MALÀISIA | Nadal 14/15

Lluny, a una ciutat hostil i enrevessada, difícil d'entendre. El cel gris i la nit no em van ajudar. Els edificis més alts amaguen els últims pisos dintre dels núvols i el tren elevat sembla viatjar suspès a l'aire, donant-li a l'escena un toc de pel·lícula futurista. Com per donar més misteri, de sobte, apareixen entre la boira les torres Petronas, símbol inequívoc del miracle econòmic de Malàisia. I per acabar el dia, el cel ens recorda qui mana en aquestes latituds i ens regala una pluja tropical com feia temps que no havia vist. Potser, tal com pensava, Àsia es revelava un lloc massa allunyat del meu referent.

El segon dia visitem el centre històric, i sembla que el sol vol recuperar el seu protagonisme. Així, endinsant-nos a la part més humana de la vila podem descobrir el caràcter multi-cultural i pluriètnic de la capital que reflexa la realitat del país a la perfecció.

Poca poc van apareixent els somriures agraïts i sincers dels malais que ens auguren una estança tranquil·la. I així, tot d'una, la ciutat esdevé diàfana i clara.

El primer cop que visitava el sud-est asiàtic em servia, sense ser-ne conscient, per recuperar vivències d'altres llocs i recol·locar-les per crear el patró de descoberta del que segurament tornarà a ser algun dia destí de viatge.

Per moments diríem que érem a l'Índia o a la Xina i en altres la barreja era tant intensa que donava una entitat pròpia que fins el moment desconeixia.

Qualsevol racó ens recordava en cada moment el fervor religiós d'aquest país. Pujant les escales de Batu Caves descobrir aquell immensa cova casa dels deus, amb collars de flors per milers impregnant d'olor de llessamí les seves parets humides. O passejant pel porxo de qualsevol temple xinès de Malaca on els fidels cremen centenars de bastonets d'encens que eleven amb el seu fum les pregàries fins més amunt dels dracs que guarden, atents i orgullosos, les cobertes del temple. O respirant a ple pulmó la indescriptible sensació de pau que desprèn el temple del buda ajagut de Penang. O veure des de la finestra de hotel a Kuala com acuden per desenes els feligresos cridats per les campanes que anuncien la missa de Nadal a la Catedral de Saint Joseph. O deixar-nos acaronar per la bella melodia del moazin cridant a la pregària asseguts en una terrassa del port de Pangkor...

Per tot es respira fe, per tot es respira alegria.

Ja fora de les ciutats tota la terra es recoberta d'un mantell verd. La jungla tropical s'obre pas inexorablement allà on la mà de l'home no l'ha dominat per aprofitar-se'n. Els cultius de palmeres omplen les zones més properes a la costa. S'estenen fins on pot arribar la vista, de tant en tan interromputs a les zones inundables per algun camp d'arròs.

Mentrestant, a les muntanyes de Cameron Hihgland és el te qui juga la partida contar la selva. I sembla que hagin pactat un empat. La boira constant dels cims de les muntanyes marca el límit fins on poden pujar els camps de mates arrenglerades i uniformes de te. Al fons de la val un rosari de casetes blaves emmarca la vida dels treballadors de la plantació i als cims, sempre humits, els arbres es recobreixen d'un tel verd de molsa. Un conjunt indescriptible en un sol cop d'ull.

Finalment la mar. Un país dividit en dos gran parts terrestres separades per les aigües del mar de la Xina i amb desenes d'illes, és per força un país lligat a la mar. Ho confirmen des de les històries de pirates i comerciants de l'estret de Malaca fins als turistes que hi arriben atrets per les platges de sorra blanca. Platges de vegades desertes i de vegades molt populars on ens va semblar per un moment que realment podíem oblidar l'hivern que ens esperava a la tornada.

La convivència de cultures, la fe alegre, la mirada somrient de la seva gent, els paisatges i la mar. Tot el que he viscut a Malàisia m'alimenta el desig de tornar algun dia a visitar aquesta part del planeta que fins ara era per mi desconeguda i llunyana

CANADÀ | juliol, agost 14

Aquest ha estat el meu cinquè cop al Québec. Ja ho conec gairebé tot, en tot cas molt més del que coneixen molts quebequesos!

Aquest cop, vam endinsar-nos una mica més en la realitat de les primeres nacions o els pobles autòctons, que molt sovint queda fora dels circuïts turístics o que només es veu com un element folclòric que dóna color a l'aventura dels primers europeus que arribaren a terres americanes.

A mida que ens allunyem de la ciutat, la carretera es va despoblant. El bosc, cada cop més espès, deixa entreveure de tant en tant una benzinera, un petit poble o alguna casa aïllada.

Passem uns dies al parc d'Aiguebelle. Els petits camins que s'endinsen al bosc et fan sentir la immensitat de la petita natura, dels grans espais i de les petites plantes i baies que voregen el camí. La relació amb l'espai a poc a poc es va consolidant i de mica en mica pots entendre què significa viure en comunió amb la natura.

Em fascina la casa de castor, un exemple més que no només l'home pot dominar el seu entorn pel seu profit...

Després dels dies al parc, agafem la carretera cap al nord. Creuem la mítica “Route de la Baie James” i arribem a Radisson. La carretera no va més enllà. L'home blanc s'hi va establir per explotar el gran riu construint un gran embassament i unes quantes centrals hidroelèctriques.

Tot i que ens expliquen que, després d'alguns conflictes amb els autòctons, l'assentament va ser beneficiós per tothom, no veig molt clar que els indis estiguin tant contents com ens expliquen.... Només els veiem bevent o jugant a les màquines d'algun dels dos bars del poble, el que sempre havia sentit a dir de les reserves índies del Canadà, alcoholisme, marginalitat, atur...

Per apropar-nos més a la realitat dels autòctons visitem Chisasibi, una comunitat cri al sud de Radison.

Comparem l'alegria dels nens amb el caràcter que mostren a simple vista els adults, sec i seriós. Només cal trencar el gel i acostar-s'hi. Parlant amb l'home de l'embarcador ens sembla content, amb ganes de comunicar. La noia es mostra tímida i enjogassada davant la presència de dos turistes "perduts". Do you speack french? Respon que no amb un moviment de cap a l'hora que intenta amagar el somriure que li fuig per sota del nas, petit i rodó.

A l'illa es conserva el mode de vida més tradicional i sembla que siguin més feliços. Estan preparant una gran festa, un Pow wow.

No ens quedem a la festa perquè al dia següent ens dirigim cap al sud. Deixem el fred del gran nord pioner i salvatge per passar uns dies a una altra comunitat autòctona, Manawan. En aquest cas som a un assentament atikamek.

També estan preparant un gran pow wow que visitarem l'endemà.

Un cop més, els nens del poble són contents, juganers, actius i riallers. Contrasta la sequedat del tracte dels adults. De mica en mica, coneixent-los descobreixo que són molt amables, dolços al parlar i en el tracte, justos amb les paraules i molt atents.

A simple vista sembla que hagin adoptat el mode di vida dels blancs, però observant, a poc a poc, es pot reconèixer el mode de vida tradicional. Les adolescents escolten musica de "pow wow", a la cantina veig com es relacionen amb el menjar, sense la veneració dels europeus, menjant per viure, els homes segueixen caçant, pescant...

Passem dos dies a un campament en una petita illa al llac. De camí, navegant per un laberint d'illots, començo a notar la tranquil·litat. A més de dormir en un tipi, fem una mica de vida tradicional, posem la xarxa a la nit per venir a recuperar-la al mati, plena de peixos. Em torna a fascinar la riquesa de la natura. No vull ser maximalista, ni pecar d'ingenu o utòpic, però quina meravella deu ser viure en comunió total amb la natura, com feien els avantpassats dels nostres amfitrions i com ells encara no han renunciat a fer-ho. Fins i tot recollint les xarxes i preparant el peix es respira un respecte profund per qui ens proporciona l'aliment.

El nostre guia, en Norbert, es mostra tranquil, parla fluixet i pausadament. Quan condueix, quan pesca, quan talla el peix, tots els moviments lents, sense estridència però segurs. S'interessa molt per nosaltres, la nostra vida, la nostra comoditat. Va marxar del món dels blancs per tornar a la seva terra on se sent còmode, segur i estimat.

En Norbert i l'altre guia, en Marco, ens acompanyen al Pow wow. Només arribar sento els cants que surten de sota una carpa. M'apropo i, gairebé sense respiració, quedo pres dels crits rítmics i aguts que fan els cantants a l'hora que colpegen un gran tambor al mig de la rotllana. Per uns segons el so dels cants em transporta, m'aparta de la terra que trepitjo i sento que sóc una mateixa cosa amb el món que m'envolta...

Els balls, convulsos pels homes i pausats per les dones, m'emocionen i, assegut a les grades, noto la veracitat de tot el que està passant.

Quina gran experiència. Es pot respirar l'orgull de les nacions que es reuneixen per recordar-se que encara són vives, germanes i eternes.

Els dies següents els passem a la ciutat de Québec i coincidim amb la celebració de les festes de la Nouvelle France que commemoren l'arribada dels francesos al continent americà. Tot i que les nacions índies formen part de la desfilada, em sembla que el relat dels que van ser nouvinguts, no coincideix del tot amb el dels que ja ocupaven el verger americà. Per sort, al Québec encara hi ha moltes possibilitats d'apropar-se de manera sincera a les Primeres Nacions, al museu de les civilitzacions de Québec, amb una exposició permanent dedicada a la realitat històrica i actual dels pobles autòctons, o amb iniciatives com el documental Québékoisie que vam poder conèixer en un passi a la fresca en un parc de Montréal.

Durant aquest viatge també vam fer una petita incursió a la Província veïna d'Ontàrio. La capital federal, Ottawa, la ciutat més gran del Canadà, Toronto, les inevitables i espectaculars cataractes del Niagara i un parell de petites ciutats, Kingston i Cornwall, ens van servir per conèixer una miqueta més aquest gran país i començar així, de mica en mica, el nostre viatge cap a l'oest.

ALGÈRIA | Pasqua 14

Aquests dies hem visitat Orà i Tlemcen unes ciutats que no coneixíem.

Pugem al tren a Orà. Una parella de vellets seuen davant nostre. Grans i entranyables. Tots dos porten el cap cobert de blanc, senyal que ja han fet la pelegrinació sagrada. Hadj.
Saluden educadament en àrab. Quan els diem que no el parlem, l'home segueix en francès. Ha de buscar les paraules, però troba les adequades. La dona somriu, prepara un got d'aigua al seu marit, li contesta el telèfon li guarda el bastó... Somriu com tothom que ens creuem al vagó.
Aquí la gent somriu amb els llavis, però sobre tot amb els ulls.
Tot d'una, els avis comencen a xerrar amb una parella de nois asseguts al nostre costat. Són molt joves, alts i bruns. Seuen cara a cara i han d'organitzar les cames per ocupar l'espai estret entre els dos seients..
Parlen amb els grans de manera desenfadada però respectuosa. Fluidament i sincera. Sembla gairebé que no hi hagi diferència d'edat.
Just abans de partir s'acomoden als seients del darrere dues noies sense vel, d'aspecte molt europeu, amb les seves filles. Parlen àrab entre elles i francès amb les nenes.
La petita fa el deler de tots els passatgers. Es passeja pel vagó, amunt i avall. Tothom li fa festes. Ve a visitar el nostre avi i li fa un petó a la boca. Esclatem de riure... amb els llavis i amb els ulls.
Un dels veïns de les noies, dos senyors de mitjana edat, agafa el globus que porta la petita i li fa un dibuix, ella el mostra a tothom amb cara de sorpresa i els ulls oberts com a taronges. L'altre viatger ajuda a llegir un llibre en àrab a la mitjana.
Així les noies estableixen una animada conversa amb els seus veïns. Demostren un domini total de l'àrab i d'un francès que no desentonaria gens a l'Hexàgom. De manera natural passen d'una llengua a l'altra.
Barreja de generacions intensa, fluïda i real. Un país on conviu la veneració als més grans amb l'admiració per als més petits, que són la majoria. Un país de generacions barrejades potser per obligació. Sembla que el salt generacional no és tant gran. Els joves saben que faran el mateix que els seus pares, que són iguals que els avis. Els nens volen ser com els joves que imiten els més grans...
Un ambient convivial, sà i entranyable que tal volta amaga una societat jove, rica i amb potencial amb molts problemes per avançar.

Mentrestant per les finestres desfila el paisatge. Camps de blat encara verd, muntanyes cobertes de pins, prats salpicats de flors grogues i liles, rosaris d'oliveres que voregen els camins, clapes blanques d'ovelles pasturant.... A poc a poc, les cases ens omplen la vista. Els edificis, cada cop més atapeïts, transformen el camp en ciutat.
Entrem a Alger, la Ville Blanche.

De camí a l'hotel, ja els primers minuts, podem veure que la ciutat ha millorat molt els últims quatre anys.
Didouche Mourad sembla una gran avinguda de qualsevol ciutat europea, activa, plena de gent i de botigues.
Com sempre, els carrers són plens de joves, però ara, a Alger, sembla que comencin, amb força, a diferenciar-se, a ser ells mateixos, lluny de la por i de la dependència dels seus pares i avis.
I aquí, a la capital, vivim una jornada electoral presidencial tensa però tranquil·la, on tornen a guanyar els mateixos...
Al matí següent una esperança ens reconforta. Llegim al diari que només han participat als comicis la meitat dels electors. Veiem com la gent jove busca, i sobre tot troba, espais i maneres d'expressar-se fora del sistema que els ignora.

Potser, a poc a poc, amb calma i sense revolució, aquest país estimat comença a moure's. Inxa al·Lah!                                   imatges a INSTAGRAM

CÒRSEGA | Nadal 13/14

Fent el gest d'abraçar un pi centenari sento, en veu baixa:

Si les branques m'ajudessin a escampar el meu saber per tota l'illa, de les neus que engreixen l'Ascu fins les platges de Porto Vecchio, t'explicaria la història d'aquesta gent.

Tantes vegades presa però mai dominada. Genovesa, aragonesa, francesa... Però sempre corsa.

Si el vent fos la música de les meues paraules sentiries la cançó dels pobles que, envoltats de murs o enfilant-se a muntanyes i penya-segats, es defensaven del mal que arribava del mar.

Els mateixos que van construir ponts i camins sinuosos i estretes per apropar-s'hi.

Si la meua copa fos un flascó, et faria sentir el preuat perfum del fum que asseca les castanyes per fer-ne d'elles farina i de la farina pa.

El pa que ha criat durant generacions els hòmens i les dones d'aquest país.

Si pogués alliberar les meves arrels de la terra et duria a passejar pels carrers empedrats que pugen al castell de Corte, on vam ser lliures.

Jugaríem a petanca a la plaça Paoli o prendríem un cafè en alguna terrassa de Bastia.

Si tingués centenars de rames podries comptar les torres que esquitxen la costa, vigilant qualsevol enemic que vulgui dominar aquesta terra, o acomiadant qualsevol fill seu que vulgui dominar el món.

Si la saba que m'alimenta fos sang, sentiries els batecs del meu cor cansat que, tot i escoltant els cants dels hòmens al congost de la Restonica, pensa, sense esperança, que la bella terra que el va veure nàixer, segles fa, ja mai serà senyora del seu futur.

Si pogués sentir què diu el poble ja no entendria els meus fills, ni els meus nets...

Si pogués cridar de la meva soca estant!

NORUEGA | juliol 2013

Després d'una parada a Københaven, comencem la nostra ruta noruega a Oslo, una petita ciutat encantadora que ens mostra tímidament el que veurem al llarg de la nostra estada a Noruega. I només sortir de la capital, en direcció a Bergen, confirmem que fiords i glaceres són les dues cares de la mateixa moneda que configuren el relleu característic del país.

Els milers de tones de gel que cobrien la península escandinava durant l'era glacial van anar erosionant el terreny formant les característiques valls en U que travessem amunt i avall durant tot el viatge. Amb el desgel, les glaceres van recular deixant que la mar entrés terra endins. Aquesta incursió marina, que són els fiords, fa que l'aigua salada arribi fins a paratges que nosaltres qualifiquem d'alta muntanya. Així, tot d'una, tens la sensació estranya de ser a un poble de costa que et recorda més a Vielha que a Palamós.

Si per travessar el fiord has d'agafar un ferri, la sensació és encara més estranya. En arribar a l'altra riba, el vaixell s'acosta tant a les parets, gairebé verticals, que sembla que les vulgui travessar.

Fiords i glaceres transmeten un fort sentiment de pau, de quietud. Tot i això, a totes les glaceres hi ha recomanacions de no passar-hi sense cordar i sense un guia expert. La neu pot amagar esquerdes al gel de centenars de metres de fondària. Un pas en fals pot ser irreparable. Un dia després que visitéssim una glacera al parc natural de Jotunheimen un excursionista moria atrapat a la trampa de gel.

Així i tot, tant glaceres com fiords són un espectacle natural que no deixa indiferent a ningú.

Tot i aquesta accidentada geografia, les carreteres arriben a qualsevol llogarret remot, ciutat o poble per petit que sigui.

Els milers d'illes, llacs, rius i fiords farien desistir el més intrèpid dels enginyers, però aquí van posar mans a l'obra i ho van aconseguir. La solució són els ponts i els túnels de tota mida i condició. Ponts penjant, llevadissos o amb columnes, ponts de pedra, de fusta, amb vies per al tren o sense, moderns, antics, llarguíssims o molt curts... Túnels molt llargs. Entre els que vam creuar hi ha el més llarg del món (24,5 km)! D'altres molt curts, coberts, semi-descoberts, amb finestres o sense, amples, molts amples o molts estrets. Per la ciutat, com a Oslo que està literalment foradada, o fora de la ciutat. Túnels per a cotxes o per a bicis, rectes, fent revolts o en espiral... fins i tot n'hem vist alguns amb rotondes!

I veient aquest espectacle d'infraestructures em pregunto si d'aquest fet podem aprendre com són els noruecs. Un poble capaç de foradar muntanyes i construir ponts per poder visitar qualsevol compatriota aïllat, ha de ser un poble molt ric, és clar, però també un país molt unit, amb un gran sentiment de pertinença i arrelament al territori que els fa arribar cada cop més lluny, plantar la bandera (literalment) i quedar-s'hi.

La xarxa viària mateixa ha esdevingut un atractiu turístic i el govern ha declarat un seguit de carreteres com a "carreteres turístiques nacionals". Aquesta etiqueta assegura al viatjant un paisatge que talla l'alè. A més d'estar convenientment senyalitzades, als millors punt de vista panoràmics s'han construït miradors i passarel·les pel gaudi dels que hi passen. Així és fàcil comptar els dotze revolts de 180 graus de l'escala del Troll o admirar els ponts que uneixen el rosari d'illes de la carretera de l'Atlàntic. 

Contràriament a això, ens ha semblat que els camins de muntanya són molt poc senyalitzats. Gairebé sempre s'han de seguir les fites que han anat construint els passants o, en els camins més importants, una T vermella sovint despintada o tant amagada que es fa difícil seguir-li el rastre.

Potser el que busquen és preservar intacta al màxim la natura que tant estimen. L'amor i la unió d'aquesta gent amb la natura és evident, fins i tot a les ciutats, però quan ho veiem més clar és quan passegen per la muntanya. Als noruecs els agraden molt els esports d'exterior i sortir a la natura, tant d'hivern com d'estiu. Una prova d'això és la quantitat de gent que ens vam trobar pujant al Galdhøpiggen el punt més alt del país (2.469 m). Gent gran, jove, nens, fins i tot una família amb una nena de dos anyets! I un cop al cim... un bar! (realment quant s'ho proposen...)

Un ús intensiu del medi sense que es noti gairebé el pas dels humans. Com per tot arreu, a la muntanya els noruecs es mostren respectuosos, discrets i amables.

No m'explico com pot ser que aquesta gent tant educada, neta i mesurada siguin descendents del temerari i salvatge poble víking. Només trobo dues respostes possibles, o bé el pes de la història ha pogut finalment dominar-los i refinar el seu pensament fins a l'altre extrem, o bé el poble víking no era tant salvatge ni tant temerari.

Durant aquests dies de viatge ens hem creuat vàries vegades amb grups de gent (fins i tot una família) vestits a la manera dels antics víkings. Alguns els hem trobat passejant pel bosc, a la vora d'un fiord, fabricant-se canyes per pescar, d'altres visitant museus o fins i tot fent de guies voluntaris d'alguna excavació vikinga.

Aquest admiració pel seus avantpassats els torna a apropar, encara més, a la natura i sembla que ens vulguin dir que la manera més avançada d'encarar el futur és reprendre els costums del passat. També sembla una altra forma d'arrelar-se al territori, una expressió més de nacionalisme, tot i que ja al segle XI els noruecs van abandonar les seves creences ancestrals per adoptar la religió cristiana. Van convertir-se seguint al seu rei Olav que va esdevenir sant patró del país i que es representa sempre amb una creu a una mà i una destral a l'altra, convincent, no? Per recordar aquest fet, venerar sant Olav i crear encara un lligam més fort entre els habitants d'aquestes terres, es va erigir l'única catedral gòtica de pedra del país, la Catedral de Nídaros, que és com es deia llavors la ciutat de Trondheim. 

I és precisament a Trondheim on els noruecs posen la línia imaginària que separa el nord i el sud del país. Més amunt, com ens va dir algú a Nordkap, és terra de pioners. De fet és el territori propi del poble lapó que, repartit entre Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia, ha pogut mantenir llengua i costums bastant vives.

Tot i això al nord del país es concentren un gran nombre d'atractius turístics: Les illes Lofoten, que reben milers de viatgers diàriament atrets per les espectaculars muntanyes que retallen en ziga-zaga l'horitzó o pels bells pobles de pescadors amb els seus assecadors de bacallà que impregnen tot l'ambient d'una forta olor de peix; la petita ciutat de Tromsø, que sorprèn per la seva animació estant a tanta latitud; el cercle polar, que travessa la carretera del nord a un paratge inhòspit de tundra molt adient per entrar a la zona àrtica; els petroglifs d'Alta, que han estat declarats patrimoni de la humanitat... Però el principal atractiu és Nordkap, suposadament el punt més al nord d'Europa. Suposadament perquè hi ha un altre cap, Knivskjelodden, molt menys espectacular que el penya-segat de Nordkap (però amb l'encant de ser accessible només a peu i sense pagar!) que arriba uns quant minuts més al nord. A més, cap dels dos està realment al continent, són a l'illa de Magerøya. I per acabar de desfer el mite... encara hi ha unes altres illes europees més al nord... l'arxipèlag de Svalvard!

Svalvard és el nord en estat pur... L'arxipèlag va ser colonitzat per suecs, noruecs, russos, anglesos, americans... Tots s'hi van establir amb el mateix propòsit, l'extracció de carbó. Contràriament a altres assentaments miners al continent, com és el cas de Røros, el de Svalbard va ser fàcil perquè no hi havia habitants que poblessin aquelles inhòspites terres del nord. Només van tenir la competència dels milers d'óssos polars que habiten les illes (tot i que no en vam veure cap) i el cru hivern boreal. Aquests impediments, però, han estat també avantatges. El fet que el subsòl sigui permanentment congelat fa més fàcil i rendible l'activitat minera i, molt més recentment, ha permès instal·lar-hi un magatzem subterrani on s'estan guardant mostres de totes les llavors del planeta! Un veritable tresor per a les futures generacions. La seva latitud ha fet que s'hi instal·li la universitat d'estudis àrtics. El 60 per cent del territori de les illes esta recobert per glaceres, immenses llengües de gel en alguns casos de més de 4000 anys que són un llibre obert per als investigadors i una meravella que deixa literalment glaçats els visitants.

D'altra banda, l'ós, tot i que és un animal molt perillós, ha esdevingut un dels principals atractius que ofereix l'arxipèlag.

Els soviètics russos van fer també de les Svalbard un lloc mític establint extraccions com les de Barenberg o Pyramiden, dos assentaments que donaven les millors facilitats de vida als qui s'hi instal·laven. Piscina, cantina, biblioteca, escoles... tot va quedar en desús a Pyramiden quan es va tancar la mina. Avui la visita de l'assentament encara deixa entreveure els moments d'esplendor del règim de Stalin, que amb aquestes petites ciutats ideals volia mostrar al món occidental la grandesa del règim soviètic. La mina de Barenberg encara funciona avui i hi ha establerts uns 400 habitants i un consolat.

De tornada al continent, avançant els dies i tornant cap al sud recuperem l'ocàs. Durant molts dies hem viscut sense veure la nit fosca. Del constant crepuscle d'Oslo al sol de mitjanit de Svalvard no ens ha calgut encendre cap llum per anar a dormir.

La sensació al principi és una mica estranya. Ens sentíem en un estat semblant al jet-lac: tens son però encara és de dia... Ràpidament ens vam acostumar i vam adaptar-nos a la llum constant.

Vivint aquest dia etern no podem deixar de pensar en la nit hivernal. Centenars de dies sense veure el sol, mesos de fosca nit ens sembla insuportable, tot i que ara comencem a enyorar-la.

Més amunt del cercle polar, es festeja amb alegria la primera sortida del sol després del fosc hivern i gairebé es venera al Cap Nord el sol de mitjanit que, fregant l'horitzó, no s'arriba a pondre durant uns dies.

Per acomiadar-nos, contaminats de l'atracció dels noruecs per la natura, visitem el parc de Dovrefield on, per fi, podem veure un animal mític en llibertat, el bou mesquer, un fòssil vivent que provinent de les zones àrtiques s'ha adaptat al sud noruec.

Fiords i glaceres, ponts i túnels, carreteres i camins, noruecs i víkings, nord i sud, dia i nit.....

De tornada, al vaixell que ens porta a Dinamarca, es barregen pensaments i imatges que per sempre em deixaran aquest esplèndid país gravat a la memòria. 

PARÍS | Pasqua 13

QUÉBEC | Nadal 12/13

Quan torno a mirar les fotos m'envaeix tot el blanc del Québec.

Ara que ja conec una mica més el país, puc dir que visitar-lo a l'estiu o a l'hivern és com viatjar a dos lloc diferents. I no ho dic només pel paisatge, que és evident.
Tot canvia. L'alegria que caracteritza els quebequesos es transforma en una tendresa familiar super acollidora que et fa sentir com a casa, més que mai. Les ciutats semblen entrar en una espècie de letargia que es trenca de sobte quan surt un raig de sol. Les poques hores de llum provoquen l'espectacle dels edificis il·luminats i ara, en temps de Nadal, dels milions de bombetes de colors que omplen façanes, escales i porxos.

A l'hivern es fa encara molt més palès el caràcter "pioner" dels canadencs que han fet de la solidaritat comunitària el seu mode de vida. Viure amb la natura és un repte constant que ha forjat aquest altruisme.

Les dures condicions de l'hivern i tot el que ha fet l'home blanc per adaptar-s'hi em fa admirar encara més la gent de les Primeres Nacions que avui encara lluiten per sobreviure...

Potser, el poble quebequés és un poble d'acollida perquè és hereu d'aquells primers pobladors que van ajudar als europeus a sobreviure a la natura, a aprendre a viure, com fan avui, amb la natura.

Potser és per això que a Québec em sento gairebé com a casa.