29 d’agost del 2010

AMAZÒNIA | juliol, agost 10

L'aterratge a Cayenne va ser espectacular! Un cop vam divisar terra des de la finestreta de l'avió, tot el que veien els nostres ulls, fins a l'infinit, estava recobert d'una capa espessa i atapeïda de selva.

En baixar de l'avió caloreta i algunes gotes de pluja.

A Cayenne ens vam quedar a casa de Madame Monique, extravertida, xerraire i amant del seu país, ens va dur aquella mateixa nit a la platja de Montjoli a veure com arribaven les tortugues a pondre. No en vam veure cap i a més estàvem fets pols amb cinc hores viscudes de més.

Al dia següent vam visitar la ciutat. Cayenne em recorda bastant a Point-a-Pitre o a Fort-de-France. L'organització de la ciutat és més o menys igual. Té una gran plaça amb palmeres, la Place des palmistes, com les altres capitals de la França d'ultramar. Potser Cayenne es de les tres la menys cosmopolita. No es veu un treball seriós de recuperació de l'arquitectura tradicional com passa a la capital de Martinique i només els edificis de l'administració estan en bon estat de conservació.

A Cayenne es veu molt la presència militar que hi ha per tot el país. Un gran nombre d'edificis del centre són de l'exercit i pels carrers es veuen molts metropolitans (francesos de la França metropolitana, continental) que tenen tota la pinta de ser soldats.

Un dels punts forts de la visita a la ciutat va ser el mercat, evidentment. Com passa a altres llocs també a les Antilles, l'edifici del mercat ha estat envaït en part de paradetes per a turistes, encara que que és bastant incipient. El més interessant són els voltants, plens de parades de verdura on els mateixos pagesos venen a vendre el seu producte.

Crida l'atenció veure que la majoria dels venedors són de trets orientals. A part que a Guaiana gairebé tots els supermercats i els restaurants estan regentats per xinesos, existeix, sobre tot al poble de Cacao, una gran comunitat originària de Laos, des de principi del segle XX. Són tots de l'ètnia Hmong i van venir emparats per les polítiques de repoblació de l'estat francès que manegava les poblacions de les seves colònies per treure'n el màxim profit. La majoria dels hmong treballen al camp i són es que venen a les parades del mercat de Cayenne.

El segon dia a Cayenne vam fer un recorregut per la Coline de Montabo, un turonet a la part est de la ciutat on encara es conserva una mica el bosc primari equatorial. El punt d'inici del recorregut és al costat del que podria semblar un bosc centenari per la seva densitat i l'alçada dels seus arbres... Doncs no, fins fa poc més de quinze anys aquell lloc era la platja de Cayenne! Increïble, espectacular, els llims que deixa anar a la seva desembocadura l' Amazones pugen en part fins a Cayenne . Al arribar a la punta on està situada la ciutat es van dipositant fent cada cop menys fonda la costa i facilitant la proliferació dels manglars. Així, en poc menys de vint anys, allò que era platja, i fins i tot el port mateix de Cayenne, és ara un bosc espès d'arbres d'alçada considerable. Ens vam passejar fins i tot pel que va ser el passeig marítim ple de cartells advertint el perill de banyar-s'hi a llocs on ni tant sols se sent el soroll de la mar, increïble.

Durant la passejada pel Montabo es pot veure més o menys el procés. Comencem a un lloc on ni tant sols es veu el mar i passem per altres indrets on la força de les ones han anat destruint el manglar i recuperant terreny fins arribar al final del trajecte a una platja de sorra clara i fina.

Mme. Monique ens va explicar que el procés es reprodueix cada 20 anys més o menys, així tots els habitants de Cayenne poden conèixer la seva ciutat amb i sense vistes al mar. Curiós, no?


Al dia següent vam deixar Cayenne per dirigir-nos cap al sud, cap a Regina amb en Jean Philipe, per introduir-nos a la nostra primera estada a la selva.

Regina és un poblet molt petit a la vora del riu Approuague. El poble té un carrer que comença a un petit mercat i acaba a una casa restaurada recentment i que ara és el museu municipal dedicat a la vida al riu i als aiguamolls propers de Kaw.

La vista del riu era espectacular. Com un espill que reflexa els núvols blancs del cel i les vores de selva verda. De seguida va arribar la piragua que ens duria als dominis d'en Jean Philipe,“Le Paradis d'Édése”.

Sortir de la ciutat quan estic viatjant em provoca sempre un sentiment contradictori. D'una banda m'agrada molt la vida urbana. És com un concentrat del país. En poc temps i dintre d'un espai limit pots veure una mica com és la gent, com es mou i com es relaciona, les coses positives de la seva organització i les que no ho són tant... Per això crec que començar el viatge per la capital és sempre un bon principi. D'altra banda, després d'uns quants dies urbans, sortir de la ciutat m'alleuja, em tranquil·litza. Conèixer el camp és conèixer en profunditat aquella societat que esquematitza la gran ciutat. La gent és més assequible, tot és més tranquil, més pausat. Al camp pots dedicar-te a observar amb temps i , és clar, a ser observat!

