta afirmació. En tot cas, segons la meua experiència, quan ets a Alger no tens la sensació de ser estranger.

Passejant per Alger podries estar passejant per les avingudes de Marsella, els carrerons de Dalt Vila d’Eivissa, els mercats de Nàpols, el port d’alguna ciutat calabresa o fins i tot observant la badia de Salònica des dels barris que s’enfieln a les muntanyes. Com molt bé va dir el més internacional dels escriptors algerians, Albert Camus, Alger, com les altres ciutats de la Mediterrània, no està tancada en ella mateixa com passa amb les grans ciutats europees, és com una boca o una ferida oberta a la mar....

Però hi ha una cosa d’aquesta ciutat que la fa una mica diferent a totes les altres, una mica especial.... tot és blanc i blau. La sensació visual és una barreja entre els carrerons de Santorini o Sidi Bousaid i els grans bulevards del París d’Hosman.

Crec que és aquesta barreja estranya la que fa que Alger sigui tant especial.

Nosaltres ens quedàvem al barri de Sidi M’Hamed, que antigament es deia Belcour. És allà on va néixer Camus .

La nostra primera sortida a la ciutat va ser per tota la part del centre que és la que van construir els francesos tirant a terra centenar de palauets de la Casbah. Els edificis d’estil hosmanià es barregem amb altres art decó i amb un altre estil propi de l’Algèria colonial, el “neomoresc”. Uns exemples clars d’aquest estil son la Grand Poste, l’edifici de les “Galeries de France” que s’ha convertit avui en el museu d’art modern d’Alger (mama) o l’edifici que acull la seu de la Universitat a distància algeriana.

Vam passejar per tot el passeig marítim, que es diu Che Gevara, passant per la plaça Port Saïd on es troba el Teatre Nacional d’Algèria, antigament l’òpera d’Alger, i on estaven representant “La Casa de Bernarda Alba”. Finalment vam arribar a la plaça dels Màrtirs, amb la Mesquita dels Pescadors i porta d’entrada de la Cashba.

Després de dinar unes bones broquetes vam sobrepassar el far fins al Bastió 23, antic Palau del Dey d’Alger al principi de l’ocupació otomana. Després de la visita ens havíem citat amb la Nasima a la platja de Bab El Oued, un altre barri popular d’Alger. La Nassima ens va acompanyar fins a Notre Dame d’Afrique, i un cop a dintre ens va comprar una espelma a cada un per que demanéssim un dessig.

La nassima ens va fer observar el que diu a l'absis de l'altar de la verge algerina "Nostra Senyora d'Àfrica, pregueu per nosaltres i pels musulmans"

Sempre és agradable xerrar amb gent com la Nassima, alegre, divertida i familiar. Als pocs minuts d’estar amb ella ens donava la sensació de que la coneixíem de feia molt de temps.

També vam conèixer els barris de l’est d’Alger, l’Alger “moderna”. Des del monument als màrtirs de la independència fins al Sofitel, passant per la Biblioteca Nacional i pels jardins d’Essai, que es diuen així perquè era el lloc on els francesos plantaven les espècies importades d’altres colònies llunyanes per adaptar-les al clima abans d’introduir-les a França.

En definitiva Alger és per a mi una ciutat que resumeix la Mediterrània, una ciutat plena de llum i de mar que t'obre d'un cop els ulls i t’allibera dels prejudicis.

LA CASBAH

La Casbah és el barri tradicional d’Alger.

Le Corbusier, que va dur a terme uns quants projectes a Alger al voltant dels anys 30, va dir que “aquells que van construir la Casbah havien assolit una obra mestra arquitectònica i d’urbanisme”.

Els colons francesos no ho veien així segurament i per això van destruir gran part de la baixa Casbah per fer les avingudes que avui configuren el centre de la ciutat. Al cap d'amunt del barri van fer també una neteja per obrir l'avinguda de la llibertat, que forada la muralla de la Ciutadella que era també el palau del Dey d'Alger en el moent de l'ocupació francesa. Els argelins creuen que aquest pla urbanístic va ser dissenayt més per minar les seves morals que per millorar el trànsit de la ciutat.

