BILBO | juliol 08

Quina sorpresa!!!!
Jo pensava que Bilbao era una ciutat gris, trista, industrial... tots els tòpics que tothom repeteix quan parla de la capital biscaina. Doncs no, Bilbao és una ciutat neta, colorida i amb una llum especial que li dóna el cel plujòs. Els carrers amples de l'eixample contraresten la sensació estranya de sentir-te encaixonat entre muntanyes, i al "Casco Viejo" són les façanes les que fan d'aixopluc amagant la ciutat nova i fins i tot, tret d'un sol punt marcat per un estel, amagant la basílica de Begoña que sembla vigilar la vila desde la seva privilegiada situació.
Bilbao avui és també el Guggemheim. Com un animal marí que ha arribat a la vall seguint la ria, l'impresionant edifici de Gheri sembla voler passar per sota d'un pont que sense aquest joc arquitectònic i paissagistic seria una estructura lletga però impossible d'amagar. La solució de fer jugar l'edifici amb el pont és un exemple clar de la genialitat de l'arquitecte que deixa més que demostrada amb l'edifici mateix.
El que vam veure a l'interior del museu és també una mostra de l'ambició del projecte, des de la instal·lació majestuosa de Serra, que em va fer tornar a la meva època de deliniant, fins a la fantàstica mostra de Juan Muñoz.

La costa de Biscaia també amaga racons encantadors i plens de màgia. La platja de Getxo, el port Vell d'Algorta... La veritat és que de vegades pensava que realment estava a Europa.
San Juan de Gaztelugatxe és també un lloc emblemàtic i misteriós. Les ones, trencant vora el pont que uneix l'illot amb el continent, et recorden amb el seu so que ets a l'Atlàntic. La llum, la música de les ones, el vent, el verd de les muntanyes i el so de la campana de la petita ermita que corona l'illa, fan d'aquest lloc una visita inolbidable i plena de màgia.

I finalment el pont de Portugalete, o pont de Biscaia. Un exemple clar del passat industrial de la ria bilbaina que avui és patrimoni de la humanitat i el pont penjant en ús més antic d'Europa. Una barrega noucentista amb aires d'Effiel i de barcassa de l'Ebre. Un regust de gran vil·la europea i de petit poble, és el que sentia observant aquest monstre de ferro que, com totes ñes estructures industrials noucentistes, em va deixar fascinat.

En resum, una escapada, la primera, al país dels bascos que m'ha confirmat que he d'anar algun cop amb més temps per conèixer millor aquesta terra misteriosa, de gent misteriosa i amable que t'acull com si fossis un d'ells.
Gràcies Bea i Elena

ESKERRIK ASKO

bilbo

HEM FET L'ANETO | juny 2008

La veritat és que no m'hauria pensat que pujaria a l'Aneto... no explicaré com va anar el camí, ni la ruta que vam fer, ni les dificultats.... hi ha molts llocs de muntanyistes experts que poden ajudar-vos molt més que jo si voleu fer el cim.
Només us diré que ha estat el meu primer 3000 i que l'emoció és molt gran i et fa gairebé saltar les llàgrimes.
A dalt a la cima tots estàvem contents, tots reiem i ens parlavem com si fòssim amics de tota la vida.
El camí potser és dur, però la satisfacció d'arribar-hi i de fer-ho al costat de gent que estimes és molt més gran.

aneto

disfruteu de les fotos i fins aviat!

ALGÈRIA | Pasqua 2008

El nostre viatge a Algèria aquest cop havia de servir per dues coses, celebrar el 50 aniversari del Patrici al lloc on va néixer amb la gent que estima i conèixer el sud del país, el desert.

Cap de les dues es va dur a terme, però tot i això, tant l’Àngel, com el Patrici com jo hem tornat amb un molt bon sabor de boca.

Viatjar a Argèlia és retrobar l’hospitalitat. Benvinguts


ALGER

Podria dir que Alger és el paradigma de la ciutat mediterrània, el cas és que no sé si tinc el suficient coneixement de totes les poblacions de les costes del nostre mar per fer aquesta afirmació. En tot cas, segons la meua experiència, quan ets a Alger no tens la sensació de ser estranger.

