COTONOU 15-16/07/08
Un inici accidentat
La ciutat de Cotonou no és la capital de Benín, però és la ciutat més gran i el port més important. Vam arribar de matinada i els de l'hotel ens van venir a buscar a l'aeroport. Tot anava molt bé. El primer dia ens vam mullar fins al moll de l'os al matí i a la tarda, potser animats pel sol que tornava a lluir vam sortir a passejar carregats de confiança, potser massa..... Aquest excés ens va fer perdre els mòbils, la càmera i bastants diners i guanyar un bon ensurt que ens va donar una visió distorsionada de la realitat provocant-nos un estat de por bastant desagradable.
L'amo de l'hotel que va ser molt amable amb nosaltres tot moment, ens va proporcionar un taxista per que ens acompanyés a les nostres visites.
Al dia següent vam anar a visitar el poble flotant de Gambié que és al mateix llac que Cotonou i l'única atracció turística de la regió.
Només vam quedar-nos aquells dos dies. Volíem fugir d'aquella gran ciutat que per nosaltres representava el perill i poder conèixer de veritat el país.
Cotonou sempre quedarà al meu record com un lloc per no tornar..... o potser hauria de donar-li una altra oportunitat?
L'amo de l'hotel que va ser molt amable amb nosaltres tot moment, ens va proporcionar un taxista per que ens acompanyés a les nostres visites.
Al dia següent vam anar a visitar el poble flotant de Gambié que és al mateix llac que Cotonou i l'única atracció turística de la regió.
Només vam quedar-nos aquells dos dies. Volíem fugir d'aquella gran ciutat que per nosaltres representava el perill i poder conèixer de veritat el país.
Cotonou sempre quedarà al meu record com un lloc per no tornar..... o potser hauria de donar-li una altra oportunitat?
 | ||
| Cotonou 08 |
OUIDAH 17-18/07/08
Un testimoni colpidor
Ouidah m'ha reconciliat definitivament amb Benín.
Vaig estar tranquil, sense por. Tot va tornar a ser com els records que jo tenia d'Àfrica, una terra amable i tranquil·la que et somriu a cada instant...
El moment més dur de la nostra estada a Ouidah va ser la visita de la Ruta dels Esclaus. El poble va ser un important centre dintre de la ruta del comerç d'esclaus. El camí que uneix el poble amb la platja que és a uns tres quilòmetres, travessa una llacuna d'una bellesa enlluernadora fins arribar als cocoters i la sorra i provoca un sentiment de dolor, patiment, horror i incomprensió..... Hi ha coses que et fan sentir vergonya de ser humà, l'horror del comerç d'homes, dones i nens que, amb la complicitat dels reis de la regió eren venuts a portuguesos, anglesos, francesos o holandesos en uns taulells instal·lada ad hoc a la mateixa platja. Avui en aquell mateix lloc hi ha la “Porte de non retour”, un monument que recorda els gairebé dos milions de persones que van ser deportades entre els segles XVI i XIX.
També vam visitar el temple de les Pitons i el bosc sagrat del vodú. El sincretisme entre vodú, cristianisme i islam, a Ouidah en particular i a tot el país en general, és molt present. Com ens va explicar el guia la gent al matí va a missa i a la tarda va a pregar a les pitons. La serp pitó és un déu, el temple és un petit edifici on hi han vora 80! El que més ens va sorprendre és que al vespre obren les portes del temple i les serps surten pel poble a menjar i elles soletes tornen a la nit....
Vaig estar tranquil, sense por. Tot va tornar a ser com els records que jo tenia d'Àfrica, una terra amable i tranquil·la que et somriu a cada instant...
El moment més dur de la nostra estada a Ouidah va ser la visita de la Ruta dels Esclaus. El poble va ser un important centre dintre de la ruta del comerç d'esclaus. El camí que uneix el poble amb la platja que és a uns tres quilòmetres, travessa una llacuna d'una bellesa enlluernadora fins arribar als cocoters i la sorra i provoca un sentiment de dolor, patiment, horror i incomprensió..... Hi ha coses que et fan sentir vergonya de ser humà, l'horror del comerç d'homes, dones i nens que, amb la complicitat dels reis de la regió eren venuts a portuguesos, anglesos, francesos o holandesos en uns taulells instal·lada ad hoc a la mateixa platja. Avui en aquell mateix lloc hi ha la “Porte de non retour”, un monument que recorda els gairebé dos milions de persones que van ser deportades entre els segles XVI i XIX.
