Fent
el gest d'abraçar un pi centenari sento, en veu baixa:
Si
les branques m'ajudessin a escampar el meu saber per tota l'illa, de
les neus que engreixen l'Ascu fins les platges de Porto Vecchio,
t'explicaria la història d'aquesta gent.
Tantes
vegades presa però mai dominada. Genovesa, aragonesa, francesa...
Però sempre corsa.
Si
el vent fos la música de les meues paraules sentiries la cançó
dels pobles que, envoltats de murs o enfilant-se a muntanyes i
penya-segats, es defensaven del mal que arribava del mar.
Els
mateixos que van construir ponts i camins sinuosos i estretes per
apropar-s'hi.
Si
la meua copa fos un flascó, et faria sentir el preuat perfum del fum
que asseca les castanyes per fer-ne d'elles farina i de la farina pa.
El
pa que ha criat durant generacions els hòmens i les dones d'aquest
país.
Si
pogués alliberar les meves arrels de la terra et duria a passejar
pels carrers empedrats que pugen al castell de Corte, on vam ser
lliures.
Jugaríem
a petanca a la plaça Paoli o prendríem un cafè en alguna terrassa
de Bastia.
Si
tingués centenars de rames podries comptar les torres que esquitxen
la costa, vigilant qualsevol enemic que vulgui dominar aquesta terra,
o acomiadant qualsevol fill seu que vulgui dominar el món.
Si
la saba que m'alimenta fos sang, sentiries els batecs del meu cor
cansat que, tot i escoltant els cants dels hòmens al congost de la
Restonica, pensa, sense esperança, que la bella terra que el va
veure nàixer, segles fa, ja mai serà senyora del seu futur.
Si
pogués sentir què diu el poble ja no entendria els meus fills, ni
els meus nets...
Si
pogués cridar de la meva soca estant!