També van obrir un carrer ample que travessa el barri d’est a oest, dividint-lo i desfigurant-lo. Aquest és el lloc on avui es fa mercat i on el dia que vam decidir visitar la Casbah hi havia centenars de persones abarrotades comprant petards per celebrar la festa del naixement de profeta, el Mulud. Les paradetes estaven plenes a vessar de coets, petards, bengales i altres artefactes explosius i enganxades una amb l’altra. Els venedors fumaven sobre els taulells i els clients provaven allà mateix les novetats pirotècniques d’aquest any.... una bogeria.

Quan vam poder “fugir” d’aquell polvorí, vam llogar un guia que ens va endinsar al cor del barri.

Carrerons, escales, façanes que es toquen, i no és una manera de parlar, es toquen literalment.

La Casbah va ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i això va fer que comencessin tot un seguit de treballs per restaurar-la. El més urgent és apuntalar les cases en risc d'assolar-se, després rehabilitar les que queden en peu i finalment regular les reformes a les que encara estan bé o ja han estat restaurades. Per ara el projecte és només a la primera fase. Tot i l'embergadura de la remodelació, ja comencen a veure’s avenços, carrers pavimentats, cases encalades i alguns puntals entre façana i façana.

Les cases tradicionals de la Casbah s'articulen al voltant d'un pati central aporxat de dos nivells normalment. L'aspete exterior és gairebé de fortalesa, contundent i auster, només la porta, de marcat caràcter otomà, deixa lluir algun detall decoratiu.

L'ambient del barri és seré i fresc. Els carrerons coberts i estrets proporcionen ombra durant el calorós estiu i raser del vent de mar a l'hivern.

Pasejar-se per la Casbah és pasejar-se per les venes d'Alger, sentir els batecs del cor de "la ciutat blanca".

TIPAZA

Viatjar per Argèlia amb el Mordem és conèixer el país de veritat.

Parem pel camí a fer un cafè, a comprar al mercat, a visitar unes fonts….. No importa l’excusa per parlar amb algú, per saludar un vell amic o per mostrar-nos un petit port de pescadors.

En Mordem és el germà de l’Ammal, l’amiga que ens va deixar el seu pis a Alger.

És un home entranyable, molt bon coneixedor del seu país i de la seva gent. Des que el vam conèixer ens han tractat com germans, tant ell com la seva família, i retrobar-lo va ser un motiu de molta alegria.

Amb el Mordem vam anar a visitar “Le Tombeau de la Chrétienne”, la tomba d’una princesa mauritana de forma circular que va ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, i les ruïnes romanes de Tipaza.

Quan parlo de Tipaza no puc deixar de pensar en les paraules de Camus quan descriu la necròpoli dels voltants de la basílica paleocristiana de Santa Salsa:

“Dans ce mariage de ruines et du printemps, les ruines sont redevenues pierres, et perdant le poli imposé par l’homme, son rentrées dans la nature. Pour le retour de ces filles prodigues, la nature a prodigué les fleurs. [...] Comme ces hommes que beaucoup de science ramené à Dieu, beaucoup d‘années ont ramené les ruines à la maison de leur mère.” [ En aquest matrimoni de ruïnes i primavera, les ruïnes han tornat a ser pedres, i perdent el lustre imposat per l’home, han tornat a la natura. Pel retorn d’aquestes filles pròdigues, la natura ha proporcionat les flors. [...] Com aquells homes a qui molta ciència els va portar a Déu, molts anys han portat les ruïnes a casa de sa mare.]

La pluja va deixar-nos visitar una estona les ruïnes vora la mar. Després un bon dinar al poble de Tipaza i una tarda tranquil·la eixugant-nos a casa.

CABÍLIA

La Cabília és una regió muntanyosa que es situa a l’est d’Alger i al voltant del massís de Djudjura, la muntanya mítica dels amaziγen, que són els berebers que habiten aquesta regió. Els cabils són un poble compacte, organitzat al marge de l’estat i amb una fort sentiment d’identitat que ha fet que no hagin estat tant arabitzats com la resta de la població algerina. La veritat és que tret de la capital,Tizi-Uzu, no vam veure gairebé cap noia jove amb vel. Només les dones grans porten el cap tapat, però no amb el hijab, sinó amb el mocador típic de la vestimenta cabil pre-islàmica.