També vam visitar el temple de les Pitons i el bosc sagrat del vodú. El sincretisme entre vodú, cristianisme i islam, a Ouidah en particular i a tot el país en general, és molt present. Com ens va explicar el guia la gent al matí va a missa i a la tarda va a pregar a les pitons. La serp pitó és un déu, el temple és un petit edifici on hi han vora 80! El que més ens va sorprendre és que al vespre obren les portes del temple i les serps surten pel poble a menjar i elles soletes tornen a la nit....
 |
| Ouida 08 |
ABOMEY 19/07/08
La ciutat dels reis de Dahomey
Els reis de Dahomey són els governants, encara avui, de les terres que ocupen les famílies de l'ètnia Fon, que és la dominant a Benín. Cada rei es feia construir un palau nou al costat del seu predecessor i així es va anar formant la vila d'Abomey. De tots els palaus , més de 14, avui només queden totalment sencer el del rei Guezo i el del rei Gléglé que han estat declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Vam fer la visita en una tarda, després de desfer l'embolic que van provocar dos guies que ens volien com a clients. Finalment vam visitar els palaus amb en William, el nebot de madame Monique, la patrona de l'hotelet on vam passar la nit. Chez Monique és un lloc confortable, net i amb un jardí exuberant i ple d'estàtues de fusta. Un bon lloc per quedar-se a Abomey.
Després de la visita en William ens va dur al casament d'un amic. La festa dura tot el dia. De fet la cerimònia és al vespre però durant tot el dia els convidats visiten la casa, porten regals, fan petar la xerrada....
A la nostra arribada ens van fer seure, ens van donar una gerra amb aigua, n'havíem de llençar una mica per terra com a símbol de respecte als avantpassats, després va treure el licor de palma i tant si vols com si no.... tira-li! És un aiguardent molt fort que per allà on passa crema.
Després del licor i la xerradeta ens van ensenyar els regals que havia fet la gent pel convit i per la núvia, un sac d'arròs, unes caixes de cervesa, teles, sabó... tot un seguit de “luxes” que a casa nostra no són res..... També hi havia una olla amb diners i una llibreta on el nuvi havia apuntat el que la gent anava aportant. Nosaltres vam deixar 2000 F CFA (uns 3€) i el nuvi va fer-se molt content.
Vam fer la visita en una tarda, després de desfer l'embolic que van provocar dos guies que ens volien com a clients. Finalment vam visitar els palaus amb en William, el nebot de madame Monique, la patrona de l'hotelet on vam passar la nit. Chez Monique és un lloc confortable, net i amb un jardí exuberant i ple d'estàtues de fusta. Un bon lloc per quedar-se a Abomey.
Després de la visita en William ens va dur al casament d'un amic. La festa dura tot el dia. De fet la cerimònia és al vespre però durant tot el dia els convidats visiten la casa, porten regals, fan petar la xerrada....
A la nostra arribada ens van fer seure, ens van donar una gerra amb aigua, n'havíem de llençar una mica per terra com a símbol de respecte als avantpassats, després va treure el licor de palma i tant si vols com si no.... tira-li! És un aiguardent molt fort que per allà on passa crema.
Després del licor i la xerradeta ens van ensenyar els regals que havia fet la gent pel convit i per la núvia, un sac d'arròs, unes caixes de cervesa, teles, sabó... tot un seguit de “luxes” que a casa nostra no són res..... També hi havia una olla amb diners i una llibreta on el nuvi havia apuntat el que la gent anava aportant. Nosaltres vam deixar 2000 F CFA (uns 3€) i el nuvi va fer-se molt content.
 |
| Abomei 08 |
ABOMEY – NATITINGOU 20/07/08
Tot un dia de viatge
Vam decidir agafar ja els transports públics i viatjar com tothom.