Passejant per Alger podries estar passejant per les avingudes de Marsella, els carrerons de Dalt Vila d’Eivissa, els mercats de Nàpols, el port d’alguna ciutat calabresa o fins i tot observant la badia de Salònica des dels barris que s’enfieln a les muntanyes. Com molt bé va dir el més internacional dels escriptors algerians, Albert Camus, Alger, com les altres ciutats de la Mediterrània, no està tancada en ella mateixa com passa amb les grans ciutats europees, és com una boca o una ferida oberta a la mar....

Però hi ha una cosa d’aquesta ciutat que la fa una mica diferent a totes les altres, una mica especial.... tot és blanc i blau. La sensació visual és una barreja entre els carrerons de Santorini o Sidi Bousaid i els grans bulevards del París d’Hosman.

Crec que és aquesta barreja estranya la que fa que Alger sigui tant especial.

Nosaltres ens quedàvem al barri de Sidi M’Hamed, que antigament es deia Belcour. És allà on va néixer Camus .

La nostra primera sortida a la ciutat va ser per tota la part del centre que és la que van construir els francesos tirant a terra centenar de palauets de la Casbah. Els edificis d’estil hosmanià es barregem amb altres art decó i amb un altre estil propi de l’Algèria colonial, el “neomoresc”. Uns exemples clars d’aquest estil son la Grand Poste, l’edifici de les “Galeries de France” que s’ha convertit avui en el museu d’art modern d’Alger (mama) o l’edifici que acull la seu de la Universitat a distància algeriana.

Vam passejar per tot el passeig marítim, que es diu Che Gevara, passant per la plaça Port Saïd on es troba el Teatre Nacional d’Algèria, antigament l’òpera d’Alger, i on estaven representant “La Casa de Bernarda Alba”. Finalment vam arribar a la plaça dels Màrtirs, amb la Mesquita dels Pescadors i porta d’entrada de la Cashba.

Després de dinar unes bones broquetes vam sobrepassar el far fins al Bastió 23, antic Palau del Dey d’Alger al principi de l’ocupació otomana. Després de la visita ens havíem citat amb la Nasima a la platja de Bab El Oued, un altre barri popular d’Alger. La Nassima ens va acompanyar fins a Notre Dame d’Afrique, i un cop a dintre ens va comprar una espelma a cada un per que demanéssim un dessig.

La nassima ens va fer observar el que diu a l'absis de l'altar de la verge algerina "Nostra Senyora d'Àfrica, pregueu per nosaltres i pels musulmans"

Sempre és agradable xerrar amb gent com la Nassima, alegre, divertida i familiar. Als pocs minuts d’estar amb ella ens donava la sensació de que la coneixíem de feia molt de temps.

També vam conèixer els barris de l’est d’Alger, l’Alger “moderna”. Des del monument als màrtirs de la independència fins al Sofitel, passant per la Biblioteca Nacional i pels jardins d’Essai, que es diuen així perquè era el lloc on els francesos plantaven les espècies importades d’altres colònies llunyanes per adaptar-les al clima abans d’introduir-les a França.

En definitiva Alger és per a mi una ciutat que resumeix la Mediterrània, una ciutat plena de llum i de mar que t'obre d'un cop els ulls i t’allibera dels prejudicis.

LA CASBAH

La Casbah és el barri tradicional d’Alger.

Le Corbusier, que va dur a terme uns quants projectes a Alger al voltant dels anys 30, va dir que “aquells que van construir la Casbah havien assolit una obra mestra arquitectònica i d’urbanisme”.

Els colons francesos no ho veien així segurament i per això van destruir gran part de la baixa Casbah per fer les avingudes que avui configuren el centre de la ciutat. Al cap d'amunt del barri van fer també una neteja per obrir l'avinguda de la llibertat, que forada la muralla de la Ciutadella que era també el palau del Dey d'Alger en el moent de l'ocupació francesa. Els argelins creuen que aquest pla urbanístic va ser dissenayt més per minar les seves morals que per millorar el trànsit de la ciutat.

També van obrir un carrer ample que travessa el barri d’est a oest, dividint-lo i desfigurant-lo. Aquest és el lloc on avui es fa mercat i on el dia que vam decidir visitar la Casbah hi havia centenars de persones abarrotades comprant petards per celebrar la festa del naixement de profeta, el Mulud. Les paradetes estaven plenes a vessar de coets, petards, bengales i altres artefactes explosius i enganxades una amb l’altra. Els venedors fumaven sobre els taulells i els clients provaven allà mateix les novetats pirotècniques d’aquest any.... una bogeria.