En aquest cas el canvi va ser radical. Vam passar de la capital del país a un clar de selva, a la vora de l' Approuague. El lloc és efectivament un paradís. Un petit embarcador a una hora en piragua de Regina amb un caminet de fusta que porta, travessant una petita franja de bosc equatorial, fins a un clar obert al cor de l' Amazònia. Realment la pau i la tranquil·litat es poden tocar. Vam estar-hi tres dies. Ens dedicàvem a fer passejades pel bosc amb les explicacions d'en Jean Philipe, a descansar estirats a les hamaques de la nostra cabanya, a degustar amb admiració les meravelles que ens preparava la cuinera i a explorar algun dels centenars de petits afluents de l'Approuague que ací en diuen criques.

Entrar dins d'un crique , amb el motor de la piragua apagat i la llum tamisada per les branques dels arbres que cobreixen tot el cel et fa despertar el teu instint d'aventurer. La sensació és entre la tensió de qui espera que passi alguna cosa que trenqui el so rítmic que fa el rem entrant a l'aigua i l'èxtasi més absolut que provoca la contemplació d'una obra d'art magnífica i espectacular. Tot l'indret és màgic, silenciós i misteriós.

L'últim dia, després de banyar-nos al riu, vam recollir les nostres coses i vam marxar cap a Regina. Allà nosaltres començàvem el nostre viatge cap al brasil.

A Regina vam agafar un autobús fins a Saint Georges, un petit poble a la vora del riu Oiapoque que és la frontera natural entre la Guaiana francesa i el Brasil, concretament l'estat d'Amapá.

De l'altre costat del riu hi ha la ciutat d'Oiapoque i l'única manera d'arribar-hi des de S. Georges és en piragua. Només baixar de l'autobús, un eixam de barquers van venir a recollir als quatre que volíem travessar el riu. El futur d'aquests barquers que passen gent i mercaderies d'un costat a l'altre de la frontera és una mica incert ja que s'està construint un pont per unir l'estat d'Amapà al departament de Guaiana. L'obra és fruit de la cooperació franco-brasilera encara que sembla que són els brasilers qui tenen més interès que s'acabi. Passant el riu amb la piragua vam veure els pilars del pont a cada una de les ribes, només falta la plataforma que el creuï. Una de les paradoxes és que d'Oiapoque fins a Macapá, la capital de l'estat, només hi ha una pista que la majoria de vegades és impracticable fins i tot pel 4x4.





Així vam començar doncs el nostre viatge al Brasil, pel nord. Havíem tingut informacions d'Oiapoque que ens feien témer el pitjor. Estàvem a una ciutat fronterera plena de comerços on van els guaianesos a comprar productes de tot tipus: alimentaris, de bellesa, de la llar i fins i tot per consumir molta cervesa i noies! Oiapoque tenia tots els punts per ser un lloc insegur i estresant.

En arribar al costat brasiler vaig pensar que tornarien a abordar-nos els xerraires, venedors o taxistes per dur-nos on fos o intentar treure'ns el que fos. Doncs no. Tret d'un noi amable i somrient que aixecant el polze ens dedicà un ben-vindos, ningú va reparar en nosaltres, tot i que amb les motxilles no hi ha cap possibilitat de passa desapercebut!

El primer que havíem de fer era anar a la policia a per fer-nos segellar el passaport i tot seguit volíem agafar un autobús cap a Macapá. A la comissaria mateixa ens van informar que ja no hi havia autobús fins l'endemà així que vam quedar-nos a dormir a Oiapoque, a l'hotel Filhos de Deus.

El nom de l'hotel em va sobtar, però de seguida, amb poc temps al Brasil, vaig poder comprovar que el fervor religiós allà és comparable al de la majoria del països musulmans que conec. Per tot arreu hi ha referències a Déu, a Jesús, a la verge... Als cafès, als cotxes, als vaixells, als hotels i fins i tot als bitllets on diu “Deus seja lovado”. El poble brasiler és molt religiós i aquest fet a facilitat la entrada de moltes esglésies, sobre tot del nord d'Amèrica.

Al matí següent finalment vam agafar un taxi 4x4 compartit amb dues persones més per anar fins la capital. El viatge va durar uns dotze hores. El primer tram és una pista de terra vermella que amb la pluja queda plena de fang i sots. És la única manera d'arribar a Oiapoque així que per allà transiten tant cotxes, que per força han de ser 4x4, com autobusos i camions de gran tonatge. Aquest trànsit, afegit a la condició de la via i a les pluges fa que hi hagin trams on es fa difícil imaginar que pot passar un cotxe. Tot i això vam fer el camí sense cap dificultat important.

Vam parar a dinar a un restaurant a la vora de la pista i vaig descobrir una altra cosa que m'agrada d'aquest país, els restaurants “a peso”. Al principi no ho entenia, però el nostre company de viatge m'ho va explicar, en un francès perfecte, molt amablement. És una espècie de bufet lliure, agafes tot el que vols en un plat i al final t'ho pesen, pagant el que et pertoqui segons el preu del quilo.

Després del menjar una altra agradable sorpresa, el cafè al Brasil és de franc i a més molt bo!

Finalment arribàrem a la part asfaltada del trajecte i en poques hores estàvem a Macapá.

Ja de nit ens vam instal·lar a l'hotel i el primer que vam fer va ser baixar cap al riu, volíem veure aquella mateixa nit el gran riu, el pare de tots els rius, el motiu del nostre viatge i qui ens havia fet anar fins allà, l' Amazones.

La vora del riu és un passeig molt animat ple de paradetes de menjar, bars, molta gent i molt de soroll. Un cop més, caminant per la ciutat vam sentir-nos segurs tot i semblar que érem els únics turistes estrangers a Macapá.

