Per finalitzar el viatge a les Antilles i descobrir la terra d'on van sortir la majoria dels colons vam decidir fer una visita a la Bretagne, terra de mariners i pescadors que van fugir de la misèria emprenent l'aventura de les Amèriques.
Vam començar el viatge a Rennes, la capital actual de la regió de Bretanya, després que Nantes, la capital històrica, passés a formar part de la regió de Pays de la Loire. La ciutat alberga el parlament de Bretagne, bé, l'edifici que l'acollia, i un munt de carrers, places i carrerons que et transporten directament a altres temps.
Vam continuar pel Mont Saint Michel, una abadia mil·lenària que es disputen normands i bretons. Vam arribar un dels dies de més marea i així vam poder observar com l'aigua baixava deixant aparèixer els parkings... impressionant.
Després del Mont Saint Michel, vam dirigir-nos a Saint Malo, un dels més importants ports bretons d'on va sortir Jacques Cartier, el primer francès a arribar a les costes del que avui és el Québec.
Després d'una visita a la ciutat medieval de Dinan vam anar fins a Brest per visitar al dia següent el cap de Finistère.
Per acabar, vam visitar els alineaments de menhirs de Carnac, la vila de Quimper i finalment la ciutat de Nantes.
A Nantes vam poder tornar a trobar les traces de l'esclavatge antillès. Grans edificis, places senyorials i un gran port que mostren la riquesa que van acumular moltes famílies amb el comerç triangular.
La vila no s'amaga del seu passat i treballa per ser una ciutat de cultura i reconciliadora que coneix la seva història i reconeix els seus errors. Un dels ponts de Nantes sobre La Loire porta el nom de Schoelcher.
30 d’agost del 2009
GUADELOUPE | agost 09
L'illa de Guadalupe és com una petita papallona al mig del Carib. L'ala est, Grande Terre, és bastant plana i està molt més habitada. A les costes de Grande Terre és on es concentren la majoria de complexos turístics de l'illa, així que nosaltres ens vam quedar a Pointe Noire, un petit poble a l'altra ala, Basse Terre. Vam llogar una petita cabana en una espècie de càmping a la vora d'una platja de còdols des d'on podíem gaudir d'una posta de sol espectacular.
Basse Terre, és la part més montanyosa. És també on es troba l'únic parc nacional francès fora del continent, el parc de la Guadelupe, que protegeix tota la zona de selva humida al voltant del volcà encara actiu de l'illa i la cima més alta de les antilles, La Soufrière.
Les dues ales s'ajunten a una zona estreta on es troba la ciutat més gran, Pointe-à-Pitre, envoltada d'un gran manglar que avui és patrimoni natural de la Unesco, el Grand Cul-de-sac Marin
Basse Terre és també el nom de la capital, encara que no és la ciutat més poblada, on es troba la prefectura i el consell regional. Com moltes de les ciutats de les Antilles, es va crear al voltant d'un fort militar. Dintre d'aquesta fortificació es va fer fort un guadalupenc anomenat Delgrés, militar d'alt rang a l'exercit francès, que es va rebel·lar quan Napoleó va reinstaurar l'esclavatge, lluitant fins a la mort. Delgrés és avui un heroi nacional i té dedicats carrers i places per tota l'illa, fins i tot el fort de la capital porta el seu nom.
Des de Pointe Noire, podíem també fer excursions pel parc natural. Vam fer caminades a la vora de llacs envoltats de selva, cascades de centenars de metres d'alçada, boscos tropicals humits on la vegetació deixava només entrepassar la llum del sol com una gelosia natural i evidentment vam pujar a La Soufrière. El cim estava recobert de boira. La vegetació, a mida que anàvem pujant, s'anava fent més petita i més tupida, com una catifa verda i humida que recobreix tota la muntanya. Al cim, la boira només ens permetia veure, uns quants metres davant nostre, les roques que marcaven l'entrada a la zona volcànica, "la porta de l'infern". Travessant-la vam trobar la barana que impedeix apropar-se al cràter actiu. Davant nostre un forat immens ple de boira i els sons esgarrifadors de les fumeroles de gasos del volcà. L'aire, ple de sofre, es fa gairebé irrespirable, però el moment i el lloc són màgics i a l'hora fantasmagòrics.
