Després de travessar tota Bulgària, per fi arribàvem a Grècia.
Només passar la frontera, ens va semblar que el paisatge canviava radicalment. Els verds dels boscos donaven pas als colors torrats i groguencs de l'herba seca de les ribes de la Mediterrània i per primer cop en molts dies tornàvem a veure oliveres! Tot ens indicava que ens estàvem apropant al nostre mar, que estàvem tornant una mica a casa.
La nostra primera parada parada grega era Ouranoupoli, el petit port d'on s'agafa el ferry per anar al Mont Athos, la muntanya sagrada dels ortodoxos.
De fet el territori sagrat és tota una península on només s'hi pot accedir per mar i on només poden anar els homes... i els animals mascles tret de les gallines!
El Mont Athos està habitat per monjos ortodoxos grecs, russos, romanesos i serbis, repartits en 20 monestirs que s'agrupen de cinc en cinc. L'organització política és la mateixa que al segle XII ja que és un territori independent de Grècia. Per accedir-hi has de demanar un permís que et permet passar-hi com a màxim quatre dies i que només atorguen cada dia a cent ortodoxos i a deu que no ho siguin.
A nosaltres ens havien concedit el permís, estàvem a Ouranopuoli i només calia esperar al mati següent per agafar el vaixell fins a Dafne, el port de la muntanya sagrada.
El nostre imaginari era ple d'estampes de l'edat mitjana, monjos al llom d'ases recorrent petits camins empedrats dirigint-se a monestirs fortificats, una natura verge.....
Un petit paradís natural amb vint petites joies de l'art bizantí declarades patrimoni de la humanitat on regna la pau.
En arribar a Dafne vam seguir la massa d'homes que agafaven un autobús que ens portaria fins a Kariés, un minúscul poblet que fa de capital de l'estat monàstic. Tothom sabia perfectament on anava tret de nosaltres. Un cop a Kariés la gent, millor dit els homes, es van repartir en petit grups i van marxar al llom.... de vehicles tot-terreny conduits per monjos! La nostra primera decepció, tot el territori està cobert de grans pistes per on circulen grans 4x4 que porten monjos i visitants d'un monestir a l'altre i que en la majoria dels casos ocupen el lloc dels petits camins que nosaltres imaginàvem. Dels ases, és clar, ni rastre.
Un cop a Kariés vam anar trucant els monestirs on volíem pernoctar i per tot arreu estava ple. No vam tenir en compte que era el cap de setmana de la Mare de Déu d'agost, i per tant hi havia centenars de peregrins. D'altra banda no és un lloc gens preparat per fer turisme. Els peregrins coneixen els costums, el lloc, els monestirs.... i els vilatans no estan acostumats a ajudar als estrangers perduts que, com nosaltres, es troben una mica fora de lloc.
A més, el fet de no veure cap dona i, sobre tot de saber que no n'hi havia cap a uns quants quilòmetres a la rodona, et provoca una sensació estranya, gens agradable...
Finalment el que havia de ser una estada idíl·lica i gairebé mística de quatre dies al mont sant, es va convertir en una nit a l'hostal de Kariés i una petita passejada visitant un parell de Monestirs.
Una experiència que s'ha de repetir amb una millor preparació i potser amb algun grec que ens acompanyi...
Per refer-nos de la decepció i retrobar-nos amb la nostra estimada Grècia, tres dies a la platja: sol, mar i un menjar excel·lent. Ben aviat havíem oblidat el nostre desengany.
La nostra ruta pel nord hel·lènic ens dirigia cap a les muntanyes de Macedònia en busca dels boscos on viu l'ós bru dels Balcans.
Abans, però, d'endinsar-nos a les muntanyes, una parada obligatòria a Tessalònica. Passejant per la capital macedònica recordava la primera vegada que hi vaig anar, ara fa onze anys. En aquella ocasió la ciutat em va enamorar, i aquest cop no m'ha decebut.
Després del parèntesi urbà, cap a la muntanya.
Gairebé sense buscar-lo vam trobar Ninfeon, un petit poble de muntanya on s'ha conservat l'arquitectura tradicional en pedra i on destaca notablement l'edifici de l'antiga escola que un veí ric i il·lustre va fer construir per als nens de la població.