De nit no podíem veure l'altra riba del riu, però tampoc cap llum o cap indici de vida humana ens deixava intuir-la.

Recordo que en veure l'Approuage, a Guaiana, ja vaig pensar que els nostres rius eren molt, molt petits.... Ara, comparant-los amb l' Amazones, la desproporció es multiplica per desenes!

L'efecte de la marea hvia deixat uns quants vaixells sobre la sorra que al matí següent trobaríem surant preparats per fer la travessa del riu o per anar a altres ciutats o pobles que el voregen.

Aquí la majoria del transport és fluvial, els rius són carreteres i l' Amazones és la gran autopista que permet pujar fins i tot els grans petroliers transoceànics sense cap problema fins a la ciutat d'Iquitos, al Perú.

Així la vida transcorre sempre lligada al riu. El nostre viatge seria també un viatge fluvial, aniríem on el riu ens portés i viuríem al ritme del riu.


Macapá ens va servir per organitzar el viatge per l' Amazones i per fer una mica de contacte amb la vida brasilera. De seguida vam veure que aquí totes les ciutats són molt sorolloses, molt animades i un continu mercat. Centenars de paradetes que venen de tot, botigues plenes de gènere i de dependents, carrers plens de gent que compra i sobre tot música per tot arreu i a tot volum. Totes les botigues gran tenen un altaveu al carrer amb música a tope i moltes d'elles tenen també un locutor que va comunicant pel micro les ofertes i qualitats de la seva botiga. Per si no hi hagués prou embolic, pel carrers es passegen uns cotxes amb uns altaveus que també van fent propaganda dels locals comercials. Una bogeria! Un espectacle!

Mentre esperàvem el dia per agafar el vaixell que ens duria a Santarém, vam visitar les dues atraccions turístiques de la ciutat: el Forte de Sâo Jose i el monument Marco Zero.

El Forte és una fortalesa portuguesa bastant ben conservada que va ser edificada sobre tot per intimidar els possibles invasors que volguessin remuntar el riu. La estructura ens va recordar molt les fortificacions d'en Vauban i després el guia ens va confirmar que efectivament es va construir seguint l'estil de l'enginyer francès.

La segona visita, el Marco Zero, és un monument molt curiós que marca la línia exacta de latitud zero. Macapá és una de les poques ciutats al món que queda tallada per l'equador. El seu pas per la ciutat és una avinguda a un extrem de la qual hi ha un gran monument que marca el pas del paral·lel zero.

Així, en arribar a la capital d'Amapá, a més d'estar ja a la riba del gran riu, estàvem a l'hemisferi sud i, per tant, a l'hivern!

S'apropava el moment de començar el primer tram de la nostra petita remuntada de l'Amazones. Per comprar el bitllet del vaixell vam haver d'anar al port, a uns quaranta-cinc minuts en bus des del centre de la ciutat. Vam equivocar-nos de parada i una gent ens va indicar una drecera per poder arribar a les oficines de les companyies. El camí passava pel bell mig d'un barri de cases de fusta construïdes sobre pilons dintre del mateix riu. Els carrers eren passarel·les de llistons que deixaven veure l'estat de l'aigua que passava per sota, una veritable claveguera a cel obert. Petites cases amb hamaques penjant a l'interior, animals per les passarel·les o a l'aigua, nens jugant, fins i tot nens de mesos nus amb risc de caure a l'aigua i d'altres no tant petits que ja hi jugaven a dintre.... la vida en aquell poblet era ben segur del tot insalubre, inconcebible al nostre món, però tot i això no vaig veure en cap moment tristesa, ni en grans ni en petits, i no vaig sentir-me tampoc insegur o en perill, tot i que al principi no ho tenia del tot clar....


Finalment, el dia convingut vam agafar el vaixell. De tots els que van de Macapá a Santarén el nostre era un dels més petits, fet de fusta a l'estil tradicional. Feia el recorregut en trenta-sis hores, que finalment van ser més de cinquanta, fent oficialment dues escales. Dic oficialment perquè en realitat el vaixell agafava camins més petits per deixar algú a casa seva, per recollir mercaderies, per esperar alguna llanxa que duia passatgers o productes, una mena de “taxi col·lectiu” fluvial. Evidentment, els únics que estàvem sorpresos érem nosaltres, tothom sap que aquests vaixells petits, i de vegades els més grans també, fan tots aquests tipus de serveis “porta a porta”.

Al principi pensava que dos dies navegant se'm farien insuportables, però finalment hi ha tantes coses per observar que no va ser tant dramàtic.

Per començar, tothom va penjar les hamaques a la coberta. Per un moment semblava que estiguessin guarnint un envelat de festa major amb garlandes de tots colors. Nosaltres vam agafar una cabina per poder tancar les nostres coses, tot i que vista la familiaritat amb la que acabes tractant el passatge i la tripulació, potser no hagués calgut.

Dintre del preu del bitllet estaven inclosos els àpats. No sabíem molt bé com havíem de fer per menjar així que vam esperar. Abans de fer-se de nit la cuinera, una dona de poques paraules, va anar passejant-se per la nau per avisar que el sopar era a punt. Vam baixar a la coberta inferior. Allà, entaforats entre la cuina, els lavabos i el motor, hi havien una taula i dos bancs. Vam anar seient per torns i així vam sopar tots.

