BRASIL | juliol, agost 15

[ pots veure aquí les fotos: https://picasaweb.google.com/107456933551105213043/BRASIL2015?authuser=0&feat=directlink
pots veure aquí els instapics: https://instagram.com/explore/tags/sitobrasil15/ ]

Aterrem a São Paulo, agafem el cotxe i fugim de la ciutat.

De fet, l’objectiu últim d’aquest viatge és conèixer el Pantanal brasiler i aprofitar el camí per descobrir diferents estats del Brasil. Així, la primera nit del viatge la passem a Ilhabela, una petita illa a l'estat de São Paulo que ens ajuda a aclimatar-nos lluny del brogit de la megalòpoli.

Al matí resseguim la costa i arribem, ja de nit, a Rio.

Sembla que el mite es confirma. Rio és samba, nit, bellesa, joventut... els carrers del barri de Lapa ens reben amb les voreres desbordades de gent que beu, menja, balla o fa rogle per seguir un grup de capoeira. Música, riures, llum i molt de moviment. Un espectacle.

Un cop instal·lats a l'hostal, a un petit carrer empedrat al turó del barri de Glória, la vista sobre la ciutat em fa intuir el que descobrirem al dia següent.

He visitat moltes ciutats que podrien semblar Rio. Ciutats grans i sorolloses amb aires colonials i reminiscències de temps gloriosos passats. A més Rio en molts moments ens transporta a Lisboa, els barris alts als turons, la Baixa monumental, l'empedrat de les voreres... Però, sens dubte, la capital carioca és la millor ubicada de totes.

Pujar al Cristo de Corcovado o al Pão de Açucar ens talla l’alè. La immensa badia que ocupa la ciutat es desdibuixa en desenes d'illots que semblen la rèplica dels turons que ressegueixen la costa units per llargues bandes de sorra daurada. Copacabana, Ipanema....

Fins on ens arriba la vista s'estén la ciutat. Sembla que les favelas vulguin conquerir el morros i que la sorra de les platges faci de mur de contenció, evitant a les torres d'habitatges caure a l'oceà. Una tensa lluita entre la ciutat i la natura. I quan tornem els peus arran de mar, veiem que és la natura qui guanya. Els carrers i avingudes són plens d'arbres monumentals que estiren les seves lianes cap al sòl per aferrar-se a la terra que els pertany. Als bells edificis, sobre els terrats de quioscos i tendals improvisats, o, fins i tot, sobre els fils de la llum, les plantes epífites van reconquerint territori. I fins i tot els micos es passegen sense complex per alguns barris de la ciutat.

Rio són moltes ciutats en una, i com veurem durant el viatge, és el Brasil condensat. Contrast, art, cultura, gent i natura.

Poc després de deixar Rio, unes imponents parets de roca ens donen la benvinguda a l'estat de Minas Gerais, un estat poc conegut però molt important per entendre la realitat i la història del país.

Aquest territori, com el seu nom ens desvetlla, agrupa les poblacions que van créixer al segle XVII al voltant de les mines d'or i diamants que enriquiren la corona portuguesa.

I aquí, envoltats de selva i al bell mig del tròpic, descobrim tresors barrocs que ens deixen bocabadats cada vegada que entrem a una església.

La riquesa que generaven les mines i la influència de l'art europeu van generar a Minas Gerais el més important moviment barroc d'Amèrica llatina.

També aquí va germinar una elit intel·lectual que va ser la llavor de la independència del Brasil.

Després de la febre de l'or i els diamants, moltes poblacions van quedar lluny dels centres de poder de la costa i oblidades pels inversors i especuladors. Avui, aquest oblit ens regala joies com Tiradentes, Mariana o Ouro Preto on les façanes colorides s'arrengleren formant carrers empedrats i costeruts que gairebé sempre acaben coronats per una església monumental. Enmig de la massa de turistes, però, ens sembla respirar la realitat d’aquestes ciutats que avui encara són reals i que van aturar-se en el passat.

Seguim el viatge endinsant-nos en la terra natal del Nobel de literatura Jorge Amado, autor del llibre que m'acompanya aquest viatge "Els vells mariners"

Abans de conèixer la seva vila natal, Ilhéus, passem uns dies a la platja en una petita ciutat de la costa, Trancoso. De dia la sorra blanca i el blau de l'oceà, de nit passeig pel Quadrado, una espècie de camp verd que fa de plaça vorejat de casetes de colors vius que fan destacar, encara més, el blanc dels murs enblanquinats de l'església de São João. La nit enfosqueix la plaça que només s'il·lumina amb les llums suaus de les terrasses on músics, clients i passants omplen de serenor l'ambient.

L'estat de Bahia rep el seu nom del lloc on es situa la seva capital, Salvador. Un cop més l'enclau de la vila és indescriptible. A l’entrada de la Bahia de todos os Santos, els mariners portuguesos van trobar l'aixoplug de les aigües tranquil·les i van decidir establir-s’hi fundant la que seria la primera capital de Brasil. L’extracció de minerals preciosos a l’inici i les grans plantacions de cacau i sucre més endavant, van alimentar la barbàrie de l’esclavatge. Centenars de milers d’africans desembarcaven a la badia de Salvador per treballar de sol a sol al camp o a les mines. És per això que Salvador és una ciutat d’aspecte colonial portuguès quan mires els edificis i els costeruts carrers empedrats, però d’aspecte africà si et fixes en la seva gent. El color de la pell, la capoeira i els altres balls i músiques omnipresents al barri antic, el sincretisme religiós que va crear els orixás de la religió cordomblé i fins i tot un petit museu dedicat al Benín (quants records!) ens fan sentir gairebé com a l’Àfrica negra que recordem.