A Ninfeon hi ha una associació, Arkturos, que es dedica a la recuperació i la protecció de l'ós grec.
Arkturos ha creat una reserva on els ossos que vivien als circs o les fires, poden viure ara en llibertat però tutelats pels humans.
Un treball interessant que expliquen molt bé i amb molta il·lusió els treballadors del projecte.
Al vespre una tranquil·litat absoluta, els carrers gairebé buits, les llums i les converses de les terrasses de la plaça, la brisa suau i fresca.... tot sembla extret d'un relat de ficció, però és cert.
Per seguir el rastre de l'ós marró, vam dirigir-nos al parc natural dels llacs de Prespes. Aquest parc s'estén al voltant de dos llacs que fan de frontera entre Grècia, Albània i la República democràtica ex-iugoslava de Macedònia.
Vam agafar com a punt de partida i retorn de les nostres caminades el poble de Psarades, l'únic que se situa a la vora del gran llac.
Durant el dia els nostres passejos ens mostraven petjades i excrements d'ós, ruïnes de gran basíliques de fa molts segles, petites ermites, ànecs i pelicans i moltes hectàrees de cultius de mongetes que és el producte estrella de la regió i és conegut i reputat a tota Grècia.
Al capvespre un passeig en barca ens fa descobrir les petites ermites que van construir alguns monjos al segle XII aprofitant algun forat de la roca vora el llac. El sol acostant-se a la costa albanesa il·lumina amb una llum intensa i ataronjada una de les capelles. Un regal que mai oblidaré.
Per acabar el recorregut dels parcs del nord ens vam dirigir al Parc de Bicos-Oos , a la regió de l'Epir.
De camí no vam poder estar-nos de visitar Meteora, la famosa vall dels monestirs penjats a la roca. Tot i que, com ja sabíem, és un lloc extremadament turístic, no deixa de tenir el seu encant.
Un cop a Bikos-Oos vam buscar lloc per allotjar-nos a la vila de Monodendri, un altre poblet de postal de les muntanyes gregues.
Des de Monodendri es pot accedir al congost de Bikos, que és la principal atracció del parc i el més profund del món, en alguns trams supera els 1200 metres de profunditat!
La gorja ha marcat la vida dels pobles de la regió fent aparèixer centenar de ponts i calçades que avui els seus habitants mostren orgullosos. És també un bon lloc per qui li agrada caminar. Nosaltres vam anar de Monodendri al poble de Bikos, on vam dormir una nit, i de tornada al punt de sortida.
El camí et regala molts paisatges diferents, boscos humits i verds, tarteres grises i assoleiades, la llera seca del riu amb grans blocs i petits còdols i cap al final, com si d'una recompensa al caminant es tractés, el riu que surt del subsol formant uns meandres paradisíacs d'aigües turquesa, cristal·lines i molt fredes!
El final del nostre viatge s'apropava. Passaríem les últimes hores a Ioànina, la capital de l'Epir.
Ioànina va ser la capital de l'estat que va crear el mític Ali Pasha, un rei albanès casat amb una grega que va voler expulsar els turcs de Grècia.
La vila, que s'estén a la vora d'un llac, no és molt gran però és una ciutat viva i jove gràcies a la universitat que és una de les més importants del país hel·lènic. Les pintades que van fer els estudiants aquests últims mesos de revolta encara es poden llegir a les façanes dels bancs i els edificis oficials.
Passejant pel casc antic es descobreixen els minarets encara dempeus de les mesquites de la vila, els petits carrerons empedrats i les muralles que la protegien. A la vora del llac, es poden agafar els vaixells que et porten a la seva única illa. Al vespre el barri de l'antic mercat s'omple de terrasses animades sorolloses i plenes fins a dalt.
Al matí següent vam fer les últimes compres a Grècia i vam dirigir-nos a Igoumenitsa per agafar el ferry que ens duria a Itàlia, per tornar a casa per carretera.
No ens vam poder estar de veure per últim cop les costes de l'Adriàtic i dinàrem a Parga, un antic poble de pescadors que, tot i haver-se convertit en un centre turístic, no pot amagar la seva bellesa.
Al capvespre esperàvem el vaixell amb la sensació de tornar a casa i, alhora, de marxar de casa perquè Grècia ens ha recordat un cop més que també és casa nostra.