Per començar a Abomey no passa el bus que va de Cotonou a Natitingou que era el nostre destí, per això vam haver d'agafar un zem (conductor+passatger+motxillot=una mobilette) per anar fins a Bohicon on passa l'autobús. Quinze Km. Sota la pluja!! Finalment a la gare routière ens vam aixoplugar sota un teuladet on hi esperaven passatgers i venedors de pa, cacauets..... vam comprar el bitllet i vam tenir molt de temps per observar. L'alegria de les venedores fins i tot sota la pluja, les bromes, els crits, la gent que va i ve corrents sota l'aigua, les mares amb els nens a l'esquena....
Finalment, en un dels moments que més plovia, va arribar el nostre bus... ple! El noi que ens havia venut els bitllets ens va demanar que esperéssim el següent que tenia vint places lliures, però jo crec que volia dir que portava vint passatgers de més!! Evidentment no el vam poder agafar. Els mateixos de la companyia de bus ens van aconseguir un taxi col·lectiu per alguns dels passatgers que ens havíem quedat a terra pel mateix preu. Un cotxe de set places on vam entrar onze persones!! Al seient del conductor anaven dos, el xofer i un noiet molt prim, al del copilot una noia jove molt divertida i un militar molt simpàtic que parlava francès amb tothom, al seient del mig, on normalment van tres persones, anava el Patrici, dos nois joves i tirant a prims i una senyora que feia l'embalum de tres persones! En veure-la jo pensava que no entraria, però sí, es va ficar dintre del cotxe i fins i tot va poder tancar la porta!! Al seient del darrere anàvem jo i dues senyores entradetes també en carns.
Al principi tothom estava una mica mosca perquè havíem d'anar en eixes condicions havent pagat un seient de bus, però un quart d'hora més tard tot va canviar quan vam veure que el que havia de ser el nostre bus a la cuneta avariat i amb tothom fora. Llavors tothom va començar a riure.
La nostra arribada a Nati va ser ja entrada la nit, després de dues o tres avaries finalment ens vam quedar tirats a la carretera. Un noi que passava amb una moto va dur el xofer fins al poble més proper i va retornar amb un mecànic que, al més pur estil Mc. Giver, va arreglar in situ el problema del motor. Jo no entenc res de mecànica, però crec que aquell motor li faltaven el quaranta per cent de les peces.... com a mínim! Fins i tot hi havia una peça feta amb una llauna de tomàquet!! Increïble.
Un cop a Nati un zem ens va dur fins a l'hotel Tata Somba, un lloc encantador, un oasi de pau on teòricament podíem pagar amb visa, només en teoria, és clar.
Per començar a Abomey no passa el bus que va de Cotonou a Natitingou que era el nostre destí, per això vam haver d'agafar un zem (conductor+passatger+motxillot=una mobilette) per anar fins a Bohicon on passa l'autobús. Quinze Km. Sota la pluja!! Finalment a la gare routière ens vam aixoplugar sota un teuladet on hi esperaven passatgers i venedors de pa, cacauets..... vam comprar el bitllet i vam tenir molt de temps per observar. L'alegria de les venedores fins i tot sota la pluja, les bromes, els crits, la gent que va i ve corrents sota l'aigua, les mares amb els nens a l'esquena....
Finalment, en un dels moments que més plovia, va arribar el nostre bus... ple! El noi que ens havia venut els bitllets ens va demanar que esperéssim el següent que tenia vint places lliures, però jo crec que volia dir que portava vint passatgers de més!! Evidentment no el vam poder agafar. Els mateixos de la companyia de bus ens van aconseguir un taxi col·lectiu per alguns dels passatgers que ens havíem quedat a terra pel mateix preu. Un cotxe de set places on vam entrar onze persones!! Al seient del conductor anaven dos, el xofer i un noiet molt prim, al del copilot una noia jove molt divertida i un militar molt simpàtic que parlava francès amb tothom, al seient del mig, on normalment van tres persones, anava el Patrici, dos nois joves i tirant a prims i una senyora que feia l'embalum de tres persones! En veure-la jo pensava que no entraria, però sí, es va ficar dintre del cotxe i fins i tot va poder tancar la porta!! Al seient del darrere anàvem jo i dues senyores entradetes també en carns.