L’antiga ciutat és a la part alta d’un turó i un cop més sembla un retall del passat. El barri més popular, i turístic, és el Pelourinho, on de dia es barregen autòctons i turistes i on, un cop s'amaga el sol, la música inunda carrers i places. Grans i joves ballen al ritme de la salsa i altres músiques que tothom coneix.

Deixem Salvador amb el gust amarg de la notícia que enceta el llarg viatge. Si no puc estar al teu costat, no se m'acut un lloc millor per acomiadar-te, ben a propet del paradís. Boa viagem...

I seguim el nostre periple per Bahia visitant la Chapada Diamantina.

Tot el que avui és el parc natural va ser una zona d’extracció de diamants. Aquesta activitat va ser molt intensa durant segles fent desaparèixer per complert la vegetació de la zona. L’arribada de centenars d’homes per treballar-hi, els garimpeiros, va cobrir una de les valls de tendes de campanya improvisades amb llençols blancs. Avui, en aquell lloc hi ha la vila de Lençóis.

Ara, vint anys després de prohibir l’extracció i protegir la regió, la natura es torna a presentar amb tota la seva exuberància. Els diamants han donat pas a l’ecoturisme.

El vent i l’aigua han foradat el terreny calcari en milers de coves i avencs que amaguen llacs sorprenents d’aigua blava i transparent.

Pugem al morro del Pai Inácio per regalar als nostres ulls un espectacle aclaparador, infinit.

El nostre proper destí és Brasília, la capital federal.

Passem dos dies a la carretera travessant grans planes de cotó o cereals només trencades per algunes illes d’arbres on s’amaguen les fazendas.

De mica en mica van apareixent poblacions i carreteres indicant que ens apropem a la ciutat capital que fa tan sols cinquanta anys no existia.

Brasília és una barreja de la megalomania d’un president i els projectes innovadors i socialment revolucionaris d’un grup d’arquitectes avanguardistes encapçalats per Niemeyer.

En l’actualitat totes dues coses s’han diluït i la ciutat ha passat a ser una capital funcional, molt poc humana en les seves dimensions globals però amb molta qualitat de vida per als habitants en les distàncies curtes, dins de les unitats d’habitatge projectades com a petites ciutats gairebé autosuficients.

La capital federal és un experiment digne de visitar per entendre com, en un moment donat de la història del país, els brasilers volien i es podien mostrar al món com la punta de llança de la modernitat americana.

El dia després reprenem el viatge cap a Mato Grosso do Sul, l’estat del Pantanal.

El Pantanal brasiler és l’extensió d’aiguamolls més gran del món. Unes maresmes que s’estenen per dos estats del Brasil i una part de Bolívia.

Nosaltres visitem l’estat de Mato Grosso do Sul que es va separar de Mato Grosso  l’any 1975 i on avui hi ha un moviment que reclama un nou nom per l’estat: Pantanal.

Per començar a conèixer la realitat natural de la regió passem dos dies a la ciutat de Bonito que és referent d’ecoturisme a tot el Brasil i on podem nedar rodejats pels mateixos peixos que trobem després exquisits al plat.

També ens apropem a Corumbá, una ciutat a la riba del riu Paraguai que fa fronterera amb Bolívia. No hi ha res especial a fer a Corumbá, no és una ciutat gens turística. El principal atractiu és passejar-se pels seus carrers en quadrícula i baixar al port a recórrer el passeig de façanes acolorides gaudint de l’espectacle del sol quan s’amaga a l’altre costat del riu.

Per arribar al nostre destí final agafem l’antiga carretera de Corumbá a Campo Grande que ara creua el parc natural del Pantanal. Travessem desenes de ponts de fusta que ens serveixen de talaia per observar els caimans prenent el sol a la riba de les llacunes que queden durant l’estació seca. Creuem el Paraguai amb una barcassa que ens espera a una petita aldea de casetes de fusta construïdes sobre pilars per salvar la crescuda del riu a l’estiu.

Finalment arribem al Refúgio da Ilha, una fazenda  a la vora del riu Salobre on passarem uns dies de tranquil·litat coneixent el medi del Pantanal i descansant del llarg viatge que ens ha dut fins aquí.

Dediquem el dia a fer passejades a peu, a cavall o en barca pel riu. Com som a l’època seca, el nivell d’aigua és més baix i és fàcil l’observació d’animals.

A cada instant el guia ens senyala un nou ocell, un altre rapinyaire, un ós formiguer, el tamandua, que ens deixa bocabadats, una llúdriga gegant, caimans a centenars….

Quan marxa el sol, abans de l’exquisit sopar, ens queda temps per recordar el viatge, repassar les fotografies i llegir.

I allà llegeixo les últimes paraules del llibre que m'ha acompanyat tot el viatge, just quant estem a punt d'acabar-lo.

Alço els ulls i observo amb atenció el paratge que m'envolta. Intento retenir a la memòria aquest remot indret de la conca del Paraguai que tantes vegades m'ha d'ajudar un cop retornat a casa.

