[ pots veure aquí les fotos: https://picasaweb.google.com/107456933551105213043/BRASIL2015?authuser=0&feat=directlink
pots veure aquí els instapics: https://instagram.com/explore/tags/sitobrasil15/ ]
pots veure aquí els instapics: https://instagram.com/explore/tags/sitobrasil15/ ]
Aterrem a São Paulo, agafem el cotxe i fugim de la ciutat.
De fet, l’objectiu últim d’aquest viatge és conèixer el Pantanal brasiler i aprofitar el camí per descobrir diferents estats del Brasil. Així, la primera nit del viatge la passem a Ilhabela, una petita illa a l'estat de São Paulo que ens ajuda a aclimatar-nos lluny del brogit de la megalòpoli.
Al matí resseguim la costa i arribem, ja de nit, a Rio.
Sembla que el mite es confirma. Rio és samba, nit, bellesa, joventut... els carrers del barri de Lapa ens reben amb les voreres desbordades de gent que beu, menja, balla o fa rogle per seguir un grup de capoeira. Música, riures, llum i molt de moviment. Un espectacle.
Un cop instal·lats a l'hostal, a un petit carrer empedrat al turó del barri de Glória, la vista sobre la ciutat em fa intuir el que descobrirem al dia següent.
He visitat moltes ciutats que podrien semblar Rio. Ciutats grans i sorolloses amb aires colonials i reminiscències de temps gloriosos passats. A més Rio en molts moments ens transporta a Lisboa, els barris alts als turons, la Baixa monumental, l'empedrat de les voreres... Però, sens dubte, la capital carioca és la millor ubicada de totes.
Pujar al Cristo de Corcovado o al Pão de Açucar ens talla l’alè. La immensa badia que ocupa la ciutat es desdibuixa en desenes d'illots que semblen la rèplica dels turons que ressegueixen la costa units per llargues bandes de sorra daurada. Copacabana, Ipanema....
Fins on ens arriba la vista s'estén la ciutat. Sembla que les favelas vulguin conquerir el morros i que la sorra de les platges faci de mur de contenció, evitant a les torres d'habitatges caure a l'oceà. Una tensa lluita entre la ciutat i la natura. I quan tornem els peus arran de mar, veiem que és la natura qui guanya. Els carrers i avingudes són plens d'arbres monumentals que estiren les seves lianes cap al sòl per aferrar-se a la terra que els pertany. Als bells edificis, sobre els terrats de quioscos i tendals improvisats, o, fins i tot, sobre els fils de la llum, les plantes epífites van reconquerint territori. I fins i tot els micos es passegen sense complex per alguns barris de la ciutat.
Rio són moltes ciutats en una, i com veurem durant el viatge, és el Brasil condensat. Contrast, art, cultura, gent i natura.
Poc després de deixar Rio, unes imponents parets de roca ens donen la benvinguda a l'estat de Minas Gerais, un estat poc conegut però molt important per entendre la realitat i la història del país.
Aquest territori, com el seu nom ens desvetlla, agrupa les poblacions que van créixer al segle XVII al voltant de les mines d'or i diamants que enriquiren la corona portuguesa.
I aquí, envoltats de selva i al bell mig del tròpic, descobrim tresors barrocs que ens deixen bocabadats cada vegada que entrem a una església.
La riquesa que generaven les mines i la influència de l'art europeu van generar a Minas Gerais el més important moviment barroc d'Amèrica llatina.
També aquí va germinar una elit intel·lectual que va ser la llavor de la independència del Brasil.
Després de la febre de l'or i els diamants, moltes poblacions van quedar lluny dels centres de poder de la costa i oblidades pels inversors i especuladors. Avui, aquest oblit ens regala joies com Tiradentes, Mariana o Ouro Preto on les façanes colorides s'arrengleren formant carrers empedrats i costeruts que gairebé sempre acaben coronats per una església monumental. Enmig de la massa de turistes, però, ens sembla respirar la realitat d’aquestes ciutats que avui encara són reals i que van aturar-se en el passat.
Seguim el viatge endinsant-nos en la terra natal del Nobel de literatura Jorge Amado, autor del llibre que m'acompanya aquest viatge "Els vells mariners"
Abans de conèixer la seva vila natal, Ilhéus, passem uns dies a la platja en una petita ciutat de la costa, Trancoso. De dia la sorra blanca i el blau de l'oceà, de nit passeig pel Quadrado, una espècie de camp verd que fa de plaça vorejat de casetes de colors vius que fan destacar, encara més, el blanc dels murs enblanquinats de l'església de São João. La nit enfosqueix la plaça que només s'il·lumina amb les llums suaus de les terrasses on músics, clients i passants omplen de serenor l'ambient.