Al principi tothom estava una mica mosca perquè havíem d'anar en eixes condicions havent pagat un seient de bus, però un quart d'hora més tard tot va canviar quan vam veure que el que havia de ser el nostre bus a la cuneta avariat i amb tothom fora. Llavors tothom va començar a riure.
La nostra arribada a Nati va ser ja entrada la nit, després de dues o tres avaries finalment ens vam quedar tirats a la carretera. Un noi que passava amb una moto va dur el xofer fins al poble més proper i va retornar amb un mecànic que, al més pur estil Mc. Giver, va arreglar in situ el problema del motor. Jo no entenc res de mecànica, però crec que aquell motor li faltaven el quaranta per cent de les peces.... com a mínim! Fins i tot hi havia una peça feta amb una llauna de tomàquet!! Increïble.
Un cop a Nati un zem ens va dur fins a l'hotel Tata Somba, un lloc encantador, un oasi de pau on teòricament podíem pagar amb visa, només en teoria, és clar.
NATITINGOU 21-22/07/08
La terra del poble Somba
Natitingou és una petita ciutat agradable que s'estén a banda i banda de la carretera que fa d'avinguda central. Les cases són normalment d'un sol pis i estan separades per jardins o terrenys.
El primer dia a Nati vam anar a visitar el museu. Vam pujar fins a l'avinguda principal i allà vam preguntar. Un senyor molt amable ens va acompanyar fins a la porta. L'edifici del museu és l'antiga seu de l'administració colonial. Les peces exposades tenen un cert interès, sobre tot les maquetes dels quatre tipus diferents de “tatas”. Un tata és la construcció típica de les famílies atammari (o somba) Es composa d'una planta baixa on tanquen el bestiar i d'una, o vàries, terrasses on hi ha les diferents cabanes amb funcions diferents, dormitoris, cuina i graners. La forma tancada, gairebé fortificada és la manera que tenien els somba per defensar-se ells i el seu bestiar de l'atac dels lleons quan encara n'hi havia molts.
Les explicacions del guia van ser ràpides però vam aprendre alguna cosa més d'aquest poble peculiar que es dibuixa la cara amb cicatrius paral·leles, com els solcs d'un camp, imitant els dibuixos que fan a les façanes dels seus tatas.
Quan vam arribar al museu hi havia un grupet de francesos . Al final de la visita una d'elles va venir demanar-nos si havíem pensat visitar el parc de la Pendjari, si som més ens surt més a compte. Com nosaltres també havíem pensat en buscar algú per compartir les despeses del cotxe i del guia, ens va semblar bé. Després de discutir el preu vam quedar que passarien a recollir-nos al dia següent a les cinc del matí per l'hotel.
La reserva natural de la Pendjari és un parc de recent creació on es poden veure elefants, lleons, diferents tipus de micos i antílops. És molt més fàcil observar els elefants i els lleons durant l'estació seca, per això, i perquè no vàrem tenir gaire sort, no en vàrem veure cap. De tota manera la visita val la pena. El paisatge és espectacular i de tant en tant veiem antílops de diferents classes, babuins, micos verds i de l'esquena vermella....
El guia era del poble per on vam entrar al parc. Ens va explicar que quan van crear-lo van fer fora tots els poblets que quedaven dintre de la zona protegida. En principi tothom va estar d'acord fins que van veure que aquell canvi no els aportava cap millora, així que van decidir tornar a les seves terres provocant una intervenció militar per desallotjar-los. Actualment l'estat ha desenvolupat un programa que deriva part dels beneficis del parc directament als pobles desplaçats, assegurant-se així la participació dels veïns a la conservació de la reserva.