Quan vam poder “fugir” d’aquell polvorí, vam llogar un guia que ens va endinsar al cor del barri.

Carrerons, escales, façanes que es toquen, i no és una manera de parlar, es toquen literalment.

La Casbah va ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i això va fer que comencessin tot un seguit de treballs per restaurar-la. El més urgent és apuntalar les cases en risc d'assolar-se, després rehabilitar les que queden en peu i finalment regular les reformes a les que encara estan bé o ja han estat restaurades. Per ara el projecte és només a la primera fase. Tot i l'embergadura de la remodelació, ja comencen a veure’s avenços, carrers pavimentats, cases encalades i alguns puntals entre façana i façana.

Les cases tradicionals de la Casbah s'articulen al voltant d'un pati central aporxat de dos nivells normalment. L'aspete exterior és gairebé de fortalesa, contundent i auster, només la porta, de marcat caràcter otomà, deixa lluir algun detall decoratiu.

L'ambient del barri és seré i fresc. Els carrerons coberts i estrets proporcionen ombra durant el calorós estiu i raser del vent de mar a l'hivern.

Pasejar-se per la Casbah és pasejar-se per les venes d'Alger, sentir els batecs del cor de "la ciutat blanca".

TIPAZA

Viatjar per Argèlia amb el Mordem és conèixer el país de veritat.

Parem pel camí a fer un cafè, a comprar al mercat, a visitar unes fonts….. No importa l’excusa per parlar amb algú, per saludar un vell amic o per mostrar-nos un petit port de pescadors.

En Mordem és el germà de l’Ammal, l’amiga que ens va deixar el seu pis a Alger.

És un home entranyable, molt bon coneixedor del seu país i de la seva gent. Des que el vam conèixer ens han tractat com germans, tant ell com la seva família, i retrobar-lo va ser un motiu de molta alegria.

Amb el Mordem vam anar a visitar “Le Tombeau de la Chrétienne”, la tomba d’una princesa mauritana de forma circular que va ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, i les ruïnes romanes de Tipaza.

Quan parlo de Tipaza no puc deixar de pensar en les paraules de Camus quan descriu la necròpoli dels voltants de la basílica paleocristiana de Santa Salsa:

“Dans ce mariage de ruines et du printemps, les ruines sont redevenues pierres, et perdant le poli imposé par l’homme, son rentrées dans la nature. Pour le retour de ces filles prodigues, la nature a prodigué les fleurs. [...] Comme ces hommes que beaucoup de science ramené à Dieu, beaucoup d‘années ont ramené les ruines à la maison de leur mère.” [ En aquest matrimoni de ruïnes i primavera, les ruïnes han tornat a ser pedres, i perdent el lustre imposat per l’home, han tornat a la natura. Pel retorn d’aquestes filles pròdigues, la natura ha proporcionat les flors. [...] Com aquells homes a qui molta ciència els va portar a Déu, molts anys han portat les ruïnes a casa de sa mare.]

La pluja va deixar-nos visitar una estona les ruïnes vora la mar. Després un bon dinar al poble de Tipaza i una tarda tranquil·la eixugant-nos a casa.

CABÍLIA

La Cabília és una regió muntanyosa que es situa a l’est d’Alger i al voltant del massís de Djudjura, la muntanya mítica dels amaziγen, que són els berebers que habiten aquesta regió. Els cabils són un poble compacte, organitzat al marge de l’estat i amb una fort sentiment d’identitat que ha fet que no hagin estat tant arabitzats com la resta de la població algerina. La veritat és que tret de la capital,Tizi-Uzu, no vam veure gairebé cap noia jove amb vel. Només les dones grans porten el cap tapat, però no amb el hijab, sinó amb el mocador típic de la vestimenta cabil pre-islàmica.

La singularitat de la regió, i el marcat caràcter autonomista dels cabils, ha fet que encara avui es mantingui una certa tensió a la zona, i que els islamistes radicals encara hi actuïn de tant en tant. Justament, en arribar a l’estació d’autobús de Tizi-Uzu, la Salima que va venir a recollir-nos i que era el nostre contacte a la Cabília, ens va explicar que el dia abans els “barbuts” havien posat una bomba a un edifici oficial de la ciutat, i que per això era millor que passéssim la nit al poble, a la muntanya. De fet la capital cabilia és una ciutat nova sense cap encant, el veritablement interessant de la regió són les seves muntanyes i els pobles que les cobreixen.