La singularitat de la regió, i el marcat caràcter autonomista dels cabils, ha fet que encara avui es mantingui una certa tensió a la zona, i que els islamistes radicals encara hi actuïn de tant en tant. Justament, en arribar a l’estació d’autobús de Tizi-Uzu, la Salima que va venir a recollir-nos i que era el nostre contacte a la Cabília, ens va explicar que el dia abans els “barbuts” havien posat una bomba a un edifici oficial de la ciutat, i que per això era millor que passéssim la nit al poble, a la muntanya. De fet la capital cabilia és una ciutat nova sense cap encant, el veritablement interessant de la regió són les seves muntanyes i els pobles que les cobreixen.

La salima ens va presentar el seu pare, en Xaban, que seria qui s’en ocuparia de nosaltres aquells dos dies. Ell va insistir des del principi que ens quedéssim a dormir a casa seva, a un poblet a prop de Michelet.

En sortir de Tizi-Uzu vam veure alguns panells escrits en àrab, francès i tamaziγt, que és la llengua pròpia dels cabils. A la muntanya comencem a veure tots els rètols amb els noms en àrab ratllats amb pintura vermella...... realment els cabils són diferents.

En Xaban va interessar-se molt per l’organització política del nostre país i ens va explicar que alguns dirigents cabils havien viatjat a Catalunya per intentar proposar un sistema semblant d’autonomia per a la seva regió. També ens va explicar el sistema d’organització social dels pobles de la Cabília, fins i tot tenen una xarxa d’assegurances pròpia!

Vam anar a casa d’en Xaban a prendre un cafè i després ens va portar a les muntanyes. El lloc no és fàcil de descriure. Les imatges tampoc fan justícia cent per cent, però crec que és la millor manera que tinc per explicar-vos una mica com és la regió rebel d’Algèria.

A la nit vam anara a la vetlla d’una senyora gran que havia mort aquella tarda acompanyant al Xaban. Tots els homes del poble eren al pati de la casa menjant dàtils, pastes i te i xerrant tranquil·lament. Les dones, amb els colorits vestits cabils, estaven a una habitació on havien muntat un llit a terra amb la difunta. Va ser curiós i molt poc trist.
Al dia següent, després d’esmorzar amb tota la família i fer-nos la foto, vam tornar a Tizi-Uzu on haviem quedat amb la Salima. Vam fer una volta sota la pluja i vam visitar un centre d’artesania local.

A l’autocar, de tornada a Alger, em venia un altre cop al cap les mateixes sensacions. En cap moment ens hem sentit estrangers, en part pels paisatges que ens recorden altres llocs coneguts i sobre tot per l’acollida de la gent, en aquest cas la família de la Salima, que et fa sentir com un familiar que fa temps que no tornava al seu país....

L’última tarda a Belcour repassàvem el que faríem al dia següent, les compres, el taxi.....

Recordnt els nostres dies a Algèria sempre acabàvem al mateix lloc, quanta hospitalitat! quantes vegades hem sentit la paraula BENVINGUTS, quina acollida...... Mentre xerràvem anàvem recollint i netejant l’apartament on havíem passat tota la setmana.

Aquell lloc és la primera mostra d’hospitalitat algerina que jo vaig tenir. Potser la primera i la més gran. La nostra amiga Ammal va ser qui va ajudar al Patrici a tornar a Algèria després de 40 anys, va ser ella qui el va portar a la casa on va néixer i qui va acompanyar-lo en aquells moments, barreja d’alegria i malenconia..... i en tornar a Barcelona, i com si d’un germà es tractés, va oferir-li les claus del seu pis de Belcour per que hi anés sempre que volgués.

Aquella setmana que vam passar a Alger és en part gràcies a l’Ammal.

ﺃﺨﺘﻲ ﻳﺍ ﺸﻜﺭﺍ, merci !!!!!