Em feia una mica la impressió de formar part d'una tripulació d'aquelles de les pel·lícules, menjant tots junts, sense dir res, colze a colze seguint el moviment del vaixell. La cuina no era de luxe, però el moment era bastant especial, fins i tot una vegada la cuinera es va enfadar amb mi perquè vaig seure a taula sense samarreta!

A part dels moments de menjar també hi havia estones per anar al bar, a la popa del vaixell. Al voltant d'un altaveu amb la música a tot volum, es reunien tripulació i passatgers per beure unes cerveses o jugar una partida de cartes.

L'espectacle, però, és el riu. L'aigua, la terra i tot el que passa entre les dues. El pas constant d'embarcacions, de vegades tant grans que et fan oblidar que ets a un riu. La vida a les ribes és present gairebé tot l'estona. Cases sobre pilons per evitar les crescudes, ramats de vaques allà on han talat el bosc per la pastura o petites cabanes delatades per la claror d'un foc al capvespre. Ocells que sols o en bandades creuen el riu o van d'arbre en arbre quan el bosc és espès, infinit...

L'espectacle és el cel que canvia de color a mida que avança el dia i dóna pas de nit a les constel·lacions del sud, desconegudes i fascinants.

Dos dies en vaixell per l' Amazones fan que puguis viure el riu, agafar, o intentar agafar la seva mida. Fer-te a la idea del que significa pel planeta sencer aquell cabdal de vida, entendre molt clarament i de manera contundent que aquí, com per tot arreu, “lo riu és vida”.


Santarém és una ciutat de l'estat de Pará, la capital del qual és Belém.

La nostra arribada va ser ben d'hora al matí. Al moll s'amuntegaven centenars de vaixells com el nostre atracats en fileres paral·leles, un enganxat a l'altre. Per anar del nostre vaixell fins a terra ferma vam haver de travessar-ne tres més!

De seguida vam buscar la parada d'autobús per anar a Alter do Chão. En aquesta etapa del Viatge ens quedaríem en aquest petit poble a la riba del riu Tapajós, un afluent de l'Amazones, reputat per les seues platges de sorra blanca i aigua turquesa. Sí, com si fos una postal del Carib!

Alter do Chão està situat a l'entrada del Lago Verde, un embassament natural que fa el riu. Durant la temporada seca, a marea baixa, apareix una llengua d'arena blanca just davant el poble. Per anar-hi, cal agafar una barqueta. La imatge és pintoresca. Al vespre, poc després que totes les barques hagin fet el camí de tornada, pots veure com la pujada de l'aigua va submergint taules, para-sols i fins i tot els “xiringuitos” mateix que han estat durant tot el dia plens de gent i de música.

Tot i ser una destinació bastant turística, Alter do Chão ha guardat l'encant d'un petit poble. Quan el sol comença a baixar, les terrasses de la plaça s'omplen de turistes i locals que volen gaudir d'una bona cervesa o d'un gelat. Els nens juguen sota la glorieta, i fins i tot, a la pista poliesportiva, s'està jugant un torneig de futbol. És com un vespre d'estiu a qualsevol poblet, animat, alegre, però alhora tranquil i relaxant.

Del poble mateix, vam anar un dia a visitar la ciutat de Santarém. Com totes les que coneixíem fins llavors, era molt sorollosa i caòtica, un altre mercat immens a la vora de l'Amazones.

Contràriament a Macapá, aquí es conserven algunes cases portugueses amb façanes enrajolades i motllures de colors vius i llampants.

Vam passejar-nos per carrers i places i vam comprovar el fervor religiós dels seus habitants que abarrotaven la catedral a l'hora de la missa, seguint-la fins i tot des del carrer.

Un lloc curiós de visitar a Santarém és el museu de Dica Frazão, una dona de noranta anys que ha dedicat tota la seua vida a la costura. És una modista una mica peculiar perquè només treballa amb teixits que ella mateixa fabrica utilitzant fibres naturals de la selva amazònica. El museu, envellit i kitsch, no tindria molt de valor si no fos perquè la mateixa senyora Frazão t'explica els models que hi ha a les vitrines, un per a la reina del carnaval, un vestit de núvia i fins i tot una còpia del que li va regalar a la reina Fabiola de Bèlgica!

Per acabar la visita, ens va revelar el secret de la seua vitalitat: fer un treball que t'entusiasma i ocupar la teua ment amb coses meravelloses, no és mal consell, no?


D'Alter do Chão també vam fer una excursió d'un dia a la reserva de Tapajós, una zona de bosc amazònic a la vora del riu del mateix nom.

En Jorge, un argentí que fa més de vint anys que viu al Brasil, ens va arranjar la sortida amb l'agència que ell mateix té a la plaça del poble. Vam estar un dia sencer pel bosc. Vam dinar a casa d'una de les famílies de caboclos que hi ha dintre de la reserva, i vam poder observar també els treballs que es fan que encara extreuen algunes comunitats indígenes.

El làtex és la saba d'un arbre amazònic que anomenen seringueiro. Només cal aplicar uns talls en diagonal a l'escorça del tronc perquè en pocs segons comenci a rajar el líquid blanquinós i enganxós que es recull en una cassoleta al peu de l'arbre.

Aquest líquid, que es diu borracha en brasiler, és el làtex, base del cautxú.

El descobriment de les propietats d'aquesta saba, va portar un temps d'abundància i esplendor al segle XIX, fent créixer ràpidament les ciutats, sobretot Manaus i Belém.