La salima ens va presentar el seu pare, en Xaban, que seria qui s’en ocuparia de nosaltres aquells dos dies. Ell va insistir des del principi que ens quedéssim a dormir a casa seva, a un poblet a prop de Michelet.

En sortir de Tizi-Uzu vam veure alguns panells escrits en àrab, francès i tamaziγt, que és la llengua pròpia dels cabils. A la muntanya comencem a veure tots els rètols amb els noms en àrab ratllats amb pintura vermella...... realment els cabils són diferents.

En Xaban va interessar-se molt per l’organització política del nostre país i ens va explicar que alguns dirigents cabils havien viatjat a Catalunya per intentar proposar un sistema semblant d’autonomia per a la seva regió. També ens va explicar el sistema d’organització social dels pobles de la Cabília, fins i tot tenen una xarxa d’assegurances pròpia!

Vam anar a casa d’en Xaban a prendre un cafè i després ens va portar a les muntanyes. El lloc no és fàcil de descriure. Les imatges tampoc fan justícia cent per cent, però crec que és la millor manera que tinc per explicar-vos una mica com és la regió rebel d’Algèria.

A la nit vam anara a la vetlla d’una senyora gran que havia mort aquella tarda acompanyant al Xaban. Tots els homes del poble eren al pati de la casa menjant dàtils, pastes i te i xerrant tranquil·lament. Les dones, amb els colorits vestits cabils, estaven a una habitació on havien muntat un llit a terra amb la difunta. Va ser curiós i molt poc trist.
Al dia següent, després d’esmorzar amb tota la família i fer-nos la foto, vam tornar a Tizi-Uzu on haviem quedat amb la Salima. Vam fer una volta sota la pluja i vam visitar un centre d’artesania local.

A l’autocar, de tornada a Alger, em venia un altre cop al cap les mateixes sensacions. En cap moment ens hem sentit estrangers, en part pels paisatges que ens recorden altres llocs coneguts i sobre tot per l’acollida de la gent, en aquest cas la família de la Salima, que et fa sentir com un familiar que fa temps que no tornava al seu país....

L’última tarda a Belcour repassàvem el que faríem al dia següent, les compres, el taxi.....

Recordnt els nostres dies a Algèria sempre acabàvem al mateix lloc, quanta hospitalitat! quantes vegades hem sentit la paraula BENVINGUTS, quina acollida...... Mentre xerràvem anàvem recollint i netejant l’apartament on havíem passat tota la setmana.

Aquell lloc és la primera mostra d’hospitalitat algerina que jo vaig tenir. Potser la primera i la més gran. La nostra amiga Ammal va ser qui va ajudar al Patrici a tornar a Algèria després de 40 anys, va ser ella qui el va portar a la casa on va néixer i qui va acompanyar-lo en aquells moments, barreja d’alegria i malenconia..... i en tornar a Barcelona, i com si d’un germà es tractés, va oferir-li les claus del seu pis de Belcour per que hi anés sempre que volgués.

Aquella setmana que vam passar a Alger és en part gràcies a l’Ammal.

ﺃﺨﺘﻲ ﻳﺍ ﺸﻜﺭﺍ, merci !!!!!