A Pointe-à-Pitre vam poder visitar el museu Schoelcher on vam conèixer una mica més la història esfereïdora del comerç d'homes i dones d'Àfrica cap a les Antilles. Pels carrers de la ciutat encara queden moltes cases colonials que evoquen el passat pròsper d'una vila on arribaven vaixells plens d'esclaus que venien als amos de les plantacions a canvi de sucre, cacau i espècies per poder tornar a França, sobre tot al port de Nantes, amb material per vendre i començar de nou el macabre comerç triangular.
La gent de Guadalupe avui és lliure, però, com diuen molts d'ells, lliure no és només no tenir cadenes als peus, és també no tenir cadenes al cap, cadenes que són molt més difícils de trencar però que a poc a poc van desapareixent.
LA DÉSIRADE
Guadalupe és un arxipèlag. Una de les illes menys turístiques és La Désirade. Del port guadalupenc de Saint François a la Désirade només hi ha 40 minuts de vaixell. Molts turistes fan una excursió d'un dia però nosaltres vam decidir quedar-nos-hi sis dies, en un petit hotel del poble principal, Beausejour. L'illa fa 11 Km de llarg per 2 d'ample, així que la vam poder recórrer tota a peu.
Durant els sis dies vam poder fer amistat amb alguns veïns.
Va ser el final ideal al nostre periple antillès, sis dies de sol, caminades i repòs abans d'emprendre el camí de tornada a casa passant per terres bretones.
Basse Terre, és la part més montanyosa. És també on es troba l'únic parc nacional francès fora del continent, el parc de la Guadelupe, que protegeix tota la zona de selva humida al voltant del volcà encara actiu de l'illa i la cima més alta de les antilles, La Soufrière.
Les dues ales s'ajunten a una zona estreta on es troba la ciutat més gran, Pointe-à-Pitre, envoltada d'un gran manglar que avui és patrimoni natural de la Unesco, el Grand Cul-de-sac Marin
Basse Terre és també el nom de la capital, encara que no és la ciutat més poblada, on es troba la prefectura i el consell regional. Com moltes de les ciutats de les Antilles, es va crear al voltant d'un fort militar. Dintre d'aquesta fortificació es va fer fort un guadalupenc anomenat Delgrés, militar d'alt rang a l'exercit francès, que es va rebel·lar quan Napoleó va reinstaurar l'esclavatge, lluitant fins a la mort. Delgrés és avui un heroi nacional i té dedicats carrers i places per tota l'illa, fins i tot el fort de la capital porta el seu nom.
Des de Pointe Noire, podíem també fer excursions pel parc natural. Vam fer caminades a la vora de llacs envoltats de selva, cascades de centenars de metres d'alçada, boscos tropicals humits on la vegetació deixava només entrepassar la llum del sol com una gelosia natural i evidentment vam pujar a La Soufrière. El cim estava recobert de boira. La vegetació, a mida que anàvem pujant, s'anava fent més petita i més tupida, com una catifa verda i humida que recobreix tota la muntanya. Al cim, la boira només ens permetia veure, uns quants metres davant nostre, les roques que marcaven l'entrada a la zona volcànica, "la porta de l'infern". Travessant-la vam trobar la barana que impedeix apropar-se al cràter actiu. Davant nostre un forat immens ple de boira i els sons esgarrifadors de les fumeroles de gasos del volcà. L'aire, ple de sofre, es fa gairebé irrespirable, però el moment i el lloc són màgics i a l'hora fantasmagòrics.
A Pointe-à-Pitre vam poder visitar el museu Schoelcher on vam conèixer una mica més la història esfereïdora del comerç d'homes i dones d'Àfrica cap a les Antilles. Pels carrers de la ciutat encara queden moltes cases colonials que evoquen el passat pròsper d'una vila on arribaven vaixells plens d'esclaus que venien als amos de les plantacions a canvi de sucre, cacau i espècies per poder tornar a França, sobre tot al port de Nantes, amb material per vendre i començar de nou el macabre comerç triangular.
La gent de Guadalupe avui és lliure, però, com diuen molts d'ells, lliure no és només no tenir cadenes als peus, és també no tenir cadenes al cap, cadenes que són molt més difícils de trencar però que a poc a poc van desapareixent.
LA DÉSIRADE
Guadalupe és un arxipèlag. Una de les illes menys turístiques és La Désirade. Del port guadalupenc de Saint François a la Désirade només hi ha 40 minuts de vaixell. Molts turistes fan una excursió d'un dia però nosaltres vam decidir quedar-nos-hi sis dies, en un petit hotel del poble principal, Beausejour. L'illa fa 11 Km de llarg per 2 d'ample, així que la vam poder recórrer tota a peu.