A finals del segle XIX, va començar a conrear-se a Àsia gràcies a unes llavors que algú va portar clandestinament de l'Amazònia, i això va fer que els beneficis del làtex baixessin en picat, portant a les grans fortunes de la borracha a la depressió i fins i tot a la ruïna.

Avui, algunes comunitats indígenes encara recol·lecten el làtex per fabricar objectes com tambors, bosses, sandàlies i altres productes que vénen sota la marca de cuir ecològic.


Un cop passats els nostres dies de descans i relax a Alter do Chão, ens disposàvem a emprendre un altre tram de viatge riu amunt. Serien tres dies més de Santarém a Manaus. Aquesta vegada amb un vaixell més gran, de casc de ferro i més ràpid. La cabina era més gran i amb aire condicionat, el bar era digne d'aquest nom i el menjador funcionava com un restaurant amb tiquets. Tot molt més modern i estàndard, però a la vegada, és clar, menys familiars que el nostre anterior viatge.

Durant aquest segon tram de riu vam tornar a gaudir de l'espectacle amazònic.

De dia els paisatges canvien depenent de l'ample del riu i de la vegetació de la vores.

Hi ha moments en que no es veu la riba d'enfront i pots oblidar per un instant que no ets a la mar. Els arbres es reflecteixen al riu se´r com un espill que trenca de tant en tant algun boto que surt per respirar. Els botos cor de rosa són dofins d'aigua dolça que viuen a l'Amazones. Pensàvem que seria difícil trobar-ne però des del vaixell se'n veuen molts, fins i tot alguna vegada una família sencera.

En un moment donat passem molt a prop d'un tram de la riba sud molt poblat. Casetes i ramats es succeeixen durant uns quants quilòmetres. A cada casa hi ha un piragua amb alguns nens que esperen el pas del nostre vaixell. Quan som a la vora d'ells s'acosten remant ràpidament cap a nosaltres. Al principi creia que ho feien per jugar amb les ones que provocava la nau, però de seguida em vaig adonar que la gent del vaixell tirava per la borda paquets amb galetes i altres llaminadures que els nens de les barques, mostrant una habilitat increïble amb el rem, s'afanyaven a recollir. Em va envair una sensació ben estranya. No sabia si m'agradava un acte així de paternalisme o de mendicitat, però d'altra banda veia que la gent que viatjava amb mi al vaixell no era necessàriament més rica que les famílies dels nens que recollien els paquets. Els qui llençaven semblaven divertir-se, i els pels que collien també semblava un joc. No ho sé, en tot cas va ser un moment curiós del viatge.

La coberta superior del vaixell era una gran terrassa a la que s'accedia per popa. A la nit asseguts a la fresca després de sopar, podíem observar la volta del cel gairebé a tocar de la ma. A la riba, de tant en tant, algunes llums de bombeta indicaven un petit poble o una casa de ramaders.

Els tres dies van passar amb calma, al ritme del riu. Finalment, a trenc d'alba van aparèixer a l'horitzó les llums de Manaus. Durant una bona estona vam estar navegant davant del port, fàbriques i magatzems fins arribar al moll de passatgers.


Manus és la capital de l'estat d'Amazonas. És una ciutat d'uns dos milions d'habitants i un gran port comercial del Brasil. Sembla increïble, després de passar tres dies al riu, que aquí, al cor de la selva amazònica, hi hagi una ciutat d'aquesta envergadura.

Només desembarcar vam agafar un taxi i ens vam dirigir a l'hostal on havíem quedat per començar la nostra sortida a la selva.

A Alter do Chão havíem contacta amb l'Antonio, un amazonenc que havia construït un petit lodge al riu Urubú, a tres-cents quilòmetres de Manus.

Vam agafar un autobús fins a un petit poble a tres hores de la ciutat on ens esperava una piragua que ens duria una hora riu amunt fins al lodge.

Vam fer el viatge amb una parella de Sant Cugat amb qui vam compartir també el guia durant els tres dies.

Al Xavi i a la Maria els agrada molt viatjar. Estaven fent una volta al Brasil i, com nosaltres, van decidir anar a Manaus per endinsar-se a la selva uns quants dies.

Quan contractes activitats organitzades sempre hi ha el risc de no congeniar amb els companys de grup. En el cas d'en Xavi i la Maria va ser una agradable sorpresa, vam riure i vam compartir experiències i consells d'altres viatges. Van ser uns excel·lents companys “d'aventura”.

La primera nit la vam passar al lodge, vam sopar les piranyes que havíem pescat aquella mateixa tarda. Jo pensava que pescar una piranya era molt fàcil, tirant l'esquer a l'aigua, un trosset de pollastre, haurien d'acudir centenars a devorar-lo de manera salvatge. Per no tenir cap experiència no va estar malament, en vaig pescar dues, però no és tant fàcil. Vam haver d'esperar i canviar de lloc per trobar-les. Tot i això, el nostre guia, en Cristobal, en va pescar unes quantes.

En Cristobal va néixer a Iquitos però ja fa vint anys que viu al Brasil. De temperament tranquil i pausat i trets totalment indígenes, va saber fer-nos viure els misteris els misteris de la jungla amb molta destresa. Li agradava explicar històries de turistes i jaguars que ataquen a la nit o de aranyes gegants que et cauen a sobre mentre dorms... un munt de relats que, sense haver de ser del tot certs, afegien emoció cada cop que sortíem amb ell.