MARROC | Nadal 2007-2008

Per primera vegada vaig passar de València i em vaig endinsar cap a la planúria castellana. Sense dir-nos res, i després d’uns quants quilòmetres de carretera en línia recta i sense albirar ni un trist turonet a l’horitzó, tant al Patrici com a mi ens va sortir de la boca les mateixes paraules..."ancha es Castilla". Unes hores més tard deixàvem enrere la plana creuant els congostos de Despeñaperros. Teòricament entravem a Andalussia però en parar a l’àrea de servei de Guarroman, ens va semblar haver fet un salt espaciotemporal que ens havia traslladat ja al Marroc. Noies amb hijab, tot retolat en àrab...... La gran afluència de viatjants marroquins durant alguns períodes de l'any, fa que existeixin aquests establiments dirigits sobre tot als magrebins.
Despés de creuar Córdoba i el Gadalquivir, vam arribar a La Rambla "ciudad alfarera".
Realment aL Rambla és una petita ciutat, bé, com a mínim si la comparo amb el que jo m'havia imaginat, un poblet com el meu.
Vam dormir a La Rambla i al matí següent vam sortir cap a Tarifa.
Durant tot el trajecte per la costa del Sol (costa del Golf) no vam veure ni un metre de platja, només edificis i carreteres. Des de Màlaga fins gairebé Tarifa, l’autovia és com una via urbana. No vam travessar ni cinc-cents metres sense edificar fins que érem a les portes de Tarifa.
Ens va sorprendre agradablement la vila de Tarifa, però no vam poder baixar del cotxe perquè el ferri era a punt per salpar. Arribar i moldre.
En només 35 minuts estàvem a Tànger, inici del nostre periple pel Marroc.
Només sortir del port (ens va costar una mica més que entra-hi a Tarifa) agafàrem l’autopista i vam anar a dormir a Meknés, una de les ciutats imperials del Marroc.



Menésk, com totes les grans ciutats del Marroc, té una part antiga que anomenen medina (ciutat) i una part nova que data normalment de l’època d’ocupació espanyola o francesa.
Com varem arribar de nit ens vam quedar a la part nova, que té un encant especial.
Ja de dia ens vam apropar caminant a la medina i vam pujar fins a la plaça El Kedim. Aquest esplanada és el centre neuràlgic de la ciutat vella. S’hi troba l’accés a la ciutat imperial per la porta monumental Bab Mansour, el mercat i el principi dels carrers de la medina estricta.
Abans de visitar l’entrellat de carrerons vam decidir anar a veure la ciutat imperial. Com que el mausoleu del Mulay Ismail no es podia visitar, vam seguir les muralles, gairebé fins a l’infinit, que ens van conduir al més gran monument de la ciutat, els graners del Mulay Ismail.
El conjunt és interessant. Un edifici de parets espesses i voltes de canó que va servir per emmagatzemar el blat per abastir la ciutat, uns estables, dels que només queden les columnes, que podien encabir 12.000 cavalls!!! i una bassa, de mides també espectaculars, que servia de dipòsit per la vila en cas de setge. Està clar que aquest Mulay Ismail era un megalòman.
De tornada cap a la medina vam trobar-nos immersos en una riada de joves que tornaven de l’institut. Per la quantitat de persones que sortien del portaló del mur, vam deduir que havia de ser un institut molt gran, a l’estil francès.
Un cop ens vam tornar a situar a la Plaça El Kedim, vam entrar al mercat. No vam poder resistir-nos a les olives ni als pastissets, així abans del previst vam començar a fer compres.
La medina, com totes les del món àrab, és també un gran mercat. Catifes, roba, sabaters, menjar.... soroll i molta gent en molt poc espai. Jo estava encantat!
Vam passar tot el matí voltant per la medina. Als palau dels Idrissides per poc ens quedem una catifa, o una làmpada... encara no ho tinc clar.
Després de dinar alguna cosa a la plaça, vam decidir agafar el cotxe i anar a visitar les ruïnes romanes de Volubilis, a uns 25 Km. de Meknés.

Volubilis es troba poca distància de Moulay-Idriss, poble sant de l’Islam situat sobre un turonet.
Va ser una ciutat que va entrar a formar part de l’imperi romà als anys 40 de la nostra era. Són les ruïnes romanes més importants del Marroc. Podríem dir que és l’Efes marroquí.
La ciutat té l’estructura típica d’un vila romana, amb un arc de triomf i un basílica.
Es poden veure els mosaics de les cases principals. Els objectes que es van trobar són ara al museu arqueològic de Rabat.
Vam fer la visita al lloc fins que va amagar-se el sol. La imatge va ser sublim, els colors de la pedra, a mida que marxava la llum, anaven canviant a tota velocitat. Gairebé sense adonar-nos-en ja s’havia post el sol.
De tornada a Meknés vam anar a sopar a la medina. El lloc era fantàstic, com estar sopant a casa teva.