Durant els sis dies vam poder fer amistat amb alguns veïns.
Va ser el final ideal al nostre periple antillès, sis dies de sol, caminades i repòs abans d'emprendre el camí de tornada a casa passant per terres bretones.
30 de juliol del 2009
MARTINIQUE | juliol 09
Vam arribar de nit a l'aeroport de Martinica. Vam agafar el cotxe i vam conduir fins a la nostra destinació d'inici, Le Carbet, un poble de la costa oest situat a uns 25 Km al nord de Fort-de-France, la capital.
Ens vam instal·lar i de seguida ens vam ficar al llit. No havíem vist res encara, només el sons de la nit tropical ens donaven alguna pista del que descobriríem al matí.
El primer que vaig fer en despertar-me va ser passar les cortines de la finestra i ... quin espectacle! les montanyes de Le Carbet vigilaven la vall recoberta d'un mantell de vegetació exuberant i verda. Els pics, tocats amb un barret de núvols constant, no se situaven molt lluny de la mar del Carib que, amb un so de ritme constant i bressolador, intentava acariciar els cocoters de la platja de sorra negra del poble. Els arbres immensos tenien els troncs recoberts de plantes enfiladisses. Ací i allà, com si fossin els plumalls d'un cavall de circ, sobreeixien les branques d'un bambú gegant. Tot aquest bosc espès i màgic estava creuat per un riu de cabdal important que trobava el mar a les platges de Le Carbet.
Amb tota aquesta imatge als meus ulls, no em costa gens entendre per què els primers europeus que van arribar a terres americanes relataven el que havien vist com si haguessin conegut el paradís.
A la part nord de l'illa es troba el volcà de la Montagne Pelée que l'any 1902 va destruir la ciutat de Saint Pierre que fins aquell moment era la capital. Passejar-se per la seva falda i pujar-hi al cim és entrar a la selva humida, descobrir arbres gegants, lianes, boscos de bambú, falgueres que amb esforç i constància han desenvolupat un tronc semblant palmeres que busquen la llum del cel tamisada pels formatgers gegants, flors de totes les formes i colors, alguna migala i molts, molts colibrís!
Al sud platges de sorra blanca i cocoters, manglars i llacunes d'aigua cristal·lina... la imatge de postal del carib.
I per tot arreu el rom, el "ti'punch" (rom+llima+sucre o xarop de canya) mangos, i una gent molt propera i amable amb els forasters.
La gran varietat de flors i la proximitat dels martiniquesos a la natura han fet aparèixer diferents jardins botànics on de manera estètica i ordenada es mostren centenars d'espècies de palmeres, bambús, bromèlies i altres plantes i flors que creixen exuberants creant espais màgics d'una bellesa impossible de transmetre amb paraules i fins i tot de vegades amb imatges.
Un exemple n'és el jardí de Balata, a les portes de Fort-de-France. A Fort-de-France es barregen gents de tots els punts de l'illa. Una ciutat viva i colorida que encara conserva algunes cases colonials i creoles al voltant de la gran plaça de la Savane. També al centre de la vila vam descobrir amb sorpresa i admiració dues construccions fetes amb estructura de ferro al més pur estil noucentista però amb un ús una mica més solemne que una estació de tren o una fàbrica, la Catedral i la Biblioteca Schoelcher, dedicada al polític francès que va lluitar ferventment per l'abolició de l'esclavatge a les colònies de França.
A l'arribada i a la sortida de Martinica, a l'aeroport de Fort-de-France, unes grans pancartes ens recordàven frases del gran polític, creador del concepte de negritud, i pare de tots els martiniquesos Aimé Césaire.
Ens vam instal·lar i de seguida ens vam ficar al llit. No havíem vist res encara, només el sons de la nit tropical ens donaven alguna pista del que descobriríem al matí.
El primer que vaig fer en despertar-me va ser passar les cortines de la finestra i ... quin espectacle! les montanyes de Le Carbet vigilaven la vall recoberta d'un mantell de vegetació exuberant i verda. Els pics, tocats amb un barret de núvols constant, no se situaven molt lluny de la mar del Carib que, amb un so de ritme constant i bressolador, intentava acariciar els cocoters de la platja de sorra negra del poble. Els arbres immensos tenien els troncs recoberts de plantes enfiladisses. Ací i allà, com si fossin els plumalls d'un cavall de circ, sobreeixien les branques d'un bambú gegant. Tot aquest bosc espès i màgic estava creuat per un riu de cabdal important que trobava el mar a les platges de Le Carbet.
