19 de gener del 2008

MARROC | Nadal 2007-2008

Per primera vegada vaig passar de València i em vaig endinsar cap a la planúria castellana. Sense dir-nos res, i després d’uns quants quilòmetres de carretera en línia recta i sense albirar ni un trist turonet a l’horitzó, tant al Patrici com a mi ens va sortir de la boca les mateixes paraules..."ancha es Castilla". Unes hores més tard deixàvem enrere la plana creuant els congostos de Despeñaperros. Teòricament entravem a Andalussia però en parar a l’àrea de servei de Guarroman, ens va semblar haver fet un salt espaciotemporal que ens havia traslladat ja al Marroc. Noies amb hijab, tot retolat en àrab...... La gran afluència de viatjants marroquins durant alguns períodes de l'any, fa que existeixin aquests establiments dirigits sobre tot als magrebins.
Despés de creuar Córdoba i el Gadalquivir, vam arribar a La Rambla "ciudad alfarera".
Realment a
L Rambla és una petita ciutat, bé, com a mínim si la comparo amb el que jo m'havia imaginat, un poblet com el meu.
Vam dormir a La Rambla i al matí següent vam sortir cap a Tarifa.
Durant tot el trajecte per la costa del Sol (costa del Golf) no vam veure ni un metre de platja, només edificis i carreteres. Des de Màlaga fins gairebé Tarifa, l’autovia és com una via urbana. No vam travessar ni cinc-cents metres sense edificar fins que érem a les portes de Tarifa.
Ens va sorprendre agradablement la vila de Tarifa, però no vam poder baixar del cotxe perquè el ferri era a punt per salpar. Arribar i moldre.
En només 35 minuts estàvem a Tànger, inici del nostre periple pel Marroc.
Només sortir del port (ens va costar una mica més que entra-hi a Tarifa) agafàrem l’autopista i vam anar a dormir a Meknés, una de les ciutats imperials del Marroc.



Me
nésk, com totes les grans ciutats del Marroc, té una part antiga que anomenen medina (ciutat) i una part nova que data normalment de l’època d’ocupació espanyola o francesa.
Com varem arribar de nit ens vam quedar a la part nova, que té un encant especial.
Ja de dia ens vam apropar caminant a la medina i vam pujar fins a la plaça El Kedim. Aquest esplanada és el centre neuràlgic de la ciutat vella. S’hi troba l’accés a la ciutat imperial per la porta monumental Bab Mansour, el mercat i el principi dels carrers de la medina estricta.
Abans de visitar l’entrellat de carrerons vam decidir anar a veure la ciutat imperial. Com que el mausoleu del Mulay Ismail no es podia visitar, vam seguir les muralles, gairebé fins a l’infinit, que ens van conduir al més gran monument de la ciutat, els graners del Mulay Ismail.
El conjunt és interessant. Un edifici de parets espesses i voltes de canó que va servir per emmagatzemar el blat per abastir la ciutat, uns estables, dels que només queden les columnes, que podien encabir 12.000 cavalls!!! i una bassa, de mides també espectaculars, que servia de dipòsit per la vila en cas de setge. Està clar que aquest Mulay Ismail era un megalòman.
De tornada cap a la medina vam trobar-nos immersos en una riada de joves que tornaven de l’institut. Per la quantitat de persones que sortien del portaló del mur, vam deduir que havia de ser un institut molt gran, a l’estil francès.
Un cop ens vam tornar a situar a la Plaça El Kedim, vam entrar al mercat. No vam poder resistir-nos a les olives ni als pastissets, així abans del previst vam començar a fer compres.
La medina, com totes les del món àrab, és també un gran mercat. Catifes, roba, sabaters, menjar.... soroll i molta gent en molt poc espai. Jo estava encantat!
Vam passar tot el matí voltant per la medina. Als palau dels Idrissides per poc ens quedem una catifa, o una làmpada... encara no ho tinc clar.
Després de dinar alguna cosa a la plaça, vam decidir agafar el cotxe i anar a visitar les ruïnes romanes de Volubilis, a uns 25 Km. de Meknés.



Volubilis es troba poca distància de Moulay-Idriss, poble sant de l’Islam situat sobre un turonet.
Va ser una ciutat que va entrar a formar part de l’imperi romà als anys 40 de la nostra era. Són les ruïnes romanes més importants del Marroc. Podríem dir que és l’Efes marroquí.
La ciutat té l’estructura típica d’un vila romana, amb un arc de triomf i un basílica.
Es poden veure els mosaics de les cases principals. Els objectes que es van trobar són ara al museu arqueològic de Rabat.
Vam fer la visita al lloc fins que va amagar-se el sol. La imatge va ser sublim, els colors de la pedra, a mida que marxava la llum, anaven canviant a tota velocitat. Gairebé sense adonar-nos-en ja s’havia post el sol.
De tornada a Meknés vam anar a sopar a la medina. El lloc era fantàstic, com estar sopant a casa teva.