El tercer dia del nostre viatge ens vam abrigar bé perquè havíem de pujar fins a Ifran, una petita ciutat de muntanya amb casetes de teulats inclinats, ben bé com si fóssim als Alps. En arribar-hi i sortir del cotxe vam trobar tots els jardins gebrats i un fred impressionant!
Més enllà d’Ifran vam fer un tomb pel bosc de cedres d’Azrou. Anàvem buscant cedres i vam tenir cedres i micos!
Ens vam apropar molt a poc a poc per fer-los fotos. Alguns no els va fer molta gràcia i van pujar als cedres. Fins i tot un molt enfadat ens va regalar una arruixadeta.......
Després de seguir les gorges de Ziz, amb els palmerals que voregen el riu encaixats entre les àrides planúries, vam creuar l’Atlas i vam fer via fins arribar a Rissani.
Rissani és la ciutat d’on va sortir la família de l’actual rei, els Alauites.
Al matí següent la ciutat es preparava pel mercat del diumenge, el més important dels tres que es celebren durant la setmana. Vam sortir a visitar el palmeral de Rissani. Ens vam parar en un Ksar que vam poder visitar, Ulad Haldelhalim. L’estat de conservació, tot i que encara viuen algunes famílies, és bastant deplorable. Només amb les restes de pintures del sostre de l’antiga biblioteca, podíem entendre que aquell lloc havia estat, en un altre temps, un lloc important. La nit abans ens havien explicat que dintre del palmeral podríem trobar ksars, com el que vam visitar, o cashbes. Els ksars són pobles enmurallats amb una sola porta on viuen famílies d’una mateixa tribu mentre que una kashba té més d’uan porta i hi viuen famílies de diferents tribus.
El circuit acabava a Rissani un altre cop, llavors vam aprofitar per visitar el mercat....i per comprar babutxes, botons i teteres.
Després de les compres vam agafar la carretera i... cap al desert!

El nostre destí era Merzouga, un petit poble situat a l’erg Chebbi. Aquest petit desert fa només un 27 quilòmetres de llarg i 16 d’ample, però té algunes dunes molt altes, com la gran duna que estava just al davant del nostre alberg.
La veritat és que no hi ha paraules per explicar les sensacions del desert, les imatges us ho explicaran millor.
La nit de cap d’any la vam passar allà. Vam sopar un tagin boníssim a un restaurant del poble i ens van donar les dotze quan ja érem a l’habitació. La nit era fosca i estelada, el silenci del desert, la companyia del moment i aquell puntet de fred em van donar la sensació que començàvem un bon any.

Com que per anar al nostre proper destí, Marrakesh, havíem de fer nit pel camí vam decidir quedar-nos a Tazenakht, un poble que havíem llegit a la guia que era famós per les seves catifes
De camí a Tazenakht vam seguir una estona la vall del Draa. Palmerals, cashbes i ksars que no ens deixaven aturar la càmera de fotos.
Al llarg de la carretera i al mateix poble vam observar que hi havia banderes del Marroc i de color verd per tot arreu. Al preguntar a l’hotel ens van confirmar el que sospitàvem, el rei estava de visita per aquella zona.
La mateixa tarda en arribar a la ciutat nova de Tazenakht vam anar al poble antic a comprar catifes. Vam trobar una cooperativa on ens van ensenyar un munt de catifes i fins i tot ens van fer una demostració de com les feien (tot plegat una mica “guiri”). Després del te i del regateig vam sortir ben contents amb les nostres catifes.... un paquet més per encabir al cotxe!

El dia següent vam sortir cap a Marrakech, però abans vam fer una parada per visitar la cashba Ait Ben-Haddou.
Ait Ben-Haddou és un poblet als peus d’un castell enfilat a sobre d’un turonet a la vora d’un petit riu. El lloc i l’aspecte de conte de tot el conjunt fan que, tot i els xiringuitos de records, et transportis temps enrere o fins i tot que et sentis com Lorence d’Àrabia o Indiana Jones buscant la joia del Nil , dos pel·lícules que es van rodar en part en aquest marc i de les quals encara queden dues portes d’adob que es van construir per l’ocasió.
Ait Ben-Haddou va ser proclamat patrimoni de la humanitat per l’UNESCO, fet que ha ajudat a conservar-lo. Avui encara viuen algunes famílies tot i que la majoria s’han instal·lat al poble nou a l’altra banda del riu on si que tenen electricitat i aigua corrent.
A la sortida vam visitar la botiga d’un saharaoui que no volia parlar molt del tema del seu poble però que finalment ens va vendre dos miralls fets amb os de camell....... cap al cotxe...