L'estat de Bahia rep el seu nom del lloc on es situa la seva capital, Salvador. Un cop més l'enclau de la vila és indescriptible. A l’entrada de la Bahia de todos os Santos, els mariners portuguesos van trobar l'aixoplug de les aigües tranquil·les i van decidir establir-s’hi fundant la que seria la primera capital de Brasil. L’extracció de minerals preciosos a l’inici i les grans plantacions de cacau i sucre més endavant, van alimentar la barbàrie de l’esclavatge. Centenars de milers d’africans desembarcaven a la badia de Salvador per treballar de sol a sol al camp o a les mines. És per això que Salvador és una ciutat d’aspecte colonial portuguès quan mires els edificis i els costeruts carrers empedrats, però d’aspecte africà si et fixes en la seva gent. El color de la pell, la capoeira i els altres balls i músiques omnipresents al barri antic, el sincretisme religiós que va crear els orixás de la religió cordomblé i fins i tot un petit museu dedicat al Benín (quants records!) ens fan sentir gairebé com a l’Àfrica negra que recordem.
L’antiga ciutat és a la part alta d’un turó i un cop més sembla un retall del passat. El barri més popular, i turístic, és el Pelourinho, on de dia es barregen autòctons i turistes i on, un cop s'amaga el sol, la música inunda carrers i places. Grans i joves ballen al ritme de la salsa i altres músiques que tothom coneix.
Deixem Salvador amb el gust amarg de la notícia que enceta el llarg viatge. Si no puc estar al teu costat, no se m'acut un lloc millor per acomiadar-te, ben a propet del paradís. Boa viagem...
I seguim el nostre periple per Bahia visitant la Chapada Diamantina.
Tot el que avui és el parc natural va ser una zona d’extracció de diamants. Aquesta activitat va ser molt intensa durant segles fent desaparèixer per complert la vegetació de la zona. L’arribada de centenars d’homes per treballar-hi, els garimpeiros, va cobrir una de les valls de tendes de campanya improvisades amb llençols blancs. Avui, en aquell lloc hi ha la vila de Lençóis.
Ara, vint anys després de prohibir l’extracció i protegir la regió, la natura es torna a presentar amb tota la seva exuberància. Els diamants han donat pas a l’ecoturisme.
El vent i l’aigua han foradat el terreny calcari en milers de coves i avencs que amaguen llacs sorprenents d’aigua blava i transparent.
Pugem al morro del Pai Inácio per regalar als nostres ulls un espectacle aclaparador, infinit.
El nostre proper destí és Brasília, la capital federal.
Passem dos dies a la carretera travessant grans planes de cotó o cereals només trencades per algunes illes d’arbres on s’amaguen les fazendas.
De mica en mica van apareixent poblacions i carreteres indicant que ens apropem a la ciutat capital que fa tan sols cinquanta anys no existia.
Brasília és una barreja de la megalomania d’un president i els projectes innovadors i socialment revolucionaris d’un grup d’arquitectes avanguardistes encapçalats per Niemeyer.
En l’actualitat totes dues coses s’han diluït i la ciutat ha passat a ser una capital funcional, molt poc humana en les seves dimensions globals però amb molta qualitat de vida per als habitants en les distàncies curtes, dins de les unitats d’habitatge projectades com a petites ciutats gairebé autosuficients.
La capital federal és un experiment digne de visitar per entendre com, en un moment donat de la història del país, els brasilers volien i es podien mostrar al món com la punta de llança de la modernitat americana.
El dia després reprenem el viatge cap a Mato Grosso do Sul, l’estat del Pantanal.
El Pantanal brasiler és l’extensió d’aiguamolls més gran del món. Unes maresmes que s’estenen per dos estats del Brasil i una part de Bolívia.
Nosaltres visitem l’estat de Mato Grosso do Sul que es va separar de Mato Grosso l’any 1975 i on avui hi ha un moviment que reclama un nou nom per l’estat: Pantanal.
Per començar a conèixer la realitat natural de la regió passem dos dies a la ciutat de Bonito que és referent d’ecoturisme a tot el Brasil i on podem nedar rodejats pels mateixos peixos que trobem després exquisits al plat.