El tercer dia del nostre viatge ens vam abrigar bé perquè havíem de pujar fins a Ifran, una petita ciutat de muntanya amb casetes de teulats inclinats, ben bé com si fóssim als Alps. En arribar-hi i sortir del cotxe vam trobar tots els jardins gebrats i un fred impressionant!
Més enllà d’Ifran vam fer un tomb pel bosc de cedres d’Azrou. Anàvem buscant cedres i vam tenir cedres i micos!
Ens vam apropar molt a poc a poc per fer-los fotos. Alguns no els va fer molta gràcia i van pujar als cedres. Fins i tot un molt enfadat ens va regalar una arruixadeta.......
Després de seguir les gorges de Ziz, amb els palmerals que voregen el riu encaixats entre les àrides planúries, vam creuar l’Atlas i vam fer via fins arribar a Rissani.
Rissani és la ciutat d’on va sortir la família de l’actual rei, els Alauites.
Al matí següent la ciutat es preparava pel mercat del diumenge, el més important dels tres que es celebren durant la setmana. Vam sortir a visitar el palmeral de Rissani. Ens vam parar en un Ksar que vam poder visitar, Ulad Haldelhalim. L’estat de conservació, tot i que encara viuen algunes famílies, és bastant deplorable. Només amb les restes de pintures del sostre de l’antiga biblioteca, podíem entendre que aquell lloc havia estat, en un altre temps, un lloc important. La nit abans ens havien explicat que dintre del palmeral podríem trobar ksars, com el que vam visitar, o cashbes. Els ksars són pobles enmurallats amb una sola porta on viuen famílies d’una mateixa tribu mentre que una kashba té més d’uan porta i hi viuen famílies de diferents tribus.
El circuit acabava a Rissani un altre cop, llavors vam aprofitar per visitar el mercat....i per comprar babutxes, botons i teteres.
Després de les compres vam agafar la carretera i... cap al desert!



El nostre destí era Merzouga, un petit poble situat a l’erg Chebbi. Aquest petit desert fa només un 27 quilòmetres de llarg i 16 d’ample, però té algunes dunes molt altes, com la gran duna que estava just al davant del nostre alberg.
La veritat és que no hi ha paraules per explicar les sensacions del desert, les imatges us ho explicaran millor.
La nit de cap d’any la vam passar allà. Vam sopar un tagin boníssim a un restaurant del poble i ens van donar les dotze quan ja érem a l’habitació. La nit era fosca i estelada, el silenci del desert, la companyia del moment i aquell puntet de fred em van donar la sensació que començàvem un bon any.



Com que per anar al nostre proper destí, Marrakesh, havíem de fer nit pel camí vam decidir quedar-nos a Tazenakht, un poble que havíem llegit a la guia que era famós per les seves catifes
De camí a Tazenakht vam seguir una estona la vall del Draa. Palmerals, cashbes i ksars que no ens deixaven aturar la càmera de fotos.
Al llarg de la carretera i al mateix poble vam observar que hi havia banderes del Marroc i de color verd per tot arreu. Al preguntar a l’hotel ens van confirmar el que sospitàvem, el rei estava de visita per aquella zona.
La mateixa tarda en arribar a la ciutat nova de Tazenakht vam anar al poble antic a comprar catifes. Vam trobar una cooperativa on ens van ensenyar un munt de catifes i fins i tot ens van fer una demostració de com les feien (tot plegat una mica “guiri”). Després del te i del regateig vam sortir ben contents amb les nostres catifes.... un paquet més per encabir al cotxe!



El dia següent vam sortir cap a Marrakech, però abans vam fer una parada per visitar la cashba Ait Ben-Haddou.
Ait Ben-Haddou és un poblet als peus d’un castell enfilat a sobre d’un turonet a la vora d’un petit riu. El lloc i l’aspecte de conte de tot el conjunt fan que, tot i els xiringuitos de records, et transportis temps enrere o fins i tot que et sentis com Lorence d’Àrabia o Indiana Jones buscant la joia del Nil , dos pel·lícules que es van rodar en part en aquest marc i de les quals encara queden dues portes d’adob que es van construir per l’ocasió.
Ait Ben-Haddou va ser proclamat patrimoni de la humanitat per l’UNESCO, fet que ha ajudat a conservar-lo. Avui encara viuen algunes famílies tot i que la majoria s’han instal·lat al poble nou a l’altra banda del riu on si que tenen electricitat i aigua corrent.
A la sortida vam visitar la botiga d’un saharaoui que no volia parlar molt del tema del seu poble però que finalment ens va vendre dos miralls fets amb os de camell....... cap al cotxe...