Vam arribar a Marrakech tot just quan s’amagava el sol. Era evident que ens apropavem a una ciutat gran, viva i amb molta gent. Vam intentar quedar-nos a dormir en un petit riad dintre de la medina però era massa tard i tot estava ple. Finalment vam trobar un hotel a la ciutat nova, fora de les muralles. Després d’instal·lar-nos vam fer un passeig fins a la ciutat vella. De camí a la plaça Jemaa-el-fna, vam passra per la Koutoubia, el minaret que va servir de model per construir el de la mesquita de Sevilla, la Giralda. Igual que la seva germana andalusa, la torre s’aixeca imponent i delicada a l’hora, bella i robusta.
L’arribada a la plaça em va emocionar una mica. Era la primera vegada que la trepitjava però tanmateix em semblava familiar, potser per tot el que he sentit a parlar d’ella, tot el que he vist o he llegit d’aquell lloc tant especial.... màgic. Feia mal temps, fred i a punt de ploure, i per això és possible que no estigués al cent per cent. Tot i això les paradetes de menjar no paraven, plats, cartes, gent..... Estàvem cansats però encara vam tenir esma de seure a menjar a una de les paradetes de la plaça abans de tornar a l’hotel a dormir.
El matí següent el vam dedicar a visitar els socs de la medina, la plaça i la madrassa Ben Youssef. A la tarda ens vam separar per fer algunes compres i poder-nos perdre per l’incomparable mercat que és la medina de Marrakech.
El Patrici i jo buscàvem una làmpada. Finalment la vam trobar a un antiquari. Vam quedar enamorats d’ella i finalment la vam comprar. En embolicar-la i pel seu tamany vam decidir ràpidament entre els tres que seria el viatger número 4, li vam dir Ramses. Al dia següent vam carregar el cotxe i cap a Rabat, la nostra última etapa al Marroc.

Rabat va ser una agradable sorpresa. Era una ciutat de la qui ningú mai ens havia dit res i semblava que no tenia cap encant. Ens vam quedar a dormir al centre de la ciutat nva que em recordava una mica a Àlger, amb els edificis blancs d’estil moresc avingudes amples i porxades i un cer ambient de ciutat europea.
Al matí vam anar a visitar la torre inacavada de Hassan i el mausoleu de Mohamed V, una tomba de luxe. El mausoleu no és molt gran però s’hi concentren tresors per tot arreu com la cúpula de caoba i cedre del Líban i el sarcòfag d’ònix blanc del Paquistà, per no parlar dels marbres i els mosaics de les parets. Al mateix lloc també és enterrat Hassan II, el pare de l’actual rei.
La medina és una mica més esponjada que les de Marrakech o Meknés i els socs, en part coberts per una estructura metàl·lica, semblaven haver adoptat una mica l’ordre i l’avorriment dels mercats europeus. A dalt de tot de la medina hi ha la cashba dels Oudaïa. Ës una petita vila emmurallada que podria ser ben bé Eivissa, Andalusia o Tunísia. Carrerons estrets de parets encalades i portes blaves que duen a una gran esplanada des d’on vam observar la força de l’oceà.
A la nit, l’últim sopar al Marroc, vam tastar una nova manera de cuina, la tanjia. És una olleta de fang on couen la carn deixant-la melosa i molt saborosa.

L’últim dia al Marroc. Vam agafar el cotxe al matí i, com encara ens quedaven 500 dirhams i el Patrci volia comprar un tajin, vam parar a una paradeta de ceràmica a la vora de la carretera. Finalment vam sortir amb el tajin, el seu fogonet , dues soperes amb sis bols cada una, un bol gran, un altre tajin......... i sense cap dirham, pel que vam haver de anar fins a Tànger per carretera, sense poder agafar l’autopista.
Aquest retard i l’odisea per passar la frontera a Tànger, agafar el ferri i desembarcar a Tarifa (sis hores en total) va fer que arribéssim molt tard a La Rambla.

Al matí del dia de reis vam recollir a la mare de l’Àngel i vam enfilar cap a Barcelona. Només una paradeta a Castelló per dinar amb Penyagolosa al fons i finalment de tornada a casa.

