Baixem de l'avió i anem a buscar el cotxe.
No hem avisat de la nostra arribada i sembla que els haguem sorprès. Desprevinguda i una mica estressada, la noia de l'agència es confessa: - Avui és es primer dia de sa temporada... em falta una mica de rodatge.
I així, des del primer minut a s'illa fins el dia que marxem, tinc la sensació incòmoda de quan arribes massa d'hora a algun lloc.
A Vila, que és el reflex i l'altaveu de l'illa, tothom es prepara per l'estiu. Pinten façanes, arreglen carrers, obrin terrasses i botigues. Tota la ciutat és com un amfitrió adormit que de sobte recorda que ha de rebre un convidat molt sofisticat. S’afanya a arreglar la casa amb una barreja de mandra i il·lusió per rebre el cosí ric que ve del nord.
Però només cal sortir de la Capital i fer un quants quilòmetres terres endins per confirmar que, per sota d'aquesta façana de modernitat que irradia la ciutat, a Eivissa encara es pot endevinar una forma de viure ancestral, una realitat eterna.
Tot i que aquí també va aparèixer la febre del maó, la manera de construir tradicional no s’ha abandonat mai. L’esquitx constant de petits blocs emblanquinats donen una imatge de territori encara viu. Només unes quantes cases al voltant de l’Església anuncien que ens acostem a un poble. I ara que és Setmana Santa podem assistir a Sant Carles a una tradició secular. Dónes, homes i joves preparen, a una de les capelles laterals del temple, el que serà durant els dies de la Passió el monument d’exposició. Centenars de flors i desenes de testos de blat germinat, decoren un petit sagrari. Un esclat de color i perfum que un cop més ens recorda que potser encara aquí es viu una mica “com abans”.
Només uns metres enllà, mentre els més devots es preparen pel via crucis, els vinguts de fora o els més descreguts fan petar la xerrada bevent herbes a Ca n’Anneta. Més que un bar és una institució. És a l’hora la taverna, la estafeta i el centre social del poble. Han passat anys i generacions i Ca n’Anneta encara és allà, just al costat de l’Església, de camí as Pou des Lleó.
Ja de nit, sota el mantell dels estels i la llum plena de la lluna, sento que l’illa em diu a cau d’orella: sóc aquí, sóc real i autèntica, i ho seguiré sent mentre em mantinguis al teu record, al fons dels teus pensaments, somnolent però preparada.