Vam arribar a Marrakech tot just quan s’amagava el sol. Era evident que ens apropavem a una ciutat gran, viva i amb molta gent. Vam intentar quedar-nos a dormir en un petit riad dintre de la medina però era massa tard i tot estava ple. Finalment vam trobar un hotel a la ciutat nova, fora de les muralles. Després d’instal·lar-nos vam fer un passeig fins a la ciutat vella. De camí a la plaça Jemaa-el-fna, vam passra per la Koutoubia, el minaret que va servir de model per construir el de la mesquita de Sevilla, la Giralda. Igual que la seva germana andalusa, la torre s’aixeca imponent i delicada a l’hora, bella i robusta.
L’arribada a la plaça em va emocionar una mica. Era la primera vegada que la trepitjava però tanmateix em semblava familiar, potser per tot el que he sentit a parlar d’ella, tot el que he vist o he llegit d’aquell lloc tant especial.... màgic. Feia mal temps, fred i a punt de ploure, i per això és possible que no estigués al cent per cent. Tot i això les paradetes de menjar no paraven, plats, cartes, gent..... Estàvem cansats però encara vam tenir esma de seure a menjar a una de les paradetes de la plaça abans de tornar a l’hotel a dormir.
El matí següent el vam dedicar a visitar els socs de la medina, la plaça i la madrassa Ben Youssef. A la tarda ens vam separar per fer algunes compres i poder-nos perdre per l’incomparable mercat que és la medina de Marrakech.
El Patrici i jo buscàvem una làmpada. Finalment la vam trobar a un antiquari. Vam quedar enamorats d’ella i finalment la vam comprar. En embolicar-la i pel seu tamany vam decidir ràpidament entre els tres que seria el viatger número 4, li vam dir Ramses. Al dia següent vam carregar el cotxe i cap a Rabat, la nostra última etapa al Marroc.


Rabat va ser una agradable sorpresa. Era una ciutat de la qui ningú mai ens havia dit res i semblava que no tenia cap encant. Ens vam quedar a dormir al centre de la ciutat nva que em recordava una mica a Àlger, amb els edificis blancs d’estil moresc avingudes amples i porxades i un cer ambient de ciutat europea.
Al matí vam anar a visitar la torre inacavada de Hassan i el mausoleu de Mohamed V, una tomba de luxe. El mausoleu no és molt gran però s’hi concentren tresors per tot arreu com la cúpula de caoba i cedre del Líban i el sarcòfag d’ònix blanc del Paquistà, per no parlar dels marbres i els mosaics de les parets. Al mateix lloc també és enterrat Hassan II, el pare de l’actual rei.
La medina és una mica més esponjada que les de Marrakech o Meknés i els socs, en part coberts per una estructura metàl·lica, semblaven haver adoptat una mica l’ordre i l’avorriment dels mercats europeus. A dalt de tot de la medina hi ha la cashba dels Oudaïa. Ës una petita vila emmurallada que podria ser ben bé Eivissa, Andalusia o Tunísia. Carrerons estrets de parets encalades i portes blaves que duen a una gran esplanada des d’on vam observar la força de l’oceà.
A la nit, l’últim sopar al Marroc, vam tastar una nova manera de cuina, la tanjia. És una olleta de fang on couen la carn deixant-la melosa i molt saborosa.



L’últim dia al Marroc. Vam agafar el cotxe al matí i, com encara ens quedaven 500 dirhams i el Patrci volia comprar un tajin, vam parar a una paradeta de ceràmica a la vora de la carretera. Finalment vam sortir amb el tajin, el seu fogonet , dues soperes amb sis bols cada una, un bol gran, un altre tajin......... i sense cap dirham, pel que vam haver de anar fins a Tànger per carretera, sense poder agafar l’autopista.
Aquest retard i l’odisea per passar la frontera a Tànger, agafar el ferri i desembarcar a Tarifa (sis hores en total) va fer que arribéssim molt tard a La Rambla.


Al matí del dia de reis vam recollir a la mare de l’Àngel i vam enfilar cap a Barcelona. Només una paradeta a Castelló per dinar amb Penyagolosa al fons i finalment de tornada a casa.

Més de quatre mil en deu dies, no està malament, no? Un viatge ràpid per conèixer un país meravellós i màgic.

És poc temps per ser la primera vegada però és clar que algun dia hi tornaré.