Amb tota aquesta imatge als meus ulls, no em costa gens entendre per què els primers europeus que van arribar a terres americanes relataven el que havien vist com si haguessin conegut el paradís.
A la part nord de l'illa es troba el volcà de la Montagne Pelée que l'any 1902 va destruir la ciutat de Saint Pierre que fins aquell moment era la capital. Passejar-se per la seva falda i pujar-hi al cim és entrar a la selva humida, descobrir arbres gegants, lianes, boscos de bambú, falgueres que amb esforç i constància han desenvolupat un tronc semblant palmeres que busquen la llum del cel tamisada pels formatgers gegants, flors de totes les formes i colors, alguna migala i molts, molts colibrís!
Al sud platges de sorra blanca i cocoters, manglars i llacunes d'aigua cristal·lina... la imatge de postal del carib.
I per tot arreu el rom, el "ti'punch" (rom+llima+sucre o xarop de canya) mangos, i una gent molt propera i amable amb els forasters.
La gran varietat de flors i la proximitat dels martiniquesos a la natura han fet aparèixer diferents jardins botànics on de manera estètica i ordenada es mostren centenars d'espècies de palmeres, bambús, bromèlies i altres plantes i flors que creixen exuberants creant espais màgics d'una bellesa impossible de transmetre amb paraules i fins i tot de vegades amb imatges.
Un exemple n'és el jardí de Balata, a les portes de Fort-de-France. A Fort-de-France es barregen gents de tots els punts de l'illa. Una ciutat viva i colorida que encara conserva algunes cases colonials i creoles al voltant de la gran plaça de la Savane. També al centre de la vila vam descobrir amb sorpresa i admiració dues construccions fetes amb estructura de ferro al més pur estil noucentista però amb un ús una mica més solemne que una estació de tren o una fàbrica, la Catedral i la Biblioteca Schoelcher, dedicada al polític francès que va lluitar ferventment per l'abolició de l'esclavatge a les colònies de França.
A l'arribada i a la sortida de Martinica, a l'aeroport de Fort-de-France, unes grans pancartes ens recordàven frases del gran polític, creador del concepte de negritud, i pare de tots els martiniquesos Aimé Césaire.
5 de juny del 2009
LISBOA | segona Pasqua 09
El meu primer cop a Lisboa.
La veritat és que tothom m'havia parlat tant bé de la ciutat del Tajo que em feia una mica de por arribar-hi... serà tant especial com m'han dit?
Totes les previsions superades!
Lisboa ens ha enamorat.
De l'ambient del Chiado als carrerons d'Alfama, passant per la quadrícula de la Baixa. Del turó del Bairro Alto a l'ombra dels plàtans de l'avinguda Liberdade. De les vistes des del castelo de San Jorge a les de l'ascensor de Santa Justa. Dels cafés del Largo do Carmo a les imponents torres de la Sé..... Tot Lisboa té el color del Tejo, el gust dels pastissets de nata, l'olor de l'oceà proper, el tacte fred de les rajoles de les façanes i el so dels eléctricos remontant els turons.
Els sentits reviuen a Lisboa per fer enamorar el cor dels visitants i recordar-la, un cop lluny, amb el so d'un Fado.
La veritat és que tothom m'havia parlat tant bé de la ciutat del Tajo que em feia una mica de por arribar-hi... serà tant especial com m'han dit?
Totes les previsions superades!
Lisboa ens ha enamorat.
De l'ambient del Chiado als carrerons d'Alfama, passant per la quadrícula de la Baixa. Del turó del Bairro Alto a l'ombra dels plàtans de l'avinguda Liberdade. De les vistes des del castelo de San Jorge a les de l'ascensor de Santa Justa. Dels cafés del Largo do Carmo a les imponents torres de la Sé..... Tot Lisboa té el color del Tejo, el gust dels pastissets de nata, l'olor de l'oceà proper, el tacte fred de les rajoles de les façanes i el so dels eléctricos remontant els turons.
Els sentits reviuen a Lisboa per fer enamorar el cor dels visitants i recordar-la, un cop lluny, amb el so d'un Fado.