A Els Vells Mariners, Jorge Amado relata com el capità Moscoso de Aragão ha de comandar un vaixell de Salvador de Bahia a Belém de Pará. Del pont estant, l'escriptor, per boca del capità, descriu la gent que ocupa la nau i com estan distribuïts segons les cobertes. Així, amb la senzillesa del geni, Amado explica també com és aquest país gegant i meravellós.

Gent de molt diferent condició que, sense barrejar-se, viatgen junts, amb un mateix destí, per costes, platges, ciutats i pobles de bellesa indescriptible.

Les cobertes de primera són com els centres històrics  d'algunes ciutats, nets, il·luminats i ben restaurats, plens de palaus i grans cases de façanes cridaneres i opulents. A la zona comercial, com a les cobertes de segona on viatgen artistes, estudiants i comerciants, el que mana és el soroll, l'activitat frenètica, l’anar i venir de gent que entra i surt de les botigues, les rialles dels joves que tornen d'escola, la cridòria d'algun venedor ambulant, la música per tot arreu.... I a les cobertes més fosques, les que no reben la visita de cap viatger i on el capità fa la seva de rigor, es fa real la colpidora descripció que fa el geni dels passatgers que tornen cap al llunyà i àrid Sertão després d'haver provat, sense èxit, una vida millor a la capital.

I amb aquesta visió del país que ens ha acollit, comencem el retorn.

Dona Áurea, la mare d’un amic, ens acull a la seva casa de Campo Grande, la capital de l’estat. Passegem pel parc de les nacions indígenes, on les capivaras es passegen a centenars, i visitem el museu que recull i mostra, de manera clara i entenedora, la diversitat dels pobles amerindis que habiten el Pantanal.

Després d’un café-da-manha fantàstic que ens ofereix la nostra amfitriona, deixem finalment el nostre cotxe a l’aeroport i agafem un avió cap a São Paulo, la més gran ciutat d’Amèrica del Sud.

I la capital paulista ens fa tornar a la realitat. Soroll, contaminació molta gent i molts contrastos. Dels grans edificis de vidre de l’avinguda Paulista fins a les desenes d’indigents que viuen als carrers del casc antic, São Paulo mostra al visitant, sense el filtre de la preocupació turística, la realitat del país on hem viscut durant aquest mes llarg. També al mercat reconeixem el Brasil, pels productes, per la gent, per la manera de relacionar-se, pel menjar...

São Paulo ens fa tornar els peus a terra després d’uns dies al paradís i ens recorda que en poques hores tornarem a la vida ràpida de la nostra ciutat.

És el segon viatge que som al Brasil i encara ens queden moltes coses per conèixer. Fa cinc anys quan deixàvem l’aeroport de Belém vam proposar-nos tornar.

Ara volant cap a casa renovem la promesa. 

Até logo!

EIVISSA | Pasqua 15

Baixem de l'avió i anem a buscar el cotxe.

No hem avisat de la nostra arribada i sembla que els haguem sorprès. Desprevinguda i una mica estressada, la noia de l'agència es confessa: - Avui és es primer dia de sa temporada... em falta una mica de rodatge.

I així, des del primer minut a s'illa fins el dia que marxem, tinc la sensació incòmoda de quan arribes massa d'hora a algun lloc.

A Vila, que és el reflex i l'altaveu de l'illa, tothom es prepara per l'estiu. Pinten façanes, arreglen carrers, obrin terrasses i botigues. Tota la ciutat és com un amfitrió adormit que de sobte recorda que ha de rebre un convidat molt sofisticat. S’afanya a arreglar la casa amb una barreja de mandra i il·lusió per rebre el cosí ric que ve del nord.

Però només cal sortir de la Capital i fer un quants quilòmetres terres endins per confirmar que, per sota d'aquesta façana de modernitat que irradia la ciutat, a Eivissa encara es pot endevinar una forma de viure ancestral, una realitat eterna.

Tot i que aquí també va aparèixer la febre del maó, la manera de construir tradicional no s’ha abandonat mai.  L’esquitx constant de petits blocs emblanquinats donen una imatge de territori encara viu. Només unes quantes cases al voltant de l’Església anuncien que ens acostem a un poble. I ara que és Setmana Santa podem assistir a Sant Carles a una tradició secular. Dónes, homes i joves preparen, a una de les capelles laterals del temple, el que serà durant els dies de la Passió el monument d’exposició. Centenars de flors i desenes de testos de blat germinat, decoren un petit sagrari. Un esclat de color i perfum que un cop més ens recorda que potser encara aquí es viu una mica “com abans”.

Només uns metres enllà, mentre els més devots es preparen pel via crucis, els vinguts de fora o els més descreguts fan petar la xerrada bevent herbes a Ca n’Anneta. Més que un bar és una institució. És a l’hora la taverna, la estafeta i el centre social del poble. Han passat anys i generacions i Ca n’Anneta encara és allà, just al costat de l’Església, de camí as Pou des Lleó.

I un cop als confins de la terra, on comença amb força i intensitat la mar, tornem a veure la Eivissa eterna. El cant del vent a la torre d’en Valls, la força de l’onatge contra els penya-segats de Tagomago, les desenes de sargantanes amagant-se entre les escletxes de les roques al nostre pas i les ombres del capvespre  allargant-se sobre la terra roja de la costa.