Després de menjar les piranyes vam sortir, a nit fosca, a veure si trobàvem algun caimà pels igarapés del voltant.

Igarapé és una paraula tupi-guaraní que vol dir “camí de barca”, és una part inundada de la selva que es pot recórrer amb una piragua, una espècie de canal que desapareix a l'estació seca.

Al Cristobal no li agradava el motor, així que vam haver de remar.

El passeig per l'igarapé, tot i que no vam veure cap caiman, va ser màgic. Remar sortejant les copes dels arbres, en silenci, amb l'única claror de les cuques de llum i de la lot que de tant en tant enceníem i el soroll del rem entrant a l'aigua donava un aire misteriós al passeig.

Tornant al lodge, abans d'anar al llit, ens va ensenyar una aranya d'un pam que estava al tronc d'un arbre just al costat de les habitacions... un bon incentiu per anar a dormir tranquil!

Al dia següent al matí vam fer una passejada per la selva, sota la pluja. En Cristobal ens va mostrar diferents arbres que s'utilitzen els indígenes per gairebé tot, per fer torxes, per curar la malària i fins i tot l'arbre d'on s'extreu el Vicks vapor rub.

Després de dinar vam agafar la piragua i tots cinc ens vam dirigir cap a un altre igarapé a la vora del qual acamparíem per passar la nit.

El lloc ja està una mica preparat, un petit pla amb una estructura de troncs mig muntada on només vam haver d'afegir una lona i penjar les hamaques.

En Cristobal ho va començar a preparar tot, va fer un foc, va obrir el pollastre i el va travessar per unes branquetes que havia tallat amb el seu matxet i va posar l'olla al foc amb aigua i arròs. A l'hora de remenar... no teníem cullera, cap problema, el matxet, una branqueta i en un obrir i tancar d'ulls ja podíem remenar l'arròs!

Després de sopar de seguida vam anar a les hamaques.

La nit a la selva fa córrer la imaginació. La foscor, els sorolls i les històries que havia explicat en Cristobal em feien sentir tota l'estona passes d'algun animal que s'apropava a nosaltres. Segurament algun mamífer va rondar a prop del campament... Tot i això, i a més de sentir una cerat emoció, la nit va ser tranquil·la.

Al matí, després d'esmorzar al campament, vam tornar remant al lodge. Una dutxa, una mica de descans i, després de dinar, ens vam preparar per tornar a Manaus.

Aquells tres dies van ser un bon descans i una bona aproximació a la realitat de la selva.

És difícil endinsar-se a l'Amazones sense passar per una agència, però es pot triar entre les desenes que s'ofereixen a Manaus per exemple. La que vam escollir nosaltres, a més de ser seriosa i mol eficient, ens va fer entrar una mica al mode de vida dels pobles indígenes i al coneixement de la selva. De tota manera tres dies és un petit tastet que et deixa amb la sensació de haver fet “visita de turista” i amb ganes de conèixer més. Caldrà tornar, doncs.


De la tranquil·litat de la selva al soroll, la gent i el caos de la ciutat.

Vam quedar-nos un parell de dies a Manaus per viure una mica la bogeria de la capital d'Amazonas i per anar a veure l'encontre de les aigües.

Manaus, de fet, és a la riba del Rio Negro, just on es troba amb el Solimões, que és el nom que reb l'Amazones de la frontera amb el Perú fins a Manaus.

E l Solimões és de color marró degut al sediments que arrossega en suspensió i el Rio Negro és de color fosc. En el moment que es troben les aigües dels dos corrents van paral·lels sense barrejar-se durant quinze quilòmetres. És un fenomen curiós i molt espectacular però fàcilment explicable. La diferència de densitat, velocitat i temperatura de les aigües fan que no es confonguin l'una en l'altra fins bastant avall de Manaus.

A la ciutat, a més de la vida mateixa dels carrers i les places, no hi ha molt a veure. Algunes cases de l'època d'esplendor de la borracha han quedat dispersades entre altres construccions més moderns d'un gust relatiu. Al barri del port s'estan restaurant alguns edificis importants com el mercat o alguna casa colonial, però la veritable estrella de Manaus és el Teatro Amazonas. Durant els anys d'abundància, les grans fortunes del làtex van fer construir un teatre a l'estil dels de totes les capitals europees al que era llavors una petita ciutat al mig de la selva amazònica. Els materials, de les teules de la cúpula fins als marbres de les sales, passant per les làmpades de Murano, es van portar en vaixell des d'Europa travessant l'oceà i remuntant el riu. Fins i tot algunes fustes locals que es van utilitzar van ser enviades a Portugal per ser esculpides i retornades després a Manaus.

El resultat d'aquesta empresa titànica és una mole impactant al mig d'una gran plaça, una façana rosada al pur estil europeu i una sala fantàstica de decoració exquisida que et fa oblidar instantàniament on ets realment.


Manaus va ser l'emplaçament més occidental del riu on vam arribar.

A partir d'aquell punt el nostre viatge començava a ser de retorn.

En un parell d'hores de vol ja estàvem a Belém, la capital de l'estat de Pará i el gran port de la desembocadura del gran riu.

Belém és exactament a la riba del Pará que s'uneix a l'Amazones abans d'obrir-se al mar.

Al nord de Belém es troba la ciutat de Macapá, on vam començar el nostre viatge fluvial, i entre les dues ciutats l'illa de Marajó, una illa més gran que Suïssa i molt poc habitada.