Més de quatre mil en deu dies, no està malament, no? Un viatge ràpid per conèixer un país meravellós i màgic.

És poc temps per ser la primera vegada però és clar que algun dia hi tornaré.

LES GORGES DU TARN | desembre 2007

Quina tranquil·litat!!!
Mai no havíem estat a un lloc amb tant poca gent.
El poblet de pessebre que vam triar com a"campament base" es diu La Maléne. Només hi havia una botiga que era el forn, el quiosc i el super a l'hora. L'amo de la botiga era l'alcalde i a l'ajuntament, que també és l'oficina de correus, hi treballa una senyora. Aquestes dues persones, més un senyor que va venir a visitar-nos el primer dia al refugi, van ser els únics habitants del poble que vam veure en tres dies.
Les Gorges del Tarn són un destí turístic bastant freqüentat pels francesos, quan fa bon temps. Això fa que a l'hivern tot estigui tancat. El fet que hi hagi moltes botigues i hotels però que no hi hagi res obert li dóna encara un toc més fantasmagòric.
D'altra banda el marc natural és incomparable. El congost que forma el pas del riu Tarn s'estreta en alguns trams fins tocar gairebé una paret amb l'altra. La composició calcària del terreny fa que l'erosió crei formes estranyes i misterioses, com pasa al chaos de Nîmes-le-Vieux, o per tot arreu de la vall. De manera sobtada les planes gairebé hermes dels causes donen pas a unes parets verticals de roca que encaixonen el riu. Els Causses són altiplans calcaris molt porosos que, en no retenir l'aigua de pluja, estan gairebé mancats de vegetació. En arribar-hi, vam coincidir en que ens recordava les estepes de l'Àsia central. Potser és per això que un grup de persones preocupades per la inminent desaparició d'una espècie de cavall asiàtic, ha decidit implantar en aquestes contrades una manada d'uns 35 membres que viuen i es reprodueixen en llibertat. No és fàcil veure'ls a la vora de la carretera però vam tenir sort!
Quant als pobles, només cal que mireu les fotos. Casestes de pedra, el terrat també, que s'amunteguen enganxades a la roca. Alguns pobles, com és el cas de Hauterive, estan a la riva del riu per on no passa la carretera. Per tal d'abastirlos han instal·lat unes tirolines que els veïns utilitzen només per les mercaderies i les cartes. Ells travessen de la carretera al poble ple riu, amb una barqueta.
El pobles dels causses també són petits i poc habitats, però no sembla que es dediquin tant al turisme com els de la vall.

Un lloc fantàstic per tornar, potser a la primavera, i per recomanar.

Disfruteu de les fotos i fins la propera!

Gorges du Tarn

TOTS SANTS 07 | Retrospectiva

Les retrospectives són àlbums i textos de viatges que ja hem fet i que encara no hem compartit amb vosaltres.
Quan no hi hagi sortida planejada o ja feta aniré publicant-los.
Aquesta és la primera retrospectiva...

Tots Sants 07

Pel pont de tots Sants vam estar a la Regió d'Auvergne, al departament de Puy de Dôme.
És una zona del massís central francès, on encara pot observar-se una serarlada d'origen clarament volcànic.
La ciutat que vam utilitzar de base va ser Clermont Ferrand. No és una de les ciutats més maques de França però té algunes coses interessants. A més de ser la seu central de Michelin, hi ha una impresionant catedral gòtica, i un petit centre històric d'origen mediaval.
Després de pujar al Puy de Dôme, que dóna nom al deparatment, vam visitar petits pobles de la contornada i la ciutat termal de Vichy, molt interessant.
Bé, aqui teniu l'enllaç a l'àlbum, només heu de clicar sobre la foto que hi ha més amunt.....disfruteu i si us ve de gust podeu deixar un comentari.

BENVINGUTS

Hola a tothom i gràcies per visitar el meu blog.
Sí, aquest serà un altre blog de viatges!
No pretenc que sigui millor que altres, o més atractiu... només vull utilitzar-lo com a eina per comprtir els meus viatges i les meves sortidetes amb els amics i amb els que encara no ho sou, perquè en gaudiu i per tobar recomanacions si decidiu compartir destí.
Ara l'estic confeccionant encara i crec que trigaré una mica, estic aprenent.

Fins aviat