Ja de nit, sota el mantell dels estels i la llum plena de la lluna, sento que l’illa em diu a cau d’orella: sóc aquí, sóc real i autèntica, i ho seguiré sent mentre em mantinguis al teu record, al fons dels teus pensaments, somnolent però preparada.

Trobaràs imatges d'aquesta sortida a INSTAGRAM: https://instagram.com/explore/tags/sitoeivissa15/

MALÀISIA | Nadal 14/15

Lluny, a una ciutat hostil i enrevessada, difícil d'entendre. El cel gris i la nit no em van ajudar. Els edificis més alts amaguen els últims pisos dintre dels núvols i el tren elevat sembla viatjar suspès a l'aire, donant-li a l'escena un toc de pel·lícula futurista. Com per donar més misteri, de sobte, apareixen entre la boira les torres Petronas, símbol inequívoc del miracle econòmic de Malàisia. I per acabar el dia, el cel ens recorda qui mana en aquestes latituds i ens regala una pluja tropical com feia temps que no havia vist. Potser, tal com pensava, Àsia es revelava un lloc massa allunyat del meu referent.

El segon dia visitem el centre històric, i sembla que el sol vol recuperar el seu protagonisme. Així, endinsant-nos a la part més humana de la vila podem descobrir el caràcter multi-cultural i pluriètnic de la capital que reflexa la realitat del país a la perfecció.

Poca poc van apareixent els somriures agraïts i sincers dels malais que ens auguren una estança tranquil·la. I així, tot d'una, la ciutat esdevé diàfana i clara.

El primer cop que visitava el sud-est asiàtic em servia, sense ser-ne conscient, per recuperar vivències d'altres llocs i recol·locar-les per crear el patró de descoberta del que segurament tornarà a ser algun dia destí de viatge.

Per moments diríem que érem a l'Índia o a la Xina i en altres la barreja era tant intensa que donava una entitat pròpia que fins el moment desconeixia.

Qualsevol racó ens recordava en cada moment el fervor religiós d'aquest país. Pujant les escales de Batu Caves descobrir aquell immensa cova casa dels deus, amb collars de flors per milers impregnant d'olor de llessamí les seves parets humides. O passejant pel porxo de qualsevol temple xinès de Malaca on els fidels cremen centenars de bastonets d'encens que eleven amb el seu fum les pregàries fins més amunt dels dracs que guarden, atents i orgullosos, les cobertes del temple. O respirant a ple pulmó la indescriptible sensació de pau que desprèn el temple del buda ajagut de Penang. O veure des de la finestra de hotel a Kuala com acuden per desenes els feligresos cridats per les campanes que anuncien la missa de Nadal a la Catedral de Saint Joseph. O deixar-nos acaronar per la bella melodia del moazin cridant a la pregària asseguts en una terrassa del port de Pangkor...

Per tot es respira fe, per tot es respira alegria.

Ja fora de les ciutats tota la terra es recoberta d'un mantell verd. La jungla tropical s'obre pas inexorablement allà on la mà de l'home no l'ha dominat per aprofitar-se'n. Els cultius de palmeres omplen les zones més properes a la costa. S'estenen fins on pot arribar la vista, de tant en tan interromputs a les zones inundables per algun camp d'arròs.

Mentrestant, a les muntanyes de Cameron Hihgland és el te qui juga la partida contar la selva. I sembla que hagin pactat un empat. La boira constant dels cims de les muntanyes marca el límit fins on poden pujar els camps de mates arrenglerades i uniformes de te. Al fons de la val un rosari de casetes blaves emmarca la vida dels treballadors de la plantació i als cims, sempre humits, els arbres es recobreixen d'un tel verd de molsa. Un conjunt indescriptible en un sol cop d'ull.

Finalment la mar. Un país dividit en dos gran parts terrestres separades per les aigües del mar de la Xina i amb desenes d'illes, és per força un país lligat a la mar. Ho confirmen des de les històries de pirates i comerciants de l'estret de Malaca fins als turistes que hi arriben atrets per les platges de sorra blanca. Platges de vegades desertes i de vegades molt populars on ens va semblar per un moment que realment podíem oblidar l'hivern que ens esperava a la tornada.

La convivència de cultures, la fe alegre, la mirada somrient de la seva gent, els paisatges i la mar. Tot el que he viscut a Malàisia m'alimenta el desig de tornar algun dia a visitar aquesta part del planeta que fins ara era per mi desconeguda i llunyana

CANADÀ | juliol, agost 14

Aquest ha estat el meu cinquè cop al Québec. Ja ho conec gairebé tot, en tot cas molt més del que coneixen molts quebequesos!

Aquest cop, vam endinsar-nos una mica més en la realitat de les primeres nacions o els pobles autòctons, que molt sovint queda fora dels circuïts turístics o que només es veu com un element folclòric que dóna color a l'aventura dels primers europeus que arribaren a terres americanes.

A mida que ens allunyem de la ciutat, la carretera es va despoblant. El bosc, cada cop més espès, deixa entreveure de tant en tant una benzinera, un petit poble o alguna casa aïllada.

Passem uns dies al parc d'Aiguebelle. Els petits camins que s'endinsen al bosc et fan sentir la immensitat de la petita natura, dels grans espais i de les petites plantes i baies que voregen el camí. La relació amb l'espai a poc a poc es va consolidant i de mica en mica pots entendre què significa viure en comunió amb la natura.

Em fascina la casa de castor, un exemple més que no només l'home pot dominar el seu entorn pel seu profit...