També ens apropem a Corumbá, una ciutat a la riba del riu Paraguai que fa fronterera amb Bolívia. No hi ha res especial a fer a Corumbá, no és una ciutat gens turística. El principal atractiu és passejar-se pels seus carrers en quadrícula i baixar al port a recórrer el passeig de façanes acolorides gaudint de l’espectacle del sol quan s’amaga a l’altre costat del riu.
Per arribar al nostre destí final agafem l’antiga carretera de Corumbá a Campo Grande que ara creua el parc natural del Pantanal. Travessem desenes de ponts de fusta que ens serveixen de talaia per observar els caimans prenent el sol a la riba de les llacunes que queden durant l’estació seca. Creuem el Paraguai amb una barcassa que ens espera a una petita aldea de casetes de fusta construïdes sobre pilars per salvar la crescuda del riu a l’estiu.
Finalment arribem al Refúgio da Ilha, una fazenda a la vora del riu Salobre on passarem uns dies de tranquil·litat coneixent el medi del Pantanal i descansant del llarg viatge que ens ha dut fins aquí.
Dediquem el dia a fer passejades a peu, a cavall o en barca pel riu. Com som a l’època seca, el nivell d’aigua és més baix i és fàcil l’observació d’animals.
A cada instant el guia ens senyala un nou ocell, un altre rapinyaire, un ós formiguer, el tamandua, que ens deixa bocabadats, una llúdriga gegant, caimans a centenars….
Quan marxa el sol, abans de l’exquisit sopar, ens queda temps per recordar el viatge, repassar les fotografies i llegir.
I allà llegeixo les últimes paraules del llibre que m'ha acompanyat tot el viatge, just quant estem a punt d'acabar-lo.
Alço els ulls i observo amb atenció el paratge que m'envolta. Intento retenir a la memòria aquest remot indret de la conca del Paraguai que tantes vegades m'ha d'ajudar un cop retornat a casa.
A Els Vells Mariners, Jorge Amado relata com el capità Moscoso de Aragão ha de comandar un vaixell de Salvador de Bahia a Belém de Pará. Del pont estant, l'escriptor, per boca del capità, descriu la gent que ocupa la nau i com estan distribuïts segons les cobertes. Així, amb la senzillesa del geni, Amado explica també com és aquest país gegant i meravellós.
Gent de molt diferent condició que, sense barrejar-se, viatgen junts, amb un mateix destí, per costes, platges, ciutats i pobles de bellesa indescriptible.
Les cobertes de primera són com els centres històrics d'algunes ciutats, nets, il·luminats i ben restaurats, plens de palaus i grans cases de façanes cridaneres i opulents. A la zona comercial, com a les cobertes de segona on viatgen artistes, estudiants i comerciants, el que mana és el soroll, l'activitat frenètica, l’anar i venir de gent que entra i surt de les botigues, les rialles dels joves que tornen d'escola, la cridòria d'algun venedor ambulant, la música per tot arreu.... I a les cobertes més fosques, les que no reben la visita de cap viatger i on el capità fa la seva de rigor, es fa real la colpidora descripció que fa el geni dels passatgers que tornen cap al llunyà i àrid Sertão després d'haver provat, sense èxit, una vida millor a la capital.
I amb aquesta visió del país que ens ha acollit, comencem el retorn.
Dona Áurea, la mare d’un amic, ens acull a la seva casa de Campo Grande, la capital de l’estat. Passegem pel parc de les nacions indígenes, on les capivaras es passegen a centenars, i visitem el museu que recull i mostra, de manera clara i entenedora, la diversitat dels pobles amerindis que habiten el Pantanal.
Després d’un café-da-manha fantàstic que ens ofereix la nostra amfitriona, deixem finalment el nostre cotxe a l’aeroport i agafem un avió cap a São Paulo, la més gran ciutat d’Amèrica del Sud.
I la capital paulista ens fa tornar a la realitat. Soroll, contaminació molta gent i molts contrastos. Dels grans edificis de vidre de l’avinguda Paulista fins a les desenes d’indigents que viuen als carrers del casc antic, São Paulo mostra al visitant, sense el filtre de la preocupació turística, la realitat del país on hem viscut durant aquest mes llarg. També al mercat reconeixem el Brasil, pels productes, per la gent, per la manera de relacionar-se, pel menjar...
São Paulo ens fa tornar els peus a terra després d’uns dies al paradís i ens recorda que en poques hores tornarem a la vida ràpida de la nostra ciutat.
És el segon viatge que som al Brasil i encara ens queden moltes coses per conèixer. Fa cinc anys quan deixàvem l’aeroport de Belém vam proposar-nos tornar.
Ara volant cap a casa renovem la promesa.
Até logo!