Vam anar a passar tres dies a Marajó, a la Fazenda do Carmo.

Les fazendas són explotacions agràries de gran extensió que es dediquen bàsicament a la cria de vaques i búfals. Algunes, com la del Carmo, també acullen turistes. La peculiaritat d'aquesta és que l'edifici principal és l'original del segle XIX i que està situada en un lloc bastant apartat, però molt privilegiat.

A més del lloc, la Fazenda do Carmo compta amb uns altres interessos especials: la gent i la cuina. L'amo, en Cláudio, ens va fer gaudir tant com ell de les passejades, la seua dona, la Circe, i la cuinera, la rosa, ens van cuidar com si fóssim veritablement de la casa i ens van oferir a taula autèntiques meravelles a base de productes propis de la fazenda, carn i formatge de búfal, sucs de fruites, pão de queijo, dolços i pastissos exquisits...

Durant els tres dies vam poder fer una mica de tot: passejar de nit pel riu per observar serps, caimans i altres animals, excursions amb cavalls i búfals, etc.

Vam sortir a la tarda amb cavalls fins a la casa dels vaquers que s'encarregaven del ramat. Durant el camí, en Cláudio, de tant en tant, ens animava, nosaltres i els nostres cavalls, per fer una mica de galop. La velocitat i el soroll dels cavalls corrent pel fang em provocaven una agradable sensació de llibertat. Després de visitar els vaquers i la seua família, de tornada cap a la fazenda, la nit ens va sorprendre. La foscor va deixar aparèixer els estels damunt els nostres caps. Poc temps després, centenars de cuques de llum van començar a fer-se veure arran de terra, com si volguessin fer competència al firmament.

Entre tantes passejades, encara vam tenir temps d'aprofitar la bassa-piscina per refrescar-nos i descansar. La Fazenda do Carmo va ser el lloc ideal on carregar bateries per acabar el nostre viatge pel Brasil.

Abans de tornar a Guaiana, ens quedava tot un dia a Belém. No podíem deixar de visitar la ciutat que va ser una veritable metròpoli durant el bum del cautxú i la primera ciutat del Brasil a proclamar la República declarant-se independent de l'imperi portuguès.

El més característic de Belém és el mercat de Ver o Peso. A la vora del riu, al costat del port, un gran edifici blau amb una torre a cada cantonada fa de mercat del peix. Al moll mateix, alguns pescadors venen el que han pescat la nit anterior, i a l'altre costat de l'edifici s'entén la resta del mercat. Centenars de paradetes agrupades per especialitat: aviram, herbes, filtres d'amor i bruixeria, sabons i perfums, verdures, gambes i tota una part amb petites barres on pots tastar la versió fast-food del menjar brasiler.

Com totes les ciutats que vam conèixer, Belém era un gran mercat, però Ver o Peso en concret té un encant especial, una atmosfera d'altres temps encara viva que el manté actiu. A més a més, contràriament al que ens havien dit, vam poder passejar-nos-hi sense problemes, sense sentir-nos observats ni amenaçats en cap moment.


Al taxi, anant cap a l'aeroport de Belém, ja vaig començar a tenir la sensació del final del viatge. Tot i que encara ens quedava una setmana a Guaiana, el fet de deixar el Brasil em provocava un sentiment ambivalent. Com sempre, un cop que ja no em trobava estrany al país, que podia gaudir sense prejudicis ni excés de prevenció de la gent i els llocs, ja era hora de marxar. Això sempre em posa trist.

D'altra banda la sensació d'haver descobert un lloc meravellós, ple d'experiències positives, de records i imatges per gravar, em reconforta, em consola i em posa content pensant quant he après i quant em pot ensenyar encara aquest país.

Així, amb aquest regust agredolç, sentint el soroll dels motors de l'avió preparat per enlairar-se, el cor m'envia un missatge clar, fort i sense dret a rèplica: tornaràs!






Un cop a l'aeroport de Cayenne, vam llogar un cotxe i vam anar fins a la frontera amb el Surinam, l'antiga Guaiana holandesa, al nord del país.

Vam passar quatre dies a Awala-Yalimapo, un municipi amerindi de l'ètnia Kali'na, una de les moltes que encara mantenen llengua i costums al departament d'ultramar.

La platja de Yalimapo és coneguda per ser el primer lloc al món de posta de les tortugues llaüt. En teoria, estàvem en època d'esclat dels nius. Quan baixa la temperatura les tortuguetes dels nius que ja tenen seixanta dies surten a la superfície i comencen una veritable cursa de subsistència fins a la mar. Depredadors, obstacles i de vegades alguns humans els ho posen difícil, però les que finalment arriben a la mar mai més oblidaran aquella platja, i quan siguin adultes aniran al mateix lloc a pondre.

No vam veure cap naixement, tot i que vam intentar-ho a trenc d'alba, a la posta del sol, a nit fosca... De tota manera, és un plaer passejar-se per una gran platja quasi deserta veient sortir o pondre's el sol, o sentir la mar a les fosques amb la sola llum que fa la lluna reflectint-se a l'aigua.

El que sí que vam veure van ser desenes de nius destrossats pels gossos per menjar-se els ous i fins i tot vam reconèixer les petjades d'un jaguar que es devia haver passejat per la platja aquella mateixa nit buscant alguna tortuga ponedora.