MARROC | Nadal 2007-2008

Per primera vegada vaig passar de València i em vaig endinsar cap a la planúria castellana. Sense dir-nos res, i després d’uns quants quilòmetres de carretera en línia recta i sense albirar ni un trist turonet a l’horitzó, tant al Patrici com a mi ens va sortir de la boca les mateixes paraules..."ancha es Castilla". Unes hores més tard deixàvem enrere la plana creuant els congostos de Despeñaperros. Teòricament entravem a Andalussia però en parar a l’àrea de servei de Guarroman, ens va semblar haver fet un salt espaciotemporal que ens havia traslladat ja al Marroc. Noies amb hijab, tot retolat en àrab...... La gran afluència de viatjants marroquins durant alguns períodes de l'any, fa que existeixin aquests establiments dirigits sobre tot als magrebins.
Despés de creuar Córdoba i el Gadalquivir, vam arribar a La Rambla "ciudad alfarera".
Realment aL Rambla és una petita ciutat, bé, com a mínim si la comparo amb el que jo m'havia imaginat, un poblet com el meu.
Vam dormir a La Rambla i al matí següent vam sortir cap a Tarifa.
Durant tot el trajecte per la costa del Sol (costa del Golf) no vam veure ni un metre de platja, només edificis i carreteres. Des de Màlaga fins gairebé Tarifa, l’autovia és com una via urbana. No vam travessar ni cinc-cents metres sense edificar fins que érem a les portes de Tarifa.
Ens va sorprendre agradablement la vila de Tarifa, però no vam poder baixar del cotxe perquè el ferri era a punt per salpar. Arribar i moldre.
En només 35 minuts estàvem a Tànger, inici del nostre periple pel Marroc.
Només sortir del port (ens va costar una mica més que entra-hi a Tarifa) agafàrem l’autopista i vam anar a dormir a Meknés, una de les ciutats imperials del Marroc.



Menésk, com totes les grans ciutats del Marroc, té una part antiga que anomenen medina (ciutat) i una part nova que data normalment de l’època d’ocupació espanyola o francesa.
Com varem arribar de nit ens vam quedar a la part nova, que té un encant especial.
Ja de dia ens vam apropar caminant a la medina i vam pujar fins a la plaça El Kedim. Aquest esplanada és el centre neuràlgic de la ciutat vella. S’hi troba l’accés a la ciutat imperial per la porta monumental Bab Mansour, el mercat i el principi dels carrers de la medina estricta.
Abans de visitar l’entrellat de carrerons vam decidir anar a veure la ciutat imperial. Com que el mausoleu del Mulay Ismail no es podia visitar, vam seguir les muralles, gairebé fins a l’infinit, que ens van conduir al més gran monument de la ciutat, els graners del Mulay Ismail.
El conjunt és interessant. Un edifici de parets espesses i voltes de canó que va servir per emmagatzemar el blat per abastir la ciutat, uns estables, dels que només queden les columnes, que podien encabir 12.000 cavalls!!! i una bassa, de mides també espectaculars, que servia de dipòsit per la vila en cas de setge. Està clar que aquest Mulay Ismail era un megalòman.
De tornada cap a la medina vam trobar-nos immersos en una riada de joves que tornaven de l’institut. Per la quantitat de persones que sortien del portaló del mur, vam deduir que havia de ser un institut molt gran, a l’estil francès.
Un cop ens vam tornar a situar a la Plaça El Kedim, vam entrar al mercat. No vam poder resistir-nos a les olives ni als pastissets, així abans del previst vam començar a fer compres.
La medina, com totes les del món àrab, és també un gran mercat. Catifes, roba, sabaters, menjar.... soroll i molta gent en molt poc espai. Jo estava encantat!
Vam passar tot el matí voltant per la medina. Als palau dels Idrissides per poc ens quedem una catifa, o una làmpada... encara no ho tinc clar.
Després de dinar alguna cosa a la plaça, vam decidir agafar el cotxe i anar a visitar les ruïnes romanes de Volubilis, a uns 25 Km. de Meknés.

Volubilis es troba poca distància de Moulay-Idriss, poble sant de l’Islam situat sobre un turonet.
Va ser una ciutat que va entrar a formar part de l’imperi romà als anys 40 de la nostra era. Són les ruïnes romanes més importants del Marroc. Podríem dir que és l’Efes marroquí.
La ciutat té l’estructura típica d’un vila romana, amb un arc de triomf i un basílica.
Es poden veure els mosaics de les cases principals. Els objectes que es van trobar són ara al museu arqueològic de Rabat.
Vam fer la visita al lloc fins que va amagar-se el sol. La imatge va ser sublim, els colors de la pedra, a mida que marxava la llum, anaven canviant a tota velocitat. Gairebé sense adonar-nos-en ja s’havia post el sol.
De tornada a Meknés vam anar a sopar a la medina. El lloc era fantàstic, com estar sopant a casa teva.