Després dels dies al parc, agafem la carretera cap al nord. Creuem la mítica “Route de la Baie James” i arribem a Radisson. La carretera no va més enllà. L'home blanc s'hi va establir per explotar el gran riu construint un gran embassament i unes quantes centrals hidroelèctriques.

Tot i que ens expliquen que, després d'alguns conflictes amb els autòctons, l'assentament va ser beneficiós per tothom, no veig molt clar que els indis estiguin tant contents com ens expliquen.... Només els veiem bevent o jugant a les màquines d'algun dels dos bars del poble, el que sempre havia sentit a dir de les reserves índies del Canadà, alcoholisme, marginalitat, atur...

Per apropar-nos més a la realitat dels autòctons visitem Chisasibi, una comunitat cri al sud de Radison.

Comparem l'alegria dels nens amb el caràcter que mostren a simple vista els adults, sec i seriós. Només cal trencar el gel i acostar-s'hi. Parlant amb l'home de l'embarcador ens sembla content, amb ganes de comunicar. La noia es mostra tímida i enjogassada davant la presència de dos turistes "perduts". Do you speack french? Respon que no amb un moviment de cap a l'hora que intenta amagar el somriure que li fuig per sota del nas, petit i rodó.

A l'illa es conserva el mode de vida més tradicional i sembla que siguin més feliços. Estan preparant una gran festa, un Pow wow.

No ens quedem a la festa perquè al dia següent ens dirigim cap al sud. Deixem el fred del gran nord pioner i salvatge per passar uns dies a una altra comunitat autòctona, Manawan. En aquest cas som a un assentament atikamek.

També estan preparant un gran pow wow que visitarem l'endemà.

Un cop més, els nens del poble són contents, juganers, actius i riallers. Contrasta la sequedat del tracte dels adults. De mica en mica, coneixent-los descobreixo que són molt amables, dolços al parlar i en el tracte, justos amb les paraules i molt atents.

A simple vista sembla que hagin adoptat el mode di vida dels blancs, però observant, a poc a poc, es pot reconèixer el mode de vida tradicional. Les adolescents escolten musica de "pow wow", a la cantina veig com es relacionen amb el menjar, sense la veneració dels europeus, menjant per viure, els homes segueixen caçant, pescant...

Passem dos dies a un campament en una petita illa al llac. De camí, navegant per un laberint d'illots, començo a notar la tranquil·litat. A més de dormir en un tipi, fem una mica de vida tradicional, posem la xarxa a la nit per venir a recuperar-la al mati, plena de peixos. Em torna a fascinar la riquesa de la natura. No vull ser maximalista, ni pecar d'ingenu o utòpic, però quina meravella deu ser viure en comunió total amb la natura, com feien els avantpassats dels nostres amfitrions i com ells encara no han renunciat a fer-ho. Fins i tot recollint les xarxes i preparant el peix es respira un respecte profund per qui ens proporciona l'aliment.

El nostre guia, en Norbert, es mostra tranquil, parla fluixet i pausadament. Quan condueix, quan pesca, quan talla el peix, tots els moviments lents, sense estridència però segurs. S'interessa molt per nosaltres, la nostra vida, la nostra comoditat. Va marxar del món dels blancs per tornar a la seva terra on se sent còmode, segur i estimat.

En Norbert i l'altre guia, en Marco, ens acompanyen al Pow wow. Només arribar sento els cants que surten de sota una carpa. M'apropo i, gairebé sense respiració, quedo pres dels crits rítmics i aguts que fan els cantants a l'hora que colpegen un gran tambor al mig de la rotllana. Per uns segons el so dels cants em transporta, m'aparta de la terra que trepitjo i sento que sóc una mateixa cosa amb el món que m'envolta...

Els balls, convulsos pels homes i pausats per les dones, m'emocionen i, assegut a les grades, noto la veracitat de tot el que està passant.

Quina gran experiència. Es pot respirar l'orgull de les nacions que es reuneixen per recordar-se que encara són vives, germanes i eternes.

Els dies següents els passem a la ciutat de Québec i coincidim amb la celebració de les festes de la Nouvelle France que commemoren l'arribada dels francesos al continent americà. Tot i que les nacions índies formen part de la desfilada, em sembla que el relat dels que van ser nouvinguts, no coincideix del tot amb el dels que ja ocupaven el verger americà. Per sort, al Québec encara hi ha moltes possibilitats d'apropar-se de manera sincera a les Primeres Nacions, al museu de les civilitzacions de Québec, amb una exposició permanent dedicada a la realitat històrica i actual dels pobles autòctons, o amb iniciatives com el documental Québékoisie que vam poder conèixer en un passi a la fresca en un parc de Montréal.

Durant aquest viatge també vam fer una petita incursió a la Província veïna d'Ontàrio. La capital federal, Ottawa, la ciutat més gran del Canadà, Toronto, les inevitables i espectaculars cataractes del Niagara i un parell de petites ciutats, Kingston i Cornwall, ens van servir per conèixer una miqueta més aquest gran país i començar així, de mica en mica, el nostre viatge cap a l'oest.

ALGÈRIA | Pasqua 14

Aquests dies hem visitat Orà i Tlemcen unes ciutats que no coneixíem.