El primer dia a Nati vam anar a visitar el museu. Vam pujar fins a l'avinguda principal i allà vam preguntar. Un senyor molt amable ens va acompanyar fins a la porta. L'edifici del museu és l'antiga seu de l'administració colonial. Les peces exposades tenen un cert interès, sobre tot les maquetes dels quatre tipus diferents de “tatas”. Un tata és la construcció típica de les famílies atammari (o somba) Es composa d'una planta baixa on tanquen el bestiar i d'una, o vàries, terrasses on hi ha les diferents cabanes amb funcions diferents, dormitoris, cuina i graners. La forma tancada, gairebé fortificada és la manera que tenien els somba per defensar-se ells i el seu bestiar de l'atac dels lleons quan encara n'hi havia molts.
Les explicacions del guia van ser ràpides però vam aprendre alguna cosa més d'aquest poble peculiar que es dibuixa la cara amb cicatrius paral·leles, com els solcs d'un camp, imitant els dibuixos que fan a les façanes dels seus tatas.
Quan vam arribar al museu hi havia un grupet de francesos . Al final de la visita una d'elles va venir demanar-nos si havíem pensat visitar el parc de la Pendjari, si som més ens surt més a compte. Com nosaltres també havíem pensat en buscar algú per compartir les despeses del cotxe i del guia, ens va semblar bé. Després de discutir el preu vam quedar que passarien a recollir-nos al dia següent a les cinc del matí per l'hotel.
La reserva natural de la Pendjari és un parc de recent creació on es poden veure elefants, lleons, diferents tipus de micos i antílops. És molt més fàcil observar els elefants i els lleons durant l'estació seca, per això, i perquè no vàrem tenir gaire sort, no en vàrem veure cap. De tota manera la visita val la pena. El paisatge és espectacular i de tant en tant veiem antílops de diferents classes, babuins, micos verds i de l'esquena vermella....
El guia era del poble per on vam entrar al parc. Ens va explicar que quan van crear-lo van fer fora tots els poblets que quedaven dintre de la zona protegida. En principi tothom va estar d'acord fins que van veure que aquell canvi no els aportava cap millora, així que van decidir tornar a les seves terres provocant una intervenció militar per desallotjar-los. Actualment l'estat ha desenvolupat un programa que deriva part dels beneficis del parc directament als pobles desplaçats, assegurant-se així la participació dels veïns a la conservació de la reserva.
 |
| Natitingou 08 |
KOUSOUKOUAGOU 23-24/07/08
Un racó de pau....... evangelitzadora!
La nostra intenció era anar a passar un parell de nits en un tata transformat en alberg a un poblet a uns cinquanta quilòmetres de Nati, Kousoukouagou (Kousou). Després de negociar el taxi i de solucionar les quatre o cinc parades per avaria, vam arribar al poblet. L'estampa era idíl·lica! Tot un seguit de tatas disseminats al voltant d'una pista i l’església, els camps verds o conreats, salpicats de palmeres i baobabs gegants i la gent treballant al camp, anant de camí algun lloc om simplement xerrant al costat de la buvette “ Chez Parfait” construïda també amb argila, com els tatas.
El taxista va preguntar per l'hotel i tothom ens va encaminar cap a la part més alta del poble, un petit turonet amb una caseta feta amb pedra on hi havia escrit “Auberge Paroissiale”.
De seguida va vindre a rebre’ns una senyora blanca, d'uns seixanta-cinc anys amb un gran mapa d'Àfrica penjat al coll al mig del qual hi havia una creu daurada. Jo vaig pensar que era monja, però ella ens va explicar que la parròquia del seu poble, Vitrolles, un feu del FN, estava agermanada amb la de Kousou i per això ella feia quatre anys que venia a “ajudar a la població”. El tracte amb la Marie Jo, que és com es deia la voluntària, va ser correcte i amable, però xerrant amb ella durant els àpats intuíem, amb els seus comentaris, que el veritable motiu de la seva estada a Àfrica era l'evangelització d'aquells pobrets negrets que no saben subsistir ni planificar-se per millorar la seva qualitat de vida.
Fruit d'aquella falta de planificació, els veïns de Kousou havien muntat una espècie de cooperativa de guies que oferien tres rutes pel poble i els seus voltants. De seguida vam quedar amb un d'ells que ens va mostrar uns quant tatas per dintre, un baobab amb el tronc buit on es podia entrar i un parell de passejades pels voltants del poble. Impressionant. Un altre cop verd i vermell per tot arreu. Tatas perduts en mig del bosc on no hi havia ni llum, ni tele, ni veïns, res, només la família, els animals i la feina de subsistència diària.....