El tercer dia del nostre viatge ens vam abrigar bé perquè havíem de pujar fins a Ifran, una petita ciutat de muntanya amb casetes de teulats inclinats, ben bé com si fóssim als Alps. En arribar-hi i sortir del cotxe vam trobar tots els jardins gebrats i un fred impressionant!
Més enllà d’Ifran vam fer un tomb pel bosc de cedres d’Azrou. Anàvem buscant cedres i vam tenir cedres i micos!
Ens vam apropar molt a poc a poc per fer-los fotos. Alguns no els va fer molta gràcia i van pujar als cedres. Fins i tot un molt enfadat ens va regalar una arruixadeta.......
Després de seguir les gorges de Ziz, amb els palmerals que voregen el riu encaixats entre les àrides planúries, vam creuar l’Atlas i vam fer via fins arribar a Rissani.
Rissani és la ciutat d’on va sortir la família de l’actual rei, els Alauites.
Al matí següent la ciutat es preparava pel mercat del diumenge, el més important dels tres que es celebren durant la setmana. Vam sortir a visitar el palmeral de Rissani. Ens vam parar en un Ksar que vam poder visitar, Ulad Haldelhalim. L’estat de conservació, tot i que encara viuen algunes famílies, és bastant deplorable. Només amb les restes de pintures del sostre de l’antiga biblioteca, podíem entendre que aquell lloc havia estat, en un altre temps, un lloc important. La nit abans ens havien explicat que dintre del palmeral podríem trobar ksars, com el que vam visitar, o cashbes. Els ksars són pobles enmurallats amb una sola porta on viuen famílies d’una mateixa tribu mentre que una kashba té més d’uan porta i hi viuen famílies de diferents tribus.
El circuit acabava a Rissani un altre cop, llavors vam aprofitar per visitar el mercat....i per comprar babutxes, botons i teteres.
Després de les compres vam agafar la carretera i... cap al desert!

El nostre destí era Merzouga, un petit poble situat a l’erg Chebbi. Aquest petit desert fa només un 27 quilòmetres de llarg i 16 d’ample, però té algunes dunes molt altes, com la gran duna que estava just al davant del nostre alberg.
La veritat és que no hi ha paraules per explicar les sensacions del desert, les imatges us ho explicaran millor.
La nit de cap d’any la vam passar allà. Vam sopar un tagin boníssim a un restaurant del poble i ens van donar les dotze quan ja érem a l’habitació. La nit era fosca i estelada, el silenci del desert, la companyia del moment i aquell puntet de fred em van donar la sensació que començàvem un bon any.

Com que per anar al nostre proper destí, Marrakesh, havíem de fer nit pel camí vam decidir quedar-nos a Tazenakht, un poble que havíem llegit a la guia que era famós per les seves catifes
De camí a Tazenakht vam seguir una estona la vall del Draa. Palmerals, cashbes i ksars que no ens deixaven aturar la càmera de fotos.
Al llarg de la carretera i al mateix poble vam observar que hi havia banderes del Marroc i de color verd per tot arreu. Al preguntar a l’hotel ens van confirmar el que sospitàvem, el rei estava de visita per aquella zona.
La mateixa tarda en arribar a la ciutat nova de Tazenakht vam anar al poble antic a comprar catifes. Vam trobar una cooperativa on ens van ensenyar un munt de catifes i fins i tot ens van fer una demostració de com les feien (tot plegat una mica “guiri”). Després del te i del regateig vam sortir ben contents amb les nostres catifes.... un paquet més per encabir al cotxe!

El dia següent vam sortir cap a Marrakech, però abans vam fer una parada per visitar la cashba Ait Ben-Haddou.
Ait Ben-Haddou és un poblet als peus d’un castell enfilat a sobre d’un turonet a la vora d’un petit riu. El lloc i l’aspecte de conte de tot el conjunt fan que, tot i els xiringuitos de records, et transportis temps enrere o fins i tot que et sentis com Lorence d’Àrabia o Indiana Jones buscant la joia del Nil , dos pel·lícules que es van rodar en part en aquest marc i de les quals encara queden dues portes d’adob que es van construir per l’ocasió.
Ait Ben-Haddou va ser proclamat patrimoni de la humanitat per l’UNESCO, fet que ha ajudat a conservar-lo. Avui encara viuen algunes famílies tot i que la majoria s’han instal·lat al poble nou a l’altra banda del riu on si que tenen electricitat i aigua corrent.
A la sortida vam visitar la botiga d’un saharaoui que no volia parlar molt del tema del seu poble però que finalment ens va vendre dos miralls fets amb os de camell....... cap al cotxe...