Pugem al tren a Orà. Una parella de vellets seuen davant nostre. Grans i entranyables. Tots dos porten el cap cobert de blanc, senyal que ja han fet la pelegrinació sagrada. Hadj.
Saluden educadament en àrab. Quan els diem que no el parlem, l'home segueix en francès. Ha de buscar les paraules, però troba les adequades. La dona somriu, prepara un got d'aigua al seu marit, li contesta el telèfon li guarda el bastó... Somriu com tothom que ens creuem al vagó.
Aquí la gent somriu amb els llavis, però sobre tot amb els ulls.
Tot d'una, els avis comencen a xerrar amb una parella de nois asseguts al nostre costat. Són molt joves, alts i bruns. Seuen cara a cara i han d'organitzar les cames per ocupar l'espai estret entre els dos seients..
Parlen amb els grans de manera desenfadada però respectuosa. Fluidament i sincera. Sembla gairebé que no hi hagi diferència d'edat.
Just abans de partir s'acomoden als seients del darrere dues noies sense vel, d'aspecte molt europeu, amb les seves filles. Parlen àrab entre elles i francès amb les nenes.
La petita fa el deler de tots els passatgers. Es passeja pel vagó, amunt i avall. Tothom li fa festes. Ve a visitar el nostre avi i li fa un petó a la boca. Esclatem de riure... amb els llavis i amb els ulls.
Un dels veïns de les noies, dos senyors de mitjana edat, agafa el globus que porta la petita i li fa un dibuix, ella el mostra a tothom amb cara de sorpresa i els ulls oberts com a taronges. L'altre viatger ajuda a llegir un llibre en àrab a la mitjana.
Així les noies estableixen una animada conversa amb els seus veïns. Demostren un domini total de l'àrab i d'un francès que no desentonaria gens a l'Hexàgom. De manera natural passen d'una llengua a l'altra.
Barreja de generacions intensa, fluïda i real. Un país on conviu la veneració als més grans amb l'admiració per als més petits, que són la majoria. Un país de generacions barrejades potser per obligació. Sembla que el salt generacional no és tant gran. Els joves saben que faran el mateix que els seus pares, que són iguals que els avis. Els nens volen ser com els joves que imiten els més grans...
Un ambient convivial, sà i entranyable que tal volta amaga una societat jove, rica i amb potencial amb molts problemes per avançar.

Mentrestant per les finestres desfila el paisatge. Camps de blat encara verd, muntanyes cobertes de pins, prats salpicats de flors grogues i liles, rosaris d'oliveres que voregen els camins, clapes blanques d'ovelles pasturant.... A poc a poc, les cases ens omplen la vista. Els edificis, cada cop més atapeïts, transformen el camp en ciutat.
Entrem a Alger, la Ville Blanche.

De camí a l'hotel, ja els primers minuts, podem veure que la ciutat ha millorat molt els últims quatre anys.
Didouche Mourad sembla una gran avinguda de qualsevol ciutat europea, activa, plena de gent i de botigues.
Com sempre, els carrers són plens de joves, però ara, a Alger, sembla que comencin, amb força, a diferenciar-se, a ser ells mateixos, lluny de la por i de la dependència dels seus pares i avis.
I aquí, a la capital, vivim una jornada electoral presidencial tensa però tranquil·la, on tornen a guanyar els mateixos...
Al matí següent una esperança ens reconforta. Llegim al diari que només han participat als comicis la meitat dels electors. Veiem com la gent jove busca, i sobre tot troba, espais i maneres d'expressar-se fora del sistema que els ignora.

Potser, a poc a poc, amb calma i sense revolució, aquest país estimat comença a moure's. Inxa al·Lah!                                   imatges a INSTAGRAM

CÒRSEGA | Nadal 13/14

Fent el gest d'abraçar un pi centenari sento, en veu baixa:

Si les branques m'ajudessin a escampar el meu saber per tota l'illa, de les neus que engreixen l'Ascu fins les platges de Porto Vecchio, t'explicaria la història d'aquesta gent.

Tantes vegades presa però mai dominada. Genovesa, aragonesa, francesa... Però sempre corsa.

Si el vent fos la música de les meues paraules sentiries la cançó dels pobles que, envoltats de murs o enfilant-se a muntanyes i penya-segats, es defensaven del mal que arribava del mar.

Els mateixos que van construir ponts i camins sinuosos i estretes per apropar-s'hi.

Si la meua copa fos un flascó, et faria sentir el preuat perfum del fum que asseca les castanyes per fer-ne d'elles farina i de la farina pa.

El pa que ha criat durant generacions els hòmens i les dones d'aquest país.

Si pogués alliberar les meves arrels de la terra et duria a passejar pels carrers empedrats que pugen al castell de Corte, on vam ser lliures.

Jugaríem a petanca a la plaça Paoli o prendríem un cafè en alguna terrassa de Bastia.

Si tingués centenars de rames podries comptar les torres que esquitxen la costa, vigilant qualsevol enemic que vulgui dominar aquesta terra, o acomiadant qualsevol fill seu que vulgui dominar el món.

Si la saba que m'alimenta fos sang, sentiries els batecs del meu cor cansat que, tot i escoltant els cants dels hòmens al congost de la Restonica, pensa, sense esperança, que la bella terra que el va veure nàixer, segles fa, ja mai serà senyora del seu futur.

Si pogués sentir què diu el poble ja no entendria els meus fills, ni els meus nets...

Si pogués cridar de la meva soca estant!