Després de les caminades tornàvem a l'alberg. Com era la part més alta del poble teníem una vista espectacular. Al fons veiem les muntanyes de Togo i fins i tot una tarda vam poder observar pas a pas l'arribada d'una tempesta des de terres togoleses que, en poc més d'una hora, ja estava descarregant litres i litres d'aigua sobre l’aixopluc que ens servia de menjador. Un quart d'hora més tard, el cel blau i un altre cop la llum màgica del cel africà.
La cuina i el manteniment de l'alberg corria a càrrec d'un jove somba molt simpàtic, en Matias. Tant el tracte amb ell com el menjar que ens va preparar van ser excel·lents.
Kousou va ser la nostra última etapa a Benín. Una descoberta molt agradable, tranquil·litat i pau per renovar forces i seguir el viatge.
El taxista va preguntar per l'hotel i tothom ens va encaminar cap a la part més alta del poble, un petit turonet amb una caseta feta amb pedra on hi havia escrit “Auberge Paroissiale”.
De seguida va vindre a rebre’ns una senyora blanca, d'uns seixanta-cinc anys amb un gran mapa d'Àfrica penjat al coll al mig del qual hi havia una creu daurada. Jo vaig pensar que era monja, però ella ens va explicar que la parròquia del seu poble, Vitrolles, un feu del FN, estava agermanada amb la de Kousou i per això ella feia quatre anys que venia a “ajudar a la població”. El tracte amb la Marie Jo, que és com es deia la voluntària, va ser correcte i amable, però xerrant amb ella durant els àpats intuíem, amb els seus comentaris, que el veritable motiu de la seva estada a Àfrica era l'evangelització d'aquells pobrets negrets que no saben subsistir ni planificar-se per millorar la seva qualitat de vida.
Fruit d'aquella falta de planificació, els veïns de Kousou havien muntat una espècie de cooperativa de guies que oferien tres rutes pel poble i els seus voltants. De seguida vam quedar amb un d'ells que ens va mostrar uns quant tatas per dintre, un baobab amb el tronc buit on es podia entrar i un parell de passejades pels voltants del poble. Impressionant. Un altre cop verd i vermell per tot arreu. Tatas perduts en mig del bosc on no hi havia ni llum, ni tele, ni veïns, res, només la família, els animals i la feina de subsistència diària.....
Després de les caminades tornàvem a l'alberg. Com era la part més alta del poble teníem una vista espectacular. Al fons veiem les muntanyes de Togo i fins i tot una tarda vam poder observar pas a pas l'arribada d'una tempesta des de terres togoleses que, en poc més d'una hora, ja estava descarregant litres i litres d'aigua sobre l’aixopluc que ens servia de menjador. Un quart d'hora més tard, el cel blau i un altre cop la llum màgica del cel africà.
La cuina i el manteniment de l'alberg corria a càrrec d'un jove somba molt simpàtic, en Matias. Tant el tracte amb ell com el menjar que ens va preparar van ser excel·lents.
Kousou va ser la nostra última etapa a Benín. Una descoberta molt agradable, tranquil·litat i pau per renovar forces i seguir el viatge.
 |
| Kousoukoua |
...... El nostre viatge va seguir per terres de Burkina Faso, no us perdeu els propers articles!!!
1 comentari:
Només puc dic que M'HE QUEDAT DE PEDRA! Quines fotos!!! Jo em demanava per què explicàveu poc després d'un viatge que per força devia ser molt ric. Et guardaves per al blog, eh Alfons? La veritat és que s'ho val. Confesso que he obert una boca de quatre pams amb les fotos que us heu fet amb les pitons. I m'han encantat les del baobab. I totes les explicacions i les anècdotes. Escrius superbé Alfons. Val la pena imprimir-ho i guardar-ho tot perquè és com un llibre de viatges sensacional. Espero "vivement" la segona part.
Publica un comentari a l'entrada