D'Awala-Yalimapo vam anar a visitar Saint Laurent du Maroni, una petita ciutat a la vora del Maroni, el riu que fa de frontera entre Guaiana francesa i Surinam.

Saint Laurent va néixer com a centre de reclusió dels delinqüents “irrecuperables” de França. Tots els condemnats als treballs forçats complien la seua pena a l'altra banda de l'Atlàntic. Els mateixos presos van construir el camp de deportació i la resta de la ciutat on vivien els funcionaris penitenciaris.

Vam visitar la presó i és impressionant veure les condicions de vida dels qui hi complien condemna, però el més impactant per mi va ser assabentar-me que tot aquest penal va funcionar gairebé fins els anys 50. El camp de Saint Laurent va donar moltes històries i moltes llegendes, com ara la de “Papillon”, un injustament condemnat que va intentar escapar-se diverses vegades, i que un cop alliberat va instal·lar-se al barri colonial de Sant Laurent, on vivien els alliberats. Ja en llibertat, va escriure un llibre explicant la seua història barrejant-la amb la d'altres presos, i així va ser conegut a tota França convertint-se en un mite, una llegenda “du bagne de Saint Laurent”. El guia ens va mostra la seua cel·la on ell mateix va gravar el seu nom: PAPILLON.

Avui, Saint Laurent és una petita ciutat amb molt d'encant.


Els últims dies els vam passar a Cayenne, a casa de Mme. Monique, que no vam veure perquè estava de vacances a Iguaçu.

A Cayenne vam aprofitar per preparar la nostra tornada a Europa, descansar i passejar-nos pels carrers del centre. Cinc setmanes més tard, tot era diferent. Cayenne em semblava una ciutat molt tranquil·la, neta i ordenada comparant-la amb les del Brasil.

Vam sortir a fer alguna excursió pel bosc per observar gravats amerindis a les roques, i vam fer una visita molt interessant al centre espacial europeu a Kourou, uns quants quilòmetres al nord de Cayenne. La proximitat a l'equador, l'absència de ciclons i el fet que les trajectòries no sobrevolessin cap població van fer de Kourou la ciutat escollida per convertir-se en el centre de llançament de l'agència espacial francesa que fins l'any 62 estava al desert d'Algèria. Amb els anys, la base va esdevenir el Centre Espacial Europeu.


Un cop a l'aeroport de Cayenne, esperant l'hora de volar, un munt de records em vénen al cap.

Cansat del viatge però ple de bons moments i d'aprenentatges, miro per la finestreta com s'enlaira l'avió.

Tot el que veien els nostres ulls, fins a l'infinit, estava recobert d'una capa espessa i atapeïda de selva.






3 de maig del 2010

DELTA DE L'EBRE | maig 10



Uns dies al delta sempre són una bona teràpia. Bon menjar, paissatges impressionants, colors, sons i els reflexes als capms d'arrós....
Aquest cop a Sant jaume d'enveja hem descobert un bon lloc per quedar-se, les Barraques del pas.

10 de gener del 2010

QUÉBEC | Nadal 09/10




La veritat és que, encara que ja era la tercera vegada que aterrava a la ciutat de Montréal, per mi era com començar un viatge per un país desconegut. Tot era familiar, l'amabilitat de la gent, l'accent divertit i de vegades incomprensible del francès americà, el cafè aigualit i els muffins gegants... Però hi havia dues coses que feien que tot canviés: la temperatura i el color blanc. Tot era tal i com recordava però recobert d'una capa blanca i un fred gèlid que feia canviar el decorat. la sensació era una mica com entrar en una casa on fa molt de temps que no viu ningú, tot és fred i tapat amb uns llençols blancs que deixen que endevinis el que hi ha a sota.
El so és també especial. Aquell so esmorteït de quan neva és constant.
A poc a poc vaig anar descobrint que, tot i les baixes temperatures, els quebequesos segueixen sent gent encantadora, xerraire i amable que a l'arribada de l'hivern aprofiten les festes per viatjar a latituds més càlides. És per aquest motiu que molts ens van preguntar què fèiem allà passant el Nadal si érem de Barcelona. Quan els contestes que no és el primer cop que ets al país ho entenen tot. A Québec tothom intenta escapar una mica del fred però a la vegada tothom és molt orgullós de tenir "el millor hivern de món" i és per això que els agrada que vinguem a conèixer-lo.
La veritat és que, tant dintre de les ciutats com al camp, és espectacular. Les imatges de ciutats i pobles nevats plens de llumetes de Nadal que tantes vegades hem vist a les pel·lícules americanes, es torna de cop realitat. Un Nadal de pel·lícula.
També em va sorprendre l'organització de tota una societat que viu gairebé una tercera part de l'any sota la neu. Les carreteres no es tanquen gairebé mai. Al primer floc de neu un exèrcit de llevaneus surt per tota la xarxa i no deixa que es col·lapsin autopistes ni carreteres secundàries per la neu. Fins i tot a les ciutats uns petits llevaneus netegen les voreres. I fins i tot, perquè tot segueixi el més normalment possible, a Montréal han creat la xarxa subterrània més gran del món, que et permet passejar-te pel centre de la ciutat, fer les teves compres, anar a treballar, a prendre alguna cosa o al teatre, sense haver de sortir al carrer.

Ara els meus records del Québec seran també de color blanc i sobre tot entendré millor en Gilles Vigneault quan canta al seu país...