NORUEGA | juliol 2013

Després d'una parada a Københaven, comencem la nostra ruta noruega a Oslo, una petita ciutat encantadora que ens mostra tímidament el que veurem al llarg de la nostra estada a Noruega. I només sortir de la capital, en direcció a Bergen, confirmem que fiords i glaceres són les dues cares de la mateixa moneda que configuren el relleu característic del país.

Els milers de tones de gel que cobrien la península escandinava durant l'era glacial van anar erosionant el terreny formant les característiques valls en U que travessem amunt i avall durant tot el viatge. Amb el desgel, les glaceres van recular deixant que la mar entrés terra endins. Aquesta incursió marina, que són els fiords, fa que l'aigua salada arribi fins a paratges que nosaltres qualifiquem d'alta muntanya. Així, tot d'una, tens la sensació estranya de ser a un poble de costa que et recorda més a Vielha que a Palamós.

Si per travessar el fiord has d'agafar un ferri, la sensació és encara més estranya. En arribar a l'altra riba, el vaixell s'acosta tant a les parets, gairebé verticals, que sembla que les vulgui travessar.

Fiords i glaceres transmeten un fort sentiment de pau, de quietud. Tot i això, a totes les glaceres hi ha recomanacions de no passar-hi sense cordar i sense un guia expert. La neu pot amagar esquerdes al gel de centenars de metres de fondària. Un pas en fals pot ser irreparable. Un dia després que visitéssim una glacera al parc natural de Jotunheimen un excursionista moria atrapat a la trampa de gel.

Així i tot, tant glaceres com fiords són un espectacle natural que no deixa indiferent a ningú.

Tot i aquesta accidentada geografia, les carreteres arriben a qualsevol llogarret remot, ciutat o poble per petit que sigui.

Els milers d'illes, llacs, rius i fiords farien desistir el més intrèpid dels enginyers, però aquí van posar mans a l'obra i ho van aconseguir. La solució són els ponts i els túnels de tota mida i condició. Ponts penjant, llevadissos o amb columnes, ponts de pedra, de fusta, amb vies per al tren o sense, moderns, antics, llarguíssims o molt curts... Túnels molt llargs. Entre els que vam creuar hi ha el més llarg del món (24,5 km)! D'altres molt curts, coberts, semi-descoberts, amb finestres o sense, amples, molts amples o molts estrets. Per la ciutat, com a Oslo que està literalment foradada, o fora de la ciutat. Túnels per a cotxes o per a bicis, rectes, fent revolts o en espiral... fins i tot n'hem vist alguns amb rotondes!

I veient aquest espectacle d'infraestructures em pregunto si d'aquest fet podem aprendre com són els noruecs. Un poble capaç de foradar muntanyes i construir ponts per poder visitar qualsevol compatriota aïllat, ha de ser un poble molt ric, és clar, però també un país molt unit, amb un gran sentiment de pertinença i arrelament al territori que els fa arribar cada cop més lluny, plantar la bandera (literalment) i quedar-s'hi.

La xarxa viària mateixa ha esdevingut un atractiu turístic i el govern ha declarat un seguit de carreteres com a "carreteres turístiques nacionals". Aquesta etiqueta assegura al viatjant un paisatge que talla l'alè. A més d'estar convenientment senyalitzades, als millors punt de vista panoràmics s'han construït miradors i passarel·les pel gaudi dels que hi passen. Així és fàcil comptar els dotze revolts de 180 graus de l'escala del Troll o admirar els ponts que uneixen el rosari d'illes de la carretera de l'Atlàntic. 

Contràriament a això, ens ha semblat que els camins de muntanya són molt poc senyalitzats. Gairebé sempre s'han de seguir les fites que han anat construint els passants o, en els camins més importants, una T vermella sovint despintada o tant amagada que es fa difícil seguir-li el rastre.

Potser el que busquen és preservar intacta al màxim la natura que tant estimen. L'amor i la unió d'aquesta gent amb la natura és evident, fins i tot a les ciutats, però quan ho veiem més clar és quan passegen per la muntanya. Als noruecs els agraden molt els esports d'exterior i sortir a la natura, tant d'hivern com d'estiu. Una prova d'això és la quantitat de gent que ens vam trobar pujant al Galdhøpiggen el punt més alt del país (2.469 m). Gent gran, jove, nens, fins i tot una família amb una nena de dos anyets! I un cop al cim... un bar! (realment quant s'ho proposen...)

Un ús intensiu del medi sense que es noti gairebé el pas dels humans. Com per tot arreu, a la muntanya els noruecs es mostren respectuosos, discrets i amables.

No m'explico com pot ser que aquesta gent tant educada, neta i mesurada siguin descendents del temerari i salvatge poble víking. Només trobo dues respostes possibles, o bé el pes de la història ha pogut finalment dominar-los i refinar el seu pensament fins a l'altre extrem, o bé el poble víking no era tant salvatge ni tant temerari.

Durant aquests dies de viatge ens hem creuat vàries vegades amb grups de gent (fins i tot una família) vestits a la manera dels antics víkings. Alguns els hem trobat passejant pel bosc, a la vora d'un fiord, fabricant-se canyes per pescar, d'altres visitant museus o fins i tot fent de guies voluntaris d'alguna excavació vikinga.