23 d’abril del 2009
HOGGAR, ALGÈRIA | Pasqua 2009
Torno un altre cop a Algèria, aquest és el tercer i sembla que ja conegui el ritual... retards, el cel i les muntanyes verdes de Dar al Baida , el somriure i l'acollida de la gent....
Ja feia quatre dies que estàvem al desert i havíem vist com a mínim una desena de paisatges diferents, però dunes ... cap. Havíem vist muntanyes punxudes testimonis de les xemeneies d'antics volcans, turons de roques que semblaven pedretes gegants que algú ha amuntonat, planes extenses que ens recordaven la sabana africana, prats sembrats de pedres negres fins a l'infinit, rius vorejats de baladres, tamarius i joncs com si fóssim a la Mediterrània, rambles de sorra blanca recoberta d'una catifa verda de matolls com una línia de jade que talla un camp de roca... Tot paisatges nous, desconeguts, que ens van deixar sense paraules i que no eren el mar de dunes de sorra que esperava trobar-me durant aquest viatge. No sabia si els dies que encara havíem de ser allà veuríem les dunes del Gran Erg, però jo ja em donava per satisfet d'haver conegut aquesta altra cara del Sàhara que, lluny de la monotonia del mar de sorra, mostra a cada instant senyals de vida discreta però valenta que s'adapta als extrems de la vida sahariana. Les plantes que viuen tot l'any a la vora de les rambles seques esperant la pluja de l'estiu, el ases i els camells que es passegen ací i allà pasturant no se sap ben bé què , una dona que camina sola pel desert, fins i tot els peixos dels Filal són testimonis d'aquesta vida d'avui al desert.
Hem descobert també, de la ma dels nostre guia Ali, altres testimonis de vida molt més antics, les pintures i els gravats prehistòrics de la zona de Martutech. No tinc paraules per descriure la sensació de estar tant a prop d'aquelles petites obres d'art que trobàvem ací i allà i que fa milers d'anys algú havia pintat. Homes, dones, gent, animals, bous, lleons girafes i fins i tot estruços amb tot el detall. Un veritable tresor al aire lliure.
Després de les llargues passejades per la muntanya, el repòs sobre la catifa del campament era tot un espectacle. Sense fer altra cosa que observar el foc , xerrar i prendre el te, el ritual del relleu del sol i la lluna passava cada dia davant els nostres ulls. Pot semblar una tonteria però és llavors que vaig comprendre perfectament que sóc part, una part molt petita, d'un gran engranatge que fa funcionar l'univers amb la perfecció d'un rellotge.
A la meva vida quotidiana no sóc conscient de per on surt el sol o la lluna, fins i tot hi ha moltes nits que ni la veig. Allà, en mig del no res, la lluna plena d'aquelles nits ens va oferir un espectacle de llums i ombres digne dels més grans teatres. Com si algú hagués canviat els decorats, la lluna ens oferia un altre paisatge, un altre viatge sense moure'ns de la catifa.
El retorn és dur. Plens de sol i de cansament ens vam dirigir un altre cop cap al sud.
Una altra desfilada de paisatges. Muntanyes lunars, blocs de roca de formes arrodonides i grans rambles que, sense una gota d'aigua, semblen llacs de sorra blanca salpicats d'un rosari d'illots de tamariu. Per amanir tot això, de tant en tant ens creuàvem amb algun camp nòmada, fins i tot van venir a visitar-nos alguns quan acampàvem. La majestuositat i l'elegància de la gent de desert ens sorprenia i ens reconfortava.
Ens va acomiadar una tempesta de sorra que en caure el sol va aturar-se. Aquella última nit la lluna no va acudir a la cita, sembla que volgués regalar-nos el firmament en tot el seu esplendor.
Torno a marxar d'Algèria, sembla que ja conegui el ritual... retards, molts retards, el cel i les muntanyes verdes de Dar al Baida, el somriure i el comiat sincer i calorós de la gent....
El segon dia se'm va fer malbé la càmera!! La majoria de les fotos que veieu són les que va fer l'Àngel amb la seva i que m'ha passat per poder ensenyar-vos-les. Sempre és un plaer viatjar amb l'Àngel, no és el primer cop que ho fem i espero que no sigui l'últim. A més aquest cop ens ha regalat també la seva visió del desert amb les seves fotos. GRÀCIES Àngel per donar-nos la teva mirada i la teva companyia.
7 de gener del 2009
SULTANAT D'OMAN | Nadal 08/09
Una petita mostra d'un gran país que ens ha sorprés i ens ha fascinat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)