Vam arribar a Marrakech tot just quan s’amagava el sol. Era evident que ens apropavem a una ciutat gran, viva i amb molta gent. Vam intentar quedar-nos a dormir en un petit riad dintre de la medina però era massa tard i tot estava ple. Finalment vam trobar un hotel a la ciutat nova, fora de les muralles. Després d’instal·lar-nos vam fer un passeig fins a la ciutat vella. De camí a la plaça Jemaa-el-fna, vam passra per la Koutoubia, el minaret que va servir de model per construir el de la mesquita de Sevilla, la Giralda. Igual que la seva germana andalusa, la torre s’aixeca imponent i delicada a l’hora, bella i robusta.
L’arribada a la plaça em va emocionar una mica. Era la primera vegada que la trepitjava però tanmateix em semblava familiar, potser per tot el que he sentit a parlar d’ella, tot el que he vist o he llegit d’aquell lloc tant especial.... màgic. Feia mal temps, fred i a punt de ploure, i per això és possible que no estigués al cent per cent. Tot i això les paradetes de menjar no paraven, plats, cartes, gent..... Estàvem cansats però encara vam tenir esma de seure a menjar a una de les paradetes de la plaça abans de tornar a l’hotel a dormir.
El matí següent el vam dedicar a visitar els socs de la medina, la plaça i la madrassa Ben Youssef. A la tarda ens vam separar per fer algunes compres i poder-nos perdre per l’incomparable mercat que és la medina de Marrakech.
El Patrici i jo buscàvem una làmpada. Finalment la vam trobar a un antiquari. Vam quedar enamorats d’ella i finalment la vam comprar. En embolicar-la i pel seu tamany vam decidir ràpidament entre els tres que seria el viatger número 4, li vam dir Ramses. Al dia següent vam carregar el cotxe i cap a Rabat, la nostra última etapa al Marroc.

Rabat va ser una agradable sorpresa. Era una ciutat de la qui ningú mai ens havia dit res i semblava que no tenia cap encant. Ens vam quedar a dormir al centre de la ciutat nva que em recordava una mica a Àlger, amb els edificis blancs d’estil moresc avingudes amples i porxades i un cer ambient de ciutat europea.
Al matí vam anar a visitar la torre inacavada de Hassan i el mausoleu de Mohamed V, una tomba de luxe. El mausoleu no és molt gran però s’hi concentren tresors per tot arreu com la cúpula de caoba i cedre del Líban i el sarcòfag d’ònix blanc del Paquistà, per no parlar dels marbres i els mosaics de les parets. Al mateix lloc també és enterrat Hassan II, el pare de l’actual rei.
La medina és una mica més esponjada que les de Marrakech o Meknés i els socs, en part coberts per una estructura metàl·lica, semblaven haver adoptat una mica l’ordre i l’avorriment dels mercats europeus. A dalt de tot de la medina hi ha la cashba dels Oudaïa. Ës una petita vila emmurallada que podria ser ben bé Eivissa, Andalusia o Tunísia. Carrerons estrets de parets encalades i portes blaves que duen a una gran esplanada des d’on vam observar la força de l’oceà.
A la nit, l’últim sopar al Marroc, vam tastar una nova manera de cuina, la tanjia. És una olleta de fang on couen la carn deixant-la melosa i molt saborosa.

L’últim dia al Marroc. Vam agafar el cotxe al matí i, com encara ens quedaven 500 dirhams i el Patrci volia comprar un tajin, vam parar a una paradeta de ceràmica a la vora de la carretera. Finalment vam sortir amb el tajin, el seu fogonet , dues soperes amb sis bols cada una, un bol gran, un altre tajin......... i sense cap dirham, pel que vam haver de anar fins a Tànger per carretera, sense poder agafar l’autopista.
Aquest retard i l’odisea per passar la frontera a Tànger, agafar el ferri i desembarcar a Tarifa (sis hores en total) va fer que arribéssim molt tard a La Rambla.

Al matí del dia de reis vam recollir a la mare de l’Àngel i vam enfilar cap a Barcelona. Només una paradeta a Castelló per dinar amb Penyagolosa al fons i finalment de tornada a casa.

Més de quatre mil en deu dies, no està malament, no? Un viatge ràpid per conèixer un país meravellós i màgic.

És poc temps per ser la primera vegada però és clar que algun dia hi tornaré.