Aquest admiració pel seus avantpassats els torna a apropar, encara més, a la natura i sembla que ens vulguin dir que la manera més avançada d'encarar el futur és reprendre els costums del passat. També sembla una altra forma d'arrelar-se al territori, una expressió més de nacionalisme, tot i que ja al segle XI els noruecs van abandonar les seves creences ancestrals per adoptar la religió cristiana. Van convertir-se seguint al seu rei Olav que va esdevenir sant patró del país i que es representa sempre amb una creu a una mà i una destral a l'altra, convincent, no? Per recordar aquest fet, venerar sant Olav i crear encara un lligam més fort entre els habitants d'aquestes terres, es va erigir l'única catedral gòtica de pedra del país, la Catedral de Nídaros, que és com es deia llavors la ciutat de Trondheim. 

I és precisament a Trondheim on els noruecs posen la línia imaginària que separa el nord i el sud del país. Més amunt, com ens va dir algú a Nordkap, és terra de pioners. De fet és el territori propi del poble lapó que, repartit entre Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia, ha pogut mantenir llengua i costums bastant vives.

Tot i això al nord del país es concentren un gran nombre d'atractius turístics: Les illes Lofoten, que reben milers de viatgers diàriament atrets per les espectaculars muntanyes que retallen en ziga-zaga l'horitzó o pels bells pobles de pescadors amb els seus assecadors de bacallà que impregnen tot l'ambient d'una forta olor de peix; la petita ciutat de Tromsø, que sorprèn per la seva animació estant a tanta latitud; el cercle polar, que travessa la carretera del nord a un paratge inhòspit de tundra molt adient per entrar a la zona àrtica; els petroglifs d'Alta, que han estat declarats patrimoni de la humanitat... Però el principal atractiu és Nordkap, suposadament el punt més al nord d'Europa. Suposadament perquè hi ha un altre cap, Knivskjelodden, molt menys espectacular que el penya-segat de Nordkap (però amb l'encant de ser accessible només a peu i sense pagar!) que arriba uns quant minuts més al nord. A més, cap dels dos està realment al continent, són a l'illa de Magerøya. I per acabar de desfer el mite... encara hi ha unes altres illes europees més al nord... l'arxipèlag de Svalvard!

Svalvard és el nord en estat pur... L'arxipèlag va ser colonitzat per suecs, noruecs, russos, anglesos, americans... Tots s'hi van establir amb el mateix propòsit, l'extracció de carbó. Contràriament a altres assentaments miners al continent, com és el cas de Røros, el de Svalbard va ser fàcil perquè no hi havia habitants que poblessin aquelles inhòspites terres del nord. Només van tenir la competència dels milers d'óssos polars que habiten les illes (tot i que no en vam veure cap) i el cru hivern boreal. Aquests impediments, però, han estat també avantatges. El fet que el subsòl sigui permanentment congelat fa més fàcil i rendible l'activitat minera i, molt més recentment, ha permès instal·lar-hi un magatzem subterrani on s'estan guardant mostres de totes les llavors del planeta! Un veritable tresor per a les futures generacions. La seva latitud ha fet que s'hi instal·li la universitat d'estudis àrtics. El 60 per cent del territori de les illes esta recobert per glaceres, immenses llengües de gel en alguns casos de més de 4000 anys que són un llibre obert per als investigadors i una meravella que deixa literalment glaçats els visitants.

D'altra banda, l'ós, tot i que és un animal molt perillós, ha esdevingut un dels principals atractius que ofereix l'arxipèlag.

Els soviètics russos van fer també de les Svalbard un lloc mític establint extraccions com les de Barenberg o Pyramiden, dos assentaments que donaven les millors facilitats de vida als qui s'hi instal·laven. Piscina, cantina, biblioteca, escoles... tot va quedar en desús a Pyramiden quan es va tancar la mina. Avui la visita de l'assentament encara deixa entreveure els moments d'esplendor del règim de Stalin, que amb aquestes petites ciutats ideals volia mostrar al món occidental la grandesa del règim soviètic. La mina de Barenberg encara funciona avui i hi ha establerts uns 400 habitants i un consolat.

De tornada al continent, avançant els dies i tornant cap al sud recuperem l'ocàs. Durant molts dies hem viscut sense veure la nit fosca. Del constant crepuscle d'Oslo al sol de mitjanit de Svalvard no ens ha calgut encendre cap llum per anar a dormir.

La sensació al principi és una mica estranya. Ens sentíem en un estat semblant al jet-lac: tens son però encara és de dia... Ràpidament ens vam acostumar i vam adaptar-nos a la llum constant.

Vivint aquest dia etern no podem deixar de pensar en la nit hivernal. Centenars de dies sense veure el sol, mesos de fosca nit ens sembla insuportable, tot i que ara comencem a enyorar-la.

Més amunt del cercle polar, es festeja amb alegria la primera sortida del sol després del fosc hivern i gairebé es venera al Cap Nord el sol de mitjanit que, fregant l'horitzó, no s'arriba a pondre durant uns dies.

Per acomiadar-nos, contaminats de l'atracció dels noruecs per la natura, visitem el parc de Dovrefield on, per fi, podem veure un animal mític en llibertat, el bou mesquer, un fòssil vivent que provinent de les zones àrtiques s'ha adaptat al sud noruec.

Fiords i glaceres, ponts i túnels, carreteres i camins, noruecs i víkings, nord i sud, dia i nit.....

De tornada, al vaixell que ens porta a Dinamarca, es barregen pensaments i imatges que per sempre em deixaran aquest esplèndid país gravat